El 21 d’abril a la tarda, diverses persones empeses per un desig d’expressar solidaritat amb els nostres companys anarquistes en vaga de gana a les presons gregues, vam portar pancartes i pamflets a alguns carrers de Londres per celebrar els valors rebels de dignitat i lluita per la llibertat.
L’àrea Peckham al sud de Londres, va ser l’escenari de la dura rebel·lió durant els disturbis d’agost del 2011, una lluita en la qual nosaltres i molta gent amb la qual ens trobem, valorem i desitgem estendre. La policia i els mitjans de comunicació han estat treballant diligentment per extingir les passions rebels i crear un clima de submissió i sospita, condemnant als rebels i recompensant als chivatos, realitzant milers de detencions i centenars d’empresonaments, mitjançant una fabricada imatge pública d’aprovació ciutadanista.
En sortir, aquella tarda plujosa trobarem la confirmació del que ja estavem convençuts – que existeix una conspiració de cors rebels, les aspiracions infinites dels quals per la llibertat van més enllà de tota presó i estructura de control. De vegades, trobades passatgeres perforen el vel de l’aïllament urbà, sortint de la terra del cementiri d’hàbits per albirar fugaçment la possibilitat d’una futura connivència d’esperits desafiadors. No necessitem esperar fins al proper assassinat policial per armar la nostra ràbia i dirigir-la cap a l’enemic.
Complicitat amb els presos en vaga de gana!
Per la destrucció de l’existent.
Pamflet repartit:
SOLIDARITAT AMB ELS VAGUISTES DE GANA A LES PRESONS GREGUES
La vida ha estat reduïda a poc més que una qüestió d’estadístiques. Cada dia els caps parlants dels mitjans de comunicació despleguen percentatges, estadístiques de mortalitat, nombres d’aturats, xifres de víctimes de morts i ferits en la gran massacre de la vida quotidiana. Guardians fidels del tancament dels rics, diuen que la nostra elecció és el sacrifici i l’obediència borreguil o l’aïllament i la criminalització com a enemics de la societat. Som ‘els dolents’, ‘l’escòria’, l’enemic intern… Centren l’atenció en actes aïllats que provenen de drames personals o de guettos d’avorriment per justificar l’Estat policial que s’enforteix cada dia. Promocionen una cultura delatora, glorificant l’escòria que es xiva a la policia dels seus veïns, fins i tot de membres de la seva família. Tots sabem qui són els nostres enemics: els rics, la policia, els polítics, els periodistes mentiders, tots els opressors de la gent.
El que els mitjans no ens diuen és que per tot el planeta els joves, i també els no tan joves, estan sortint als carrers per rebel·lar-se. Contra la cobdícia sense límits d’aquells que dominen i oprimeixen en nom del benefici. Portar la flama de la vida a la nostra grisa existència i retornar la nostra ràbia contra els opressors, millor que contra nosaltres mateixos. A través de les fronteres.
Quan volem alguna cosa – sobretot, llibertat i dignitat- hem de barallar dur per això, amb la nostra gent, contra la ‘Llei i Ordre’ del sistema. Cap polític mereix més que el nostre menyspreu, definitivament cap confiança. L’any passat, en aquest país, vam veure milers de joves als carrers rebel·lant-se contra les taxes universitàries en, almenys, dues ocasions. A l’agost el país sencer es va prendre en flames per l’assassinat policial de Mark Duggan, en una rebel·lió que va començar per la ira contra la policia i aviat es va convertir en una revolta social estesa que va il·luminar amb foc els centres monòtons de la ciutats. Es van expropiar muntanyes d’escombraries de les tendes, escombraries que un munt de gent s’esclavitza per produir, i un altre munt s’esclavitza per comprar. Aquí els mitjans no van fallar a fer el seu treball de criminalització de la revolta i van ensenyar els seus veritables colors publicant fotos de CCTV (circuit tancat de televisió) de rebels, subministrades per la policia.
A Grècia, que ha estat en els titulars durant mesos perquè, malgrat les brutals retallades i les ‘mesures d’austeritat’ contra els grecs, l’economia de l’Estat ha fallt i en formar de la gran màfia de banquers (l’Eurozona), les altres economies de l’Estat europeu s’han apressat a “donar-li la llibertat sota fiança” a Grècia. L’efecte ha estat el gairebé col·lapse total de la vida social i econòmica allí, sempre sota el focus dels mitjans de comunicació mundials, resultant en la presentació dels grecs com a beneficiaris de caritat que ‘ens pertanyen a nosaltres’.
El que no es diu és que hi ha una situació de rebel·lió constant, atac i solidaritat entre molts dels grecs, milers d’anarquistes inclosos. Manifestacions als carrers, que ara han arribat a atacar fins al Parlament. Assemblees de veïns per contraatacar quan a la gent se li talla l’electricitat perquè no pot pagar la factura – la gent s’ajunta i s’ajuda per reconectar la línia. Grups d’anarquistes omplen carros de menjar en supermercats i surten amb ells per distribuir-la gratis al mercat local juntament amb fullets, instant a uns altres a fer el mateix. Altres grups surten a plena llum del dia a atacar càmeres CCTV als principals carrers, fins al punt que pràcticament no queda ni una en peu.
Nosaltres estem vivint la militarització de Londres per a la preparació dels JJOO, alguna cosa pel que la gent d’Atenes ja va viure en 2004. Es van dur a terme molts actes de sabotatge, manis, etc., expressant la ira per l’absurda despesa de l’enorme operatiu de seguretat que va deixar molts deutes que avui afecten les vides de tots. S’estan venent els Jocs de Londres com un gran esdeveniment que uneix a tots i millorarà les vides de la gent amb el seu exemple de ‘excel·lència’, encara que sabem que totes les empreses darrere de les Olimpíades són els veritables terroristes del planeta. Tots podem veure que és només una altra excusa per tenir més sota clau aquesta societat carcerària, tirant a gent de les seves cases a Londres per fer oficines de negocis i demés.
La solidaritat significa alçar-se pels altres i no deixar que el Poder i els seus servidors (polítics, polis, mitjans, etc) usin les seves tècniques de ‘divideix i governaràs’. La nostra solidaritat no té res a veure amb la falsa comunitat nacional celebrada per la bandera ondejant de Regne Unit entorn de les Olimpíades, mantenint la bruta història del racisme imperialista d’una altra forma. Significa romandre forts en les nostres formes diverses de lluita per la llibertat. Dignitat i autorrespete en lloc de llepades de cul i delacions. Significa assabentar-nos de qui són els nostres veritables enemics i acte-organitzar-nos, amb aquells que coneixem i en qui confiem, en petits grups sense líders, buscant l’alegria en els nostres atacs, grans o petits, als opressors i les estructures de l’actual societat carcerària, per un món sense caps ni esclaus.
La solidaritat revolucionària no són només paraules. Avui hem sortit als carrers per portar a primer plànol la vaga de gana de diversos presos anarquistes a Grècia perquè la seva lluita és la nostra.
Nou anarquistes revolucionaris estan, actualment, en vaga de gana a Grècia, lluitant per la dignitat i la llibertat.
Hi ha incomptables insurgents empresonats al món per no haver baixat el cap davant aquest sistema de mort.
