Tag Archives: Guayana francesa

Guayana francesa [1892-1894]: La revolta i la massacre a les presons de Cayena

Una breu història sobre la brutal repressió en el campament de presos a la illa de Cayena en la Guayana francesa, on una rebel·lió contra l’assassinat d’un pres va derivar en una massacre de presos anarquistes per part de les autoritats. Les Illes de la Salvació se situen prop de Cayena, en el que era la Guayana francesa a Amèrica del Sud. Aquestes 3 illes-presó (de les quals l’Illa del Diable és la més famosa, tristament) estaven reservades, per part de les autoritats franceses, per als casos difícils, els pròfugs reincidents i els presos polítics. Amb el temps, molts anarquistes van ser traslladats a aquestes masmorres.

Malgrat la seva aparença paradisiaca, aquestes illes, envoltades de forts corrents en un mar infestat de taurons, eren un lloc espantós per als presos. La principal activitat dels presos aquí era abocar aigua salada en les males herbes que creixien en les carreteres i al voltant dels edificis. Regnava el més absolut avorriment. A excepció d’aquells confinats a l’aïllament per haver comès certes infraccions, els presoners tenien permès entrar i sortir durant el dia abans de ser tancats i encadenats en arribar la nit. Es pot apreciar part de l’ambient d’aquestes illes veient la pel·lícula Papillon.

A principis de 1890, cartes de contraban escrites per anarquistes van començar a aparèixer en un periòdic francès, denunciant el tracte rebut pels presoners en les colònies penals. Les cartes feien referència a la manca d’atenció mèdica, a la confiscació de la correspondència i a les repugnants tortures i càstigs que es duien a terme.

En 1892, les autoritats van tramar una provocació, esperant aconseguir una excusa per matar als anarquistes, però el seu intent va fracassar. El règim es va tornar més dur i les autoritats principals van donar llum verda als carcellers per desfer-se dels anarquistes. Els carcellers van debatre entre ells per decidir qui anava a matar al primer anarquista.

Al setembre de 1894, el carceller Mosca va assassinar a l’anarquista François Briens. Abans de morir, va manifestar: “Moro per l’anarquia, els anarquistes em venjaran”. El 21 d’octubre, Mosca va ser assassinat durant el seu torn, apunyalat amb una daga amb tres cargols. Les autoritats estaven preparades. Es va iniciar una cacera humana sense caserna. El 22 al matí, el cos de Charles Achille Simon (conegut com Biscuit i Ravachol II) va ser trobat amagat en un cocoter.

Un soldat el va insultar i, quan ell va respondre “Visqui l’anarquia”, el soldat li va disparar. Simon, que havia nascut a Loiret, en 1873, va ser membre del grup anarquista St. Denis, juntament amb l’anarquista revolucionari Ravachol, i havia col·locat una bomba a la casa de M. Benoit, el president del tribunal que jutjava el procés de dos anarquistes, Dardare i Decamp. Aquests últims havien estat arrestats després de l’atac de la policia a una manifestació el Primer de Maig de 1891 a la ciutat de Levallois. Durant l’atac dels policies, un altre anarquista va resultar ferit, i els tres van ser severament apallissats en la comissària de policia. El jutge Benoit havia instigat a un empresonament de llarg temps per Dardare i Decamp.

Altres tres presos, Marsevin, Lebault i Jules Leon Leauthier, van ser abatuts a tirs, cadascun subjectant la mà de l’altre i cridant “Visqui la llibertat, visqui l’anarquia!”. Leauthier havia apunyalat a un ministre serbi, ferint-li greument, a París en 1893. Va ser condemnat a treballs forçats per a tota la vida, el 23 de febrer de 1894.

Dervaux, Boesie, Garnier i Benoit Chevenet van ser assassinats més tard. A Kervaux i Marmes els qui s’havien amagat en una cova, els van obligar a sortir amb fum i després els van disparar. L’endemà, el matí del 23 d’octubre, Edouard Aubin Marpaux va sofrir la mateixa destinació. Va néixer en 1866 en Fraisans en el Jura, i va participar tant en la ”Liga de los Antipatriotas” com en la ”Liga Anti-Terratenientes”. Va ser secretari de la Càmera Sindical de premses metàl·liques. Va participar en expropiacions (assalt revolucionari) al costat de Pini. El 17 de novembre de 1893, va ser capturat en un parany tramat per la policia, i va apunyalar a un policia durant la pelea. Va ser sentenciat per a tota la vida el dia 28 de febrer de 1984, però va morir amb a penes uns mesos després. Altres anarquistes assassinats van ser Mattei, Maxime Lebeau, Mazarquil, Henri Pierre Meyrveis, Auguste Alfred Faugoux, Thiervoz i Bernad Mamert. Els metges, en veure els cossos, van dir: ”Ja n’hi ha prou, tenyireu el mar de vermell, detingueu aquesta carnisseria!”

Faugoux (30) i Chevenet (28) acabaven de ser condemnats per formar part del robatori de dinamita que es va dur a terme en Soisy-sous-Etiolles, en el qual Ravachol hi havia estat involucrat. Durant el judici, amb els seus comentaris sarcàstics i humorístics, Faugoux havia mostrat el seu menyspreu cap a la societat. Havia nascut en Nantes en 1865, i el seu pare havia mort als pocs anys, en 1878. Va ser educat a l’escola tècnica i va treballar en les drassanes de Nantes. Faugoux es va presentar com a candidat a la Cambra de diputats, però amb l’únic fi que els anarquistes poguessin presentar els seus proclames. Va fundar el Sindicat de Treballadors. Després de deixar les drassanes, es va traslladar a París, on va treballar en les forges i tallers de Saint-Denis. Allí es va fer director del periòdic anarquista Pere Peinard. En 1890 va ser condemnat per incitació a l’assassinat i saqueig, per felicitar, en un article, al revolucionari rus Padlevsky, després d’haver matat al traïdor Seliverstoff. Va evitar complir la seva pena mudant-se a Espanya, i després a Suïssa. En Ginebra, va treballar com dorador ambulant, sota el pseudònim de Martin. Després va ser expulsat de Ginebra. Faugoux va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i Chevenet, a 12.

Per desfer-se d’ells, els cossos crivellats a bales van ser llançats com a aliment per als taurons. Els anarquistes supervivents, com Anthelme Girier, van tenir llavors que aguantar mesos de llarga agonia abans de morir. Recorda els noms d’aquells anarquistes caiguts.

font