Category Archives: Repressió

Convocatòria de solidaritat amb les encausades de 20G (Estats Units)

Rebut al 27.12.17

Convocatòria per a un dia de solidaritat internacional amb les encausades de 20G (20 de gener 2018)

El 20 de gener de 2017, desenes de milers de persones van sortir al carrer per tal de respondre a la inauguració del President Donald Trump amb protestes multitudinàries, entre les quals hi va haver bloquejos creatius i accions combatives. Aquell dia, una de les manifestacions desenvolupades era la d’un “bloc anticapitalista i antifeixista” que desplegava pancartes amb lemes com: “Cap transició pacífica” o “Fem que els racistes tornin a tenir por”. Com a resposta a la protesta, la policia els va atacar amb violència i va rodejar gairebé 230 persones, detenint-les per provocar danys a establiments o per estar pròximes a ells.

Després de tota una sèrie de maniobres legals, van acusar unes 200 persones de 6 delictes (5 acusacions de danys i una d’incitar un disturbi) i 2 faltes (participació en un disturbi i conspiració per fer un disturbi). Cadascuna d’aquestes persones s’enfronta ara a fins a 61 anys de presó.

Aquest és un cas important, perquè representa un intent, per part del govern dels Estats Units, de reprimir les contundents protestes que van ocórrer de forma espontània com a resposta a l’elecció de Trump. Amb les acusacions, l’Estat pretén emmordassar la resistència activa i enviar el missatge d’intolerància cap a la resistència, just en el moment en que és més necessària que mai. A més, el cas és un experiment sobre l’expansió dels poders repressius de l’Estat, atès que els fiscals busquen culpar a tothom, com a grup, de les mateixes finestres trencades, basant-se en la seva mera presència. A més, la policia i altres actors estatals volen redefinir les formes més bàsiques d’organització política—assistir a assemblees, convocar protestes, desfilar en un grup—com a acte de conspiració. Forma part d’una tendència nacional i internacional d’augmentar la repressió dirigida als moviments socials dins dels Estats suposadament demòcrates. Si el govern dels Estats Units té èxit en criminalitzar als moviments socials d’aquesta forma, és probable que altres Estats facin el mateix.

Mentre l’administració de Trump porta al món a la vora de la catàstrofe de forma quasi diària, és important recolzar a aquelles que van arriscar la seva llibertat per tal d’oposar-se’n el primer dels dies del seu mandat. Les protestes del Dia de la Inauguració van establir les pautes per a una gran part de la resistència que vindria i van afirmar que l’administració de Trump i els seus aliats de l’extrema dreta rebrien una forta oposició. Posteriorment, persones a tot arreu del país van utilitzar l’acció directa per tancar gairebé cada aeroport internacional del país en una protesta històrica, que va aturar les polítiques antiimmigrants i islamòfobes del nou govern. Amb la intenció de portar aquesta lluita als jutjats, la majoria de les encausades estan treballant juntes per donar una resposta política a les acusacions i estan aprofitant-se’n de la seva repressió compartida per construir llaços entre diferents llocs i lluites.

És per això que convoquem un dia de solidaritat internacional: el 20 de gener de 2018. Accions solidàries que ja s’han fet per tot arreu, han portat un gran caliu a les acusades que s’enfronten a una gran repressió. A més, aquestes accions formen part d’una pràctica política basada en una lluita compartida que traspassa les fronteres. Demanem la solidaritat, no com a acte de caritat, sinó com a gest que assenyali una complicitat amb la resistència contra l’administració de Trump i el futur que pretén imposar.

Dinamarca: Sobre la recent repressió a Copenhaguen

Sobre les 5.30 hores  del dijous, 13 d’agost, l’espai del col•lectiu antiautoritari Bumzen va ser assaltat per una quadrilla de policies enmascarats de la brigada anticriminal. Van ser seguits per un exèrcit de polis armats, qui vàren esposar a tots els que estaven presents dins l’edifici. El pretext donat era que ells buscàven a participants en els aldarulls queesvan desencadenar durant una manifestació de Recuperació dels Carrers, el passat cap de semana. No obstant això, per a nosaltres està claríssim que es tracta d’una operació amb motivació política contra la infraestructura del moviment radical.

Tot i que aproximadament 25 persones estiguéssin presents durant l’escorcoll, no van permetre que ningú es quedés a supervisar a la policía mentres rebuscàven detalladament per les seves habitacions i entre les seves pertenències. La poli va seleccionar als individus que tenien la seva dirección oficial a Bumzen per a dur-los al seu negoci policial i acusar-los conforme el pàrraf 134a, participación en un disturbi.

Tres locals més van ser assaltats aquell mateix matí. Dues persones de 17 anys van ser arrestades i engarjolades, acusades de destruir la vidriera d’un banc d’Østerbro, això tot i sent menors i a pesar del fet que el vandalisme es considera un delicte menor.

El dissabte, 15 d’agost, es va dur a terme una manifestació solidària desde la plaça de Blålagårds fins l’espai Bumzen, on es va cuinar també per a la gent. Tots els beneficis van ser donats als presxs.

Contra la repressió i brutalitat policial.

Solidaritat amb els presxs.

anglès | castellà

Barcelona: Crònica de la mani en solidaritat amb els companys detinguts el 13/11

BcBvlWQIgAAcaXP BcBsJAMIcAAu4pdEl dissabte, 21 de desembre, entre 200 i 300 companys van recòrrer el centre de Barcelona per expressar la seva solidaritat amb els anarquistes empresonats Mónica Caballero, Francisco Solar i amb la resta de procesats pel mateix cas acusats de pertànyer al comando Mateo Morral.

Els gossos de la poli van seguir els seus pasos de ben a prop però, tot i haver-se atacat alguns bancs i la comisaria de Via Laietana (es van llençar un parell de molotov que no van arribar a explotar), no van arribar a carregar. Es van cridar algunes consignes com ‘la democràcia dura el que dura l’obediència’, ‘la muerte no se olvida ni se perdona, maderos asesinos lo pagaréis caro’, ‘mort a l’Estat i visca l’anarquia’ i per la llibertat dels companys. La mani es va dissoldre sense més problemes a l’arribar al Forat de la Vergonya.

No hi ha noticia de detencions posteriors.

¡Contra l’Estat assassí que retè als nostres companys!
¡Ni un pas enrera! ¡No hi ha perdó!
¡Llibertat Mónica i Francisco!

Barna: Testimoni d’Ester Quintana

29 de novembre

Ester Quintana, de 42 anys, va perdre un ull per l’impacte d’un projectil llançat pels Mossos d’Esquadra el 14N a Barcelona. La seva versió contradiu frontalment la del Conseller d’Interior, Felip Puig.

La teva col·laboració és molt important per l’Ester: Si vas estar a la zona de Passeig de Gràcia entre Gran Via i Plaça Catalunya (C/Casp) el 14 de novembre entre les 20.30 i les 21.00h, o vas veure alguna cosa des de la finestra o balcó d’un pis, posa’t en contacte immediatament amb la família i els amics de l’Ester a través del mail: animsester@gmail.com

Alemanya: Incendiat un cotxe diplomàtic grec en Berlín

Incendiarem el vehicle del coronel Grympiris en el districte parlamentari, governamental i diplomàtic de Tiergarten, Berlín. Grympiris és Agregat de Defensa en l’Ambaixada de Grècia a Alemanya i se li atribueixen responsabilitats per:

-Les ostensibles hostilitats a la frontera amb Turquia, on destrossen i mutilen a les refugiades

-Els acords armamentístics de Grècia amb Alemanya, sense posar atenció a les retallades en el sector sanitari, les pensions i salaris, que condueixen a la població de Grècia al desastre social.

-La política d’austeritat del govern grec, que funciona de titella de la Troica FMI/BCE /UE per assegurar només la riquesa de les elits

-La cooperació de la policia grega amb els feixistes de ‘Amanecer Dorado’ (Chrissi Avgi)

-La violència contra els manifestants en Atenes i altres ciutats

Com a representant militar de l’Ambaixada grega, el coronel Grympiris és un objectiu legítim dels atacs militars.

En la nostra acció, ataquem a l’objectiu sabent que el cotxe s’incendiara en el garatge d’una casa residencial. Així, ens assegurem de descartar la possibilitat d’una ‘voladura’ en els apartaments.

Ens solidaritzem en les presoneres de la guerra social en Grècia, les treballadores en vaga allí, els diferents grups de guerrilla urbana, els immigrants que lluitaren junt als antifeixistes contra el terror de la Junta i de les moltes persones desesperades què, en sort, algun dia celebraran el col·lapse de l’estat grec i la construcció d’un món lliure.

Visca l’anarquia

Unió Incendiària Internacional, 15 d’octubre de 2012

Tessalònica: “Ara som tots persona non grata”. Text d’un(a) compa d’Anglaterra arrestada durant la batuda en l’okupa Delta

Nou dels arrestats en el desallotjament de l’okupa Delta van ser alliberats sota fiança després del judici, en el qual van realitzar una declaració política col·lectiva. Tots els acusats van ser declarats culpables de diversos delictes menors, van rebre sentències suspeses de presó (de 3 a 16 mesos) i tres anys de llibertat condicional.  La quantitat total de la fiança va ser de 7950 euros. Fins avui, el dècim acusat segueix sota custòdia, enfrontant-se al perill de la deportació a causa del perjuri policial: un madero va atestar en la tribuna que el/la compa tenia un passaport fals (el que no és cert).

Uns dels deu arrestats va escriure i ens va enviar un text el 22 de setembre, expressant la seva opinió sobre tota la farsa:ara som tots persona non grata

Mai he vist a un home
que mirés amb tan àvids ulls
aquesta tenda diminuta i blava
que els penats anomenen cel
Oscar Wilde. Balada de la presó de Reading

Compas, què puc dir sobre els últims dies?, a part del teatre de l’absurd, necessito dir més? Des del primer dia en un judici kafkiano, fins a la societat de l’espectacle per fora de la nostra porta principal. Ningú pot començar a entendre que la Junta mai va desaparèixer fins que té una pistola apuntant-li al capdavant a primera hora del matí, el cap copejat contra la paret, llançat al sòl sota una pluja de puntades amb les botes, en un espectacle de pantomima hollywoodiense, que va tirar a baix la façana de la democràcia grega mostrant la seva veritable cara feixista. A qui es creien que havien trobat quan van entrar a l’edifici encocats? A terroristes? No, els veritables terroristes són els de el Parlament que van donar l’ordre!

El que es va donar en Delta no va ser un acte terrorista, va anar un intent de crear un món diferent al que dirigeixen l’Estat i el Capital, de prendre el control de les nostres vides, contra la mort lenta de tots en aquest sistema, un espai alliberat per existir en llibertat, per viure de debò. No vam fer això solament per nosaltres, sinó que estàvem oberts a la comunitat que ens envolta, més del que mai ho estarà un polític.

Dins dels passadissos de la llei i la moral, vam ser sotmesos a la tortura de la societat-presó de l’Estat en la seva forma concentrada, dissenyada per destrossar-nos fins que cridéssim pietat, però vàrem negar! Fins i tot quan ens van forçar a donar les empremtes dactilars, no vam cedir, amb 20 maderos de la MAT en una sala, una pistola en el cap, doblegant-nos el cos de tal forma que no deixessin danys duradors que fessin els seus registres nuls i els deixessin sense efecte davant un tribunal.

Dins de les cel·les, segregats, a les dones se’ls deixava sortir de la cel·la, com si el sexisme no fos una sorpresa fins i tot en el sistema carcerari, sense considerar-les una amenaça en comparació de l’altre sexe. Amagats durant hores i hores dels presos socials, com si fóssim un virus llest per propagar-se.* Vam fer nous compas en les cel·les de comissaria, naturalment, com si fóssim tots el germen d’un sistema malalt. Van arribar a les nostres oïdes histories de brutalitat policial cap a tots els presoners, de confessions forçades a força de pallisses. Encara amb tot això, no has sentit l’alegria de la solidaritat fins que no has sentit als compas cridant des de fora, mentre crides els teus pulmons es tornen a assecar, l’energia de les cel·les tornant a la vida després de cada consigna.

Com a nota addicional, els porcs van decidir llançar a les nostres cel·les, com a mesura extra, a dos yonquis camells xivatos. Aquestes cares les havíem vist després de sortir de la plaça Rotunda, l’anomenat victoriós camp de batalla que els maderos han omplert de yonquis i secretes en cada cantonada. No fa falta dir que ens vàrem llevar de la seva vista de seguida, sense permís dels nostres carcellers, per evitar que se’ns taquessin les mans de sang, o pitjor, que les nostres paraules arribessin a les seves oïdes. Deixem una cosa clara: l’Estat pot reclamar qualsevol plaça o zona que vulgui, però no són més que símbols, espais físics; el nostre rebuig és molt més que això. Per això, deixa que el cap de policia es pavoneje per Rotunda envoltat d’una dotzena de maderos de la MAT; deixa-li que la pobli de xivatos; som molt més que això.

El procés judicial no va ser més que un tribunal militar, encara que fins a un tribunal militar hauria estat més precís en el tractament de les proves. Els jutges ja havien aclarit les seves ments burgeses amb ordres expedides des de dalt, sense pietat com va exigir el Ministre d’Ordre Públic i Justícia, però tampoc esperàvem menys i mai demanàrem la seva pietat. Això és la democràcia, que va ignorar el fet que el passaport d’un(a) compa de Colòmbia va ser jutgat falsament pels maderos, que no tenien cap dret a això. La prova va demostrar que la identificació d’aquesta persona és autèntica. Solament volien un ostatge, arrabassat de nosaltres just al final, sense que ho sabéssim. Així funciona la beneïda democràcia i no esperàvem menys.

La pitjor conseqüència possible d’aquest espectacle és que ens dividís.

La encarcelació va unir als compas, jo inclòs(a), fins i tot malgrat les diferències d’opinió. Quan tota la bota de l’opressió cau sobre els nostres caps, totes les tendències, rivalitats, conflictes interns –i em refereixo a tothom– perden el sentit, són més nocives que constructives. Vindran temps pitjors, no hi ha dubte, mentre l’Estat intenti infligir-nos més misèria, mentre ens esclavitzi més a imatge i semblança seva.

Són ells els qui es beneficien de la nostra desunió i ho saben. En el passat, m’hagués preocupat més per una tendència, però ara veient-ho des de fora em puc fer autocrítica. Tot el que importa ara és que estiguem units, resistim i ens organitzem de la forma en què triem, no solament assemblea després d’assemblea o text després de text, sinó amb praxi honesta, praxi, praxi contra el que vingui.

Al meu amic/ga de Colòmbia que segueix segrestat/ada per l’Estat, mans fora del(a) nostre compa.

A la resta de presoners de l’Estat que vam conèixer en les cel·les, foc a totes les presons, a totes les cel·les!

Delta està a tot arreu, segueix viva dins de nosaltres!

d’una persona non grata

castellà, anglès

* Recentment, es va publicar una carta forta, de presos socials tancats en les cel·les de la prefectura de policia de Tessalònica (GADTH), un text escrit durant els dies de tancament dels compas arrestats en l’okupa Delta a les monstruoses sales de detenció (on no hi ha pati, ni accés al bany sense permís, etc.). Els altres detinguts, òbviament, van lliurar la carta als compas perquè els anarquistes poguessin difondre-la (en grec, signada per Presoners en l’antre de mala mort de GADTH). Extracte: “Abans de res, hem d’emfatitzar que, encara que les cel·les de la prefectura de policia estan destinades a la custòdia temporal, molts de nosaltres hem estat tancats durant més de 8 mesos, amb l’excusa que no hi ha espai a les presons. Ara mateix, hi ha un total de 85 detinguts aquí.”

Atenes: Mani antiracista i antifeixista en Patissia

Es va convocar una concentració antiracista pel 26 de setembre a la tarda, en el districte de Patissia (centre d’Atenes), com a resposta immediata a l’últim pogrom feixista a la zona de la plaça Amerikis just un dia abans (25/9) i una contraprotesta contra els neonazis (denominats “ciutadans grecs indignats”) que havien amenaçat amb sortir dels seus forats una altra vegada i propagar el seu terror nacionalista.

Primer, els antifeixistes es van concentrar prop de la cantonada del carrer Stavropoulou amb Lemessou, davant de les oficines de la comunitat tanzana a Grècia, que també havia estat atacada i destrossada el dia anterior a les mans dels matons neonazis (veure vídeo).

Es va dur a terme una assemblea oberta a la plaça Amerikis, amb presència massiva de migrants i veïns que van resistir a les intimidacions feixistes i van discutir sobre els seus problemes diaris. Després, un gran bloc d’anarquistes, antifeixistes, esquerrans, antiracistes i altres solidaris, tant migrants com no, van prendre els carrers corejant consignes antifeixistes.

Alerta antifeixista! Solidaritat entre els oprimits.

fonts: i, ii, iii

Italia, Presxs NO TAV: Carta d’Alessio des de la presó de Prato.

Després del seu transllat  de la presó de Turín a la de Prato, el pres anarquista Alessio Del Sordo, empresonat després de l’operació repressiva contra el moviment NO TAV del 26 de gener de 2012, ha escrit la següent carta:

  23 d’Agost de 2012

Hola a totes i tots:

Vos escric des de la presó de Prato on em translladàren ahir per la vesprada. Feia uns diez que m’apestava a transllat, així que estaba preparat per a això. Els dies anteriors había hagut jaleo amb un brigadier que había tingut que abandonar les sesions després d’insults i colps.

Per tant, donava per descontat  que em deportàren i, així em vaig preparar.

Arribàren les 05 :30, estava despert i vaig dir que no tenía problemes en fer el viatget. Vaig guanyar temps per a anar al bany, beure’m un café, (no hi ha jarana sense café) i preparar-me el millor possible per a resistir. A les 06:30, arribà un sol guarda a dir-me que era hora  d’anar-se’n. Vaig dir-li que no em mouría.  El guarda es  quedà  desconcertat i li sugerí que demanara reforços. En eixe moment, vaig alertar a amics i companys de la secció diguent que m’estaba preparant per a resistir. Al meu nou company de celda li vaig dir que no es clavara per enmig.

Casi una hora després, n’arribàren huit creguent que la mole m’impresionaría i que cedería.

En realitat estaba preparat. Ben untat en oli de girasol, un paper amb totes les dirección i tres sellos pegats a la polla amb cinta adhesiva.

Per donar-me una xicoteta ventaja, vaig cobrir el sòl de l’entrada de la celda amb oli. A l’enèsima negativa, entraren, l’impuls va fer que s’esviraren dos sobre l’oli, un brigadier es va estrellar contra el taburet i es va quedar aturdit. Just anava a propinar un altre colp i se’m tiraren damunt. Va començar el cos a cos. Però gràcies a l’oli i a alguns moviments que vaig aprendre al pati, vaig resistir. Vaig ser derrotat, com estaba previst; encara que quan no pots vencer, tens que fer que la derrota siga digna de ser contada.

Em van portar en volandes per tota la secció entre crits, insults mesclats amb saluts i sorts. No sé res de les meues coses.
En l’oficina de registre, vaig seguir desafiant a la carronya, invitant-los a entrar en la celda d’aïslament. Els covards no entràren.
Tenía que haver ixit a les 07:00. Vaig deixar Le Vallette al voltant de les 10:00. Des del blindat, vaig vore a companys que van vindre a repartir pamflets a l’eixida de la càrcel. El viatge va ser una sauna. Els cabrons de l’escolta se n’anàren a menjar a l’autogrill i em deixàren rostint-me una hora.

Quan vam entrar en Prato, vaig vore una pintada roja en un mur groc vòmit: “VIVA BRESCI”. I, joder, companys, viva Bresci.
Vaig entrar en la secció a les 19:00, després dels procesos clàssics per als qui entren.

Secció III, mitja seguritat, càmares per totes parts en els corredors.

Estem en celdes de tres, hi ha dos xavals amb mi que acaben d’arribar de l’aïllament. Vaig dir: “Bona tarda, presoners, es pot (passar)?”, resposta, “tens raó, estem empresonats, no detinguts. Clar que es pot (passar). Em recibiren preparant-me el llit i alimentant-me. Per a les cròniques, esperem a éste matí. Admet que ahir estaba un poc cansat.

Ara sé que en ésta cárcel som 700, els tres quarts en mitja seguretat i la resta en alta seguritat. Em conten que Prato és un centre de càstig. Mentrestant, éste matí, després de que es córrega la veu de que havía arribat un nou peregrí, vinguérem a saludar-me. La majoría coneixen a “Olga” i mantenen una correspondència. Algú li ha pegat una mirada a un panflet en el que hi havia un escrit meu, així que m’acolliren amb palmades en el muscle.

Ara vull poder resistir-me millor, m’ambiente un poc i vegem com van les coses.

Després de diversos mesos en la XII de Turin puc fer un balanç i crec que es pot conseguir molt organitzant-nos entre presoners. Puc aprofitar mesos d’experiència i una determinació major.

Estic seré, amb la moral alta i sóc conscient de que l’única defensa possible contra el poder és l’atac directe.

Sé que molts company-e-s creuen que la meua el.lecció de no acullir-me a la defensa legal és una el.lecció poc Intel.ligent, poc astuta i que mina l’unitat del moviment NO TAV. Penseu el que vulgueu companys, sols vos puc dir que utilitzaré la Intel.ligència, la astúcia de la que dispose per a unir-me als homes i les dones que combaten contra aquest existent per a llançar colps cada vegada més precisos i deixar clar que seguiré enfrontant-me on siga i a el que siga.

I que els peten a qualsevol arreglo de politicutxos.

Dit això, estic bé encara que desprovist de, pràcticament, tot.

Tornaré a escriure prompte.

Foc i revolta,
Alessio

Per a escriure i expresar la teua solidaritat al company:

Alessio Del Sordo
C.C. via La Montagnola 76
59100 Prato (Italia)

$hile: Claudia López, estudiant de la dansa i anarquista, va ser assassinada d’un tret a l’esquena per la policia fa 14 anys

Claudia López Benaiges, jove anarquista, estudiant de dansa a la universitat, fa 14 anys, durant una protesta contra el 25 aniversari del cop d’Estat feixista de Pinochet, va ser assassinada d’un tret a l’esquena, disparat per Carabiners (Policia) al poble La Pincoya de Santiago (Xile).

Claudia López es va convertir en un símbol per tot el moviment estudiantil xilè, per a les organitzacions socials de la joventut, i fins i tot per al emergent moviment anarquista xilè. La seva mort demostra que el règim xilè actual segueix estant dominat en l´ombra per figures sinistres militar que van ser responsables del cop militar de 1973 i de tot el seguici d’horrors, persecucions i matances de la història recent de Xile.

Avui dia, 14 anys després del seu assassinat, no hi ha responsables ni culpables, la qual cosa només demostra que a Xile encara subsisteix la insidiosa impunitat dels mateixos repressors de sempre.

La seva dansa rebel perdurarà als nostres cors

NO OBLIDAT! NO PERDONAT!

Poemes de la companya Claudia López.

Documental Clàudia al cor

Vídeo d’un ball de Claudia Lopez

Un altre vídeo dedicat a la companya

font

$hile: Comunicat de NACR – Nucli Autònom del Crim Revolucionari

 NACR – NUCLI AUTÒNOM DEL CRIM REVOLUCIONARI.

NOSALTRES SOM CRIMINALS PER ATACAR I VOLER MATAR ALS EXPLOTADORS. SI ANEM A SER CRIMINALS HO ACCEPTEM PERÒ SOM CRIMINALS REVOLUCIONARIS.

Diverses individualitats ens hem convocat en base a una idea, sent la idea i l’acció els dos elements centrals que permeten la integració i coordinació de diferents punts de vista, de diferents pensaments però la base comú dels quals és la lluita revolucionària I ACCIÓ DIRECTA contra l’Estat/Capital i els seus sistemes de dominació.

Som una organització informal donat que cada cèl.lula o fracció de combatents opera de forma autònoma, cosa que no nega la coordinació de diferents cèl.lules, sense que sigui necesari que les individualitats es coneguin entre si (hinzpiter no ens pots jutjar d’associació íl.lícita maleït imbècil).

Som diferents grups autònoms que ens adjuntem en base a la IDEA que es deu afrontar i atacar de forma directa i revolucionària, ja sigui per la via insurreccional, propaganda pel fet o l’acció individual a tot tipus de dominació. Els nostres objectius són simbòlics i no simbòlics, doncs considerem la necessitat de destruir tot tipus de marcaderia, considerant així mateix a les persones que treballen per a l’Estat i el capitalisme mercaderies dignes d’eliminar. Estem en contra de tot tipus de dominació que afecti tant a persones com a animals com també a la terra en el seu conjunt. La nostra lluita és per l’alliberació Total de tots els èssers, de totes les coses, del planeta, donat que el capitalisme contamina en la seva essència materials nobles de la natura (com el plom, el coure) per tal de tornar-los elements de destrucció masiva.

En relació a allò simbólic, aprofitem per aclarir perquè triem al nostre primer atac el memorial de Jaime Guzmán donat que per nosaltres és un símbol de la dominació capitalista que es materialitza a traves de la modalitat neoliberal, és a dir, a traves del sistema econòmic (i ideològic) del neoliberalisme que és causant de l’explotació de les persones i de la natura ja que el seu afany d’acumulació de riquesa no mesura conseqüències portant-nos a l’holocaust ecològic.  Triem la Automotora One perquè és un símbol de la dominació tecnológica i la ostentació, símbol d’estatus i arrogancia social, són una ofensa i una bufetada als/les pobres.

De nou declarem que Hans Niemeyer no és autor dels nostres atacs al Memorial i l’Automotora, no el coneixem ni ell a nosaltres. Aquests atacs són la nostra obra i la reclamem com a tal, i als agents de l’Estat Xilè els hi diem de nou ESTAN LLUNY, NOSALTRES ESTEM A PROP, per això no els queda més que aixecar un nou muntatge per respondre als seus maleits patrons, no els hi queda més que acusar a un innocent d’aquests actes.

NUCLI AUTÒNOM DEL CRIM REVOLUCIONARI.
SOM CRIMINALS PER ATACAR LA CLASE QUE UTILITZA TOT O QUALSEVOL MÈTODE DE DOMINACIÓ. VOSTÉS SÓN CRIMINALS PER ATACAR I MATAR A LA TERRA I ALS POBRES.

font

Grècia, cas de la CCF: Nous procesos oberts

Pareix ser que els fiscals qui s’encarreguen  de la investigació encara no han acabat de processar als membres presxs de la O.R. Conspiració de Cél.lules de Foc, ja que els inquisidors estan preparant ara més expedients en les seues oficines.

Ja en agost de 2012, un investigador de la jefatura de policía de Trikala va visitar les presons de Trikala per a notificar als companys Panagiotis Argirou y Haris Hadjimihelakis que s’han presentat nous càrregs contra ells, en relació als esdeveniments que tinguéren lloc el 24 de gener de 2011, durant la segona sessió del judici del primer procediment judicial contra la CCF, o el primer judici del “cas Chalandri”, pel que fà a tres explosions (en les cases de dos parlamentaris, Panagiotis Chinofotis y Louka Katseli, i al Ministeri de Macedonia y Tracia). Eixe día, a l’eixida dels companys del jutjat del terror es va desencadenar una escaramussa amb els maderos que els conduïren a la sala d’interrogatòris. Diversos d’aquests maderos van presentar una demanda contra els companys, als que van acusar, entre altres coses, d’intentar escapar-se, d’atacar-los amb diversos objectes, com un extintor, insultar-los i amenaçar les seues vides i la seua seguritat personal, enfatitzant que els companys en cap moment deixaren d’atacar-los, ni quan estàven esposats. Basats en aquests testimonis, es creu que als dos se’ls acusa d’agressió (ocasionant mal corporal), amotinament, etc.

Després d’este nou procés assatjat, de nou,  els famosos interrogadors-investigadors especials Baltas y Mokkas citaren als nou membres de la CCF, juntament amb el compa anarquista Theofilos Mavropoulos, en referència a un atac incendiàri a un vehícle de l’Empresa de Seguritat Katrantzos en la zona de Galatsi (Atenas) durant la Nit de Cap d’any de 2009. Encara no està clar si este procés ocorregué just ara de forma deliberada o per casualitat, tenint en compte que el cas de les 250 accions incendiàries i explosives va començar fà un parell de mesos. No obstant, una cosa està clara: pareix que no hi haja final per a la persecució dels nou membres de la CCF i el anarquista Theophilos Mavropulos. Surgeixen constantment nous expedients i procesos com recordatòri venjatiu o de que el sistema no s’oblida d’aquellxs que, obertamente i de facte, desafíen i declaren la guerra contra allò existent optant per l’acció directa anarquista.

Companys i companyes solidàri-e-s

font

Atenes: Lluita nocturna pels carrers del barri d’Exarchia

Allà mitjanit del dissabte, 8 de septembre, un grup de companys que estàvem a Exarchia ens vàrem donar compte que a uns 100 metres de la plaça del barri, al carrer Stournari i enfront de l’entrada a la Politècnica, s’havien iniciat uns enfrontaments entre dos grups de gent. Vàrem anar a vore-ho juntament amb altra gent el que estàva passant, sense poder entendre exactament qui eren els qui estàven pegant-se. Preguntant a la gent pel carrer s’entenia que els venedors de droga habien intentat altra vegada espitjar el seu asquerós negoci encara més endins del barri, ajudats per policies secretes. Cal destacar que des de fa uns mesos, la policía intenta de nou transformar el barri en una zona de venta de drogues, i que el carrer Stournari torna a ser freqüentment escenari de lluites entre gent del barri i camells.

Fins que arribàrem a l’altura del carrer Bouboulinas, la invasió había sigut repelida per una multitut de joves encaputxats i s’havien montat ja les primeres barricades amb contenidors ardent. Des d’aleshores i durant vàries hores, el tràfic al carrer Stournari estaba tallat, i desenes d’encaputxats, fins i tot algúns migrants, atacaven amb pedres, botelles, i altres objectes contra els esquadrons de MAT que apareixíen pels carrers laterals, escupint al mateix temps gasos lacrimògens a granel.

Prop de la 01:30, un centenar de persones es va moure ràpidament des del carrer Stournari fins al parc autogestionat, ubicat al carrer Navarinou y Zoodohou Pigis, passant a través dels carrerons del barri. Arribant al carrer Charilaou Trikoupi, es montàren de nou barricades amb contenidors ardent i es va llançar un atac contra l’esquadró de MAT a les afores de la facultat de Pedagogía. Els antidisturbis conseguiren fernos retrocedir, corrent pel carrer Zoodohou Pigis, dirección la colina de Strefi. Tot i això, noves barricades es van alçar al cantó del carrer Valtetsiou y Charilaou Trikoupi, tallant allí també el tràfic. Després de permanéixer en Zoodohou Pigis per un temps, i donat que les coses estàven relativament tranquiles, ens translladàrem de nou al carrer Stournari, per a vore que la situació estava més animada aquí i que la lluita seguía en peu, amb continus atacs i contraatacs entre els revoltats/des i la madera. Un parell de persones que van intentar prendre fotos van ser increpades pels encaputxats i les fotos que van prendre vàren ser borrades.

Unes de les consignes que es van corejar durant els enfrentament foren les següents:

Ràbia i consciencia, negació i violencia, anem a sembrar el caos i la anarquía!

Llibertat per a les Cél.lul.les de Foc (CCF)!

Llibertat a tots els qui estan en les celdes!

Anarquia, desestabilització, acció directa, insurrecció!

Això és bo, tirs de kalashnikov per a que ho enteneu!

La solidaritat es l’arma dels pobles, guerra contra la guerra de la patronal!

La raó la tenen els revoltosos, y no els xivatos i els agenollats!

Per cert, al voltant de les 03 :00 hores de la matinada la intensitat dels enfrontaments va caure significativament, i ens despedim de la lluita buscant el llit.

Posnania, Polònia: Desallotjada l’okupa Warsztat

El dijous, 29 d’agost, la policia, seguida pel propietari de l’immoble, desallotjà l’okupa Warsztat (Taller) a Posnania, a l’oest de Polònia. L’anunciada festa d’inauguració estava planejada per al divendres 31 d’agost.

Hi hagué un desplegament policial ridículament considerable (un escuadró fortament armat a l’estil SWAT, una cosa sense precedents a Polònia). Arribares els/les comandants de la policia local y hi hagué brutalitat policial.

La “legalitat” del desnonament és questionable, basada en el fet que no es lliurara cap tipus d’avís als i les okupes abans d’enviar la policia i que el propietari, que fins el moment segueix sent desconegut, tampoc els advertí prèviament. Dit açò, a Polònia, okupar és il·legal i pot haver procés legal posterior.

L’edifici okupat és una casa vella i alta, situada prop de l’antic mercat de la ciutat, però estava en ruïnes i abandonada durant molts anys. Un col·lectiu l’estigué okupant durant 4 mesos i la restaurà durant eixe període. La casa podria haver proporcionat un refugi segur per a una dotzena de persones.

Des de dijous al migdia, fins a última hora de la vesprada, hi havia unes poques persones okupant l’edifici, que estava encallat des de dins. Finalment, la policia els bloquejà, però, advertits d’un assalt imminent, pogueren escapar.

Al carrer, aparegué una manifestació espontània de recolzament (activistes i veïnat), però fou violentament dispersada per les forces enemigues. S’utilitzà gas lacrimogen contra els i les activistes de la manifestació, dos dels quals necessitaren atenció mèdica. Més tard, una d’eixes persones fou detinguda i acusada per “insultar un agent de policia” i, després, maltractada físicament a comissaria.

Després del desnonament, no se’ls retornà algunes de les possessions i ferramentes col·lectives als i les okupes.

L’okupa Warsztat fou condebuda com un projecte polític. Allí, es realitzarien activitats llibertàries, proelecció i proigualtat, a més de practicar tecnologies ecològiques, autosuficients i sostenibles per a la vida diària.

font

Melbourne, Austràlia: Pintades en esglésies i propietats empresarials

El divendres, 25 d’agost, a la nit, es van dur a terme les següents accions als barris del nord de la ciutat:

1. En una església baptista i centre de rentat cerebral per a nens es va escriure “PEDO CHRIST”

2. En el pas subterrani de l’estació de trens es va escriure el lema “QUE LI DONIN A METRE” i simbologia anarquista (Metre és l’empresa privada responsable de portar el sistema de transport, suposadament, “públic” de Melbourne).

3. En el segon pas subterrani de l’estació es va escriure: “NO TREBALLIS, CAUSA DISTURBIS!”, “ELS MITJANS MENTEIXEN!”, “QUE LI DONIN A l’ESTAT POLICIAL”

4. En una església evangèlica es va escriure: “JESÚS VIOLA” i “QUE LI DONIN A LA RELIGIÓ”

5. En una estació de servei Shell es va escriure: “NO TREBALLIS, CAUSA DISTURBIS!” “VISQUI FAI/IRF!”, “FAI/IRF” i “QUE LI DONIN A LA POLICIA!”

Es van dur a terme aquestes petites accions com a contribució tardana a l’anomenat internacional d’accions propagandístiques contra la repressió de Contra Info i també per empipament i frustració general davant la falta d’accions significatives en aquesta ciutat des de fa molt temps i, a més, perquè sembla que hi hagi una església a cada fotut carrer últimament!

Desafortunadament, no era pràctic treure fotos i, de totes maneres, les pintades de les esglésies les van esborrar de seguida l’endemà, segurament, horroritzats empleats de l’església! Amb sort, les altres pintades seguiran allí més temps.

LLOP SOLITARI/ANARQUISTES ANÒNIMS

València: Comunicat en resposta a les accions de denuncia de part de l’assossiació de veïns i veïnes del Cabanyal-Canyameral

Reunides un grup de persones veïnes dels poblats marítims volem fer present el nostre rebuig a les accions de denúncies sobres vivendes, propietats de l’empresa PLAN CABANYAL-CANYAMERAL, empreses per la AVV Cabanyal-Canyameral ja que, entenem que aquesta forma de pressionar a l’Ajuntament de València i la Generalitat Valenciana sols redundarà en un agreujament de les pèssimes condicions i penúries que travessen alguns col.lectius socials que viuen en el barri per tant, veïns i veïnes del mateix. En aquesta denúncia adjunten una llista en la qual apareixen senyalades les cases ocupades il.legalment marcant, al més estil hitlerià, a totes aquelles persones que no poden accedir a una vivenda per falta de recursos econòmics.  Açò suposa una nova situació de criminalització cap a aquestes persones, algunes d’elles compromeses amb la lluita veïnal front la constant degradació i enderroc de immobles en les zones afectades.

És evident que, a casi ningú li agrada viure rodejada de brossa i brutesa, situació que sols es resol mitjançant la comunicació i reciprocitat entre els veïns, és a dir, amb el suposat “teixit social” amb el qual tant s’omplin la boca alguns i que, nosaltres posem en dubte que encara existisca al Cabanyal. En aquest punt, em de fer referència a l’acusació que es crea al parlar d’objectes de dubtosa procedència (sols vos fa falta dir que segur que els han robat) i de ferralla (estan fent una tasca de reciclatge que ja voldrien els ajuntaments). A més a més, com alguns ja vam senyalar fa temps, és el propi ajuntament el que ha impulsat la degradació, entre altres maneres, llevant l’aigua corrent a totes aquelles persones que no poden pagar-la, convertint el que era un recurs de tots en un recurs per a privilegiats i, provocant que, la falta d’aigua en moltes cases siga un problema d’higiene i salubritat.

I ni tan sols podeu veure algun aspecte positiu com que el barri s’ha tornat a omplir de xiquets i xiquetes que tornen a alegrar aquests tristos carrers, abandonats ja fa molts anys pels propis veïns “autòctons” en busca d’una modernitat en edificis i, destruïts també per la salvatge especulació a la que han sigut sotmesos.

Pensem que s’està actuant de la mateixa manera amb la que es critica a les institucions públiques és a dir, mitjançant un procés de gentrificació (expulsar als i les veïnes pobres i atraure a gent d’un poder adquisitiu més alt), convertint-se en executors d’una claríssima injustícia social i, casi amb la infantil visió que l’Estat va a ocupar-se de les persones desallotjades, quan ara mateixa estan desposseint de les seves llars a centenars de persones hipotecades.

A vegades, ens hem sentit menyspreades front aquesta opinió d’alguna gent del barri, fent-se eco de la possibilitat d’omplir aquestes cases amb erasmus i joves parelles nacionals o estrangeres amb sobrada solvència, ignorant a altres tipus de persones que han vingut ací a viure, a lluitar, a aprendre, que han rebut pals i vexacions i han arreglat i rehabilitat amb les seves pròpies mans i sense subvencions aquest entorn, tractant-nos d’un “mal menor”.

És hipòcrita veure com alguns dels integrants de la Plataforma Salvem el Cabanyal li recriminen a l’Ajuntament que fique solució a la degradació de les vivendes de propietat municipal, quan ells mateixos tenen buides, omplint-se de rates i pols, sense cap gana de donar-los ús sinó, esperant a que una futura revalorització del barri els siga més rentable.

Repudiem aquesta visió romàntica de que el Cabanyal-Canyameral torne a ser el que era, no van a tornar els pescadors ni Blasco Ibáñez va a alçar el cap, aquest barri el conformen els i les veïnes que l’habiten i per tant mereixen un respecte a pesar les nostres diferències, i si el que es pretén és deixar un barri més o menys net ple de cases buides, no serà un barri, serà un museu. Allò que ens importa defensar és a la gent del barri i no un museu arquitectònic.

Advertim també de la perillositat de generar amb aquestes accions un discurs que, en aquests temps difícils d’atur i retalls continus, toquen lleugerament opinions xenòfobes, racistes i d’exclusió social, desafortunat eixe comentari en un dels correus de la AVV Cabanyal-Canyameral, en el que, després de demanar la col.laboració amb fotos i direccions de les cases “ocupades il.legalment” s’acomiada amb “un saludo y buena cacería”.

Entenem el malestar dels i les veïnes més sensibilitzades però, els únics culpables de tota aquesta degradació són els especuladors, i si aquest tipus d’accions inhumanes amb les quals l’únic que s’aconsegueix és tirar a les persones cap un altre lloc continuen, no dubtarem en retirar el nostre suport i solidaritat cap a alguns col.lectius del barri i difondre la nostra opinió allà on faci falta.

Amb aquest escrit volem denunciar l’actitud de les cúpules dirigents de la AVV Cabanyal- Canyameral i per tant a la Plataforma Salvem el Cabanyal que, amb aquesta acció han demostrat de part de qui estan. La seva manera de resoldre el problema de la degradació i la pobresa és molt simple: expulsar a la gent sense recursos i revaloritzar econòmicament el barri construint noves vivendes a les quals sols podran accedir població de major poder adquisitiu, desplaçant el problema a un altre barri. Aquestes associacions s’han llevat la careta: sols els importa les cases, la gent els dona igual. Amb aquesta denúncia estan criminalitzant la pobresa, i desenes de famílies sense recursos es quedaran en el carrer, vagabundejant.

Per a nosaltres, el problema te una solució més complexa: i és que desplaçar la pobresa a un altre barri no resol res, açò és un fenomen de desigualtat social i enfrontar-se a ell passa per combatre la injustícia, atacant a les classes opressores.

Alguns/algunes veïns/veïnes del Cabanyal

1-10 d’agost de 2012 : Aperet de Contra Info tà accions de propaganda contra la repression

En occitan

Que hèm un aperet tà dètz dias d’accions de propaganda dens autant de lòcs com possible dab la mira de promòure lutas mes o mensh coneishudas, e tanben las que son desconeishudas per mantuns. Los individus e/o grops que’s volen juntar ad aqueths dètz dias d’accions que causiran la tematica e los mejans en accòrd dab lors critèris e dinamicas proprias tà arrefortir la solidaritat internacionau e recipròca entre los oprimits.

Sustot que perpausam de préner las carrèras, de pintrar eslogans e de péner bandaròlas en solidaritat dab los cas de que pensam que la difusion ei de las importantas. Au cors deus darrèrs mes qu’ac avèm hèit a Atenas, com vosauts tanben dilhèu qu’ac avètz hèit en mantuas ocasions. Pr’aquò qu’avèm besonh de har un pas en davant e de portar taus accions de faiçon simultanèa ad un nivèu europenc e, que l’esperam, mes enlà. Daubuns de nosauts que son en Inglatèrra, en Alemanha, en França, en Espanha, en Serbia, en Portugal, en Grècia mes tanben en Americas, atau que podem har d’ua simpla accion quaucom de polit. Entaus que’s senteishen solets dens los parçans on damoran aquò que pòt paréisher un drin mei complicat … mes la sola causa necessària qu’ei un drap, pintrura e un bon lòc. On que siatz, aperatz aus amics e hètz virar.

Deu 1° au 10 d’agost que podem péner bandaròlas, pegar aficas e paperòts, har pintrura sus parets, o miar quina accion que sia qui ajudi a la difusion deu discors anarquista/libertàri mes enlà de las termièras estataus o lingüisticas. Atau qu’esperam recéver e har virar fotos e/o materiaus escrits d’accions de companhs, on que sian.

Au començar d’agost que coordinam los nostes esfòrç e lhevam lo cap contra la repression e la societat de las presons, contra los Estats e lors termièras, contra lo Capitau e los sons profieits. Que podem estar numerós, que podem estar pertot.

De cap tà ua guerrilha informatiu …
Hialat de traduccion e de contra-informacion Contrainfo.espiv.net

La lluita maputxe no s’atura. Atacs i repressió.

Continua la resistència contra forestals i colons després de l’atac policial a comuners de Chekenco

Amb la crema de dos camions de transport forestal a prop de Los Sauces, continua la cadena de fets que semblen ser una onada d’accions de resistència contra l’ocupació del territori maputxe que ha augmentat en violència cap a la gent de les comunitats.

La prova més visible d’aquesta arremesa violentista contra les families maputxe, va ser l’atac armat de la policia xilena a la comunitat Wente Winkul Mapu de Chequenco. Aquest assalt posa al descobert que no hi ha diàleg possible per a la restitució del territori maputxe i més aviat, amb aquesta violència l’estat xilè s’encarrega d’assegurar i perpetuar la usurpació a mans dels forestals i latifundistas.

Recordem que en la incursió punitiva de la força d’ocupació xilena en la petita comunitat de la zona de Ercilla, van resultar ferides de diversa consideració 10 persones i hi van haver 2 detinguts. Entre els ferits hi havia almenys una dona, dos nens i una persona de prop de 80 anys.
La mateixa tarda del dia 7 de juny van començar les que podrien anomenar-se accions de resistència a mans de weichafe de diferents territoris, en resposta a la acció antimaputxe, amb la crema de tres camions a la Ruta 5 i una casa patronal al sector Chiguaihue, segons informava la premsa regional.

Tanmateix es van produir dos atacs amb armes de foc a vehicles policials mentre es desplaçaven per l’interior de les comunitats maputxe; un incendi a una casa patronal d’un fundo forestal a Collipulli i ara, el referit incendi d’aquests camions en un camí entre Lumaco i Los Sauces. Cap d’aquestes accions va provocar danys personals.

__________

Detenen 4 maputxe d’Ercilla acusats de l’incendi d’una camioneta

El dijous passat (14 juliol), cap a les 19 hores, forces especials de carabineros van detenir a Mariano Llanca Tori, Juan Queipul Tori, Carlos Manquel Toledo i Pablo Huañaco Curinao a la ciutat d’Ercilla, acusats per la Fiscalia de cremar una camioneta.

Els quatre comuners pertanyen a les comunitats de Temucuicui i Coñomil Epuleo de Collico, i van ser portats a la comissaria de la ciutat de Collipulli, on van passar la nit.

El divendres, es va realitzar el control de les seves detencions al Tribunal de Garantia d’aquesta ciutat, a sol•licitud del fiscal del Ministeri Públic, on se’ls va ampliar la detenció fins dilluns, és a dir, detinguts sense que es presentessin càrrecs formals, segurament, per manca d’antecedents.

El tribunal va fixar l’audiència de formalització de càrrecs pel dilluns 18 de juny, avançant que seran acusats i formalitzats d’atac incendiari i robatori amb intimidació, no assenyalant els fets específics dels que suposadament són responsables.

Finalment, van ser portats a la presó de la ciutat d’Angol, mentre la premsa xilena va donar a conèixer que estan essent involucrats a l’incendi d’un camioneta, suposadament de contractistes de Movistar.

fonts: 1 i 2

Montreal, Canadà: Crida internacional de solidaritat amb l’aixecament social

 “Pots tallar totes les flors però no pots parar la primavera”
– Cartell que circula durant la vaga


LES LLEIS

El divendres, maig 18, 2012, dues noves lleis han entrat en vigor a Montreal. El seu objectiu és sufocar la revolta anticapitalista que ha sorgit des de l’inici de la vaga d’estudiants a la província de Quebec, fa 15 setmanes. A més, apunta a restaurar l’ordre i obrir el camí per la implementació de mesures d’austeritat en aquests territoris.

La primera d’aquestes lleis és un estatut municipal, que intenta dissuadir la gent d’usar màscares en les manifestacions, mitjançant l’amenaça de multes que van dels 1.000 als 5.000 dòlars canadencs. Aquest estatut ve en vista a una llei que està planificant el govern federal, per tal de posar-la en pràctic a tot el territori controlat per l’Estat canadenc, que castigaria a tots aquells que amaguin la seva identitat “mentre participen en disturbis” amb una pena màxima de 10 anys de presó.

La segona llei és una Llei Especial del govern provincial que exigeix que totes les manifestacions de dissidència popular se sotmetin al control enutjós de l’Estat. Qualsevol manifestació, arreu del Quebec, ha de presentar una hora d’inici i un itinerari complet a la policia local, com a mínim, 8 hores abans, si no es considerarà il·legal. A més la policia es reserva el dret de canviar el itinerari en qualsevol moment. Segons aquesta llei, no es pot realitzar manifestacions en els espais de les institucions acadèmiques, ni tampoc a menys de 50 metres d’aquestes. Qualsevol líder, represetant o qualsevol membre amb un càrrec en una associació estudiantil que bloquegi l’accés a les classes, o aconselli a altres a fer-ho, està subjecte a una multa que pot variar entre els 7.000 i 35.000 dòlars. Si una associació estudiantil sencera és considerada culpable del abans esmentat, se’ls aplicarà una multa d’entre 25.000 i 125.000 dòlars. Les multes es duplicaran en els casos de reincindencia i les associacions estudiantils poden perdre un semestre de quotes de membres per cada dia que es violi la llei. És també il·legal animar a qualsevol a participar en una manifestació il·legal i és, potencialment il·legal informar a través d’tweets des del lloc de la mani i informar del que està passant en qualsevol moment.

Durant els tres dies d’aplicació de la Llei Especial, el seu efecte tangible en el moviment ha estat que CLASSE (sigles en francès de Coalició Àmplia per la Solidaritat Sindicalista Estudiantil), l’associació estudiantil més radical, ha baixat el seu calendari d’activitats, on es trobaven totes les accions que s’estaven desenvolupant a Montreal i altres ciutats a la regió de Quebec. S’ha obert una nova pàgina anònima.

Per si mateixes, aquestes dues noves lleis probablement no contribuiran tant a posar a la gent darrere dels barrots com el projecte del govern federal d’expansió carcerària i la revisió de la justícia criminal. En realitat, l’objectiu és destruir els recursos financers de les organitzacions que s’han emmotllat al sistema i, potser, recuperar part dels enormes costos provocats com a resultat del sabotatge econòmic, al trànsit i el caos derivat, a més de les hores extres de la policia durant els últims mesos. Per ser clars, les inflades comptes bancaris de les federacions estudiantils van ser un component crucial per l’inici d’aquesta situació i, atès que podrien ser útils en el futur, val la pena defensar-les. No obstant això, no cal diners per mantenir la revolta, sinó, més aviat, coratge, voluntat i creativitat. Aconseguirem el que necessitem lluitant, encara que es faci més difícil. Tot i així, el que va passar en les assemblees legislatives i en els plens municipals ha tingut i tindrà efecte als carrers. Les manis es declaren il·legals des del moment en què comencen, el que embalentona a la SPVM (maderos locals) i la SQ (maderos provincials) a utilitzar tècniques de dispersió més intenses i augmentar el nivell de força anterior. Abans d’aquesta llei, havien arrencat ulls, trencat braços, fet miques mandíbules i deixat a gent a comes molt greus. Però la gent segueix als carrers, llançant asfalt als antiavalots i construint barricades cremant…

LA VAGA

Per contextualitzar les coses, la vaga -si es defineix així la negació dels estudiants a assistir a classe- va començar al febrer quan molts dels CÉGEPs (insitutos públics) de la província de Quebec, així com dos de les dues principals universitats van votar per anar a la vaga. Mitjançant una sèrie d’assemblees generals constants, els sindicats estudiantils i determinats membres d’aquestes facultats han mantingut que estan en vaga, cada un dels cossos definint les seves intencions i metes. Per a algunes facultats, continuar la vaga ha estat una renegociació setmanal, mentre que altres van votar des del principi el participar en una vaga general indefinida i fins i tot altres van votar per la vaga fins que l’educació sigui gratuïta.

Al principi, el govern es va negar a dialogar amb les federacions estudiantils, insistint que la decisió ja estava presa. Fins a mitjans d’abril, no es van fer negociacions, gràcies, en gran part, a la crida unilateral de treva per part del comitè executiu de CLASSE sense consultar als seus membres. Aquesta treva consistia que CLASSE es comprometia a que no es realitzarien accions en el seu nom mentre les negociacions estiguessin en curs. Les converses es van aturar quan una mani combativa, no organitzada per CLASSE, va prendre els carrers el 24 d’abril, el govern es va negar a seguir el diàleg amb CLASSE, i les altres dues federacions es van retirar en solidaritat. O el govern ho sabia i estava manipulant, o no ho sabia i va ser estúpid, hauria d’haver estat clar que les federacions buròcrates ja no tenien cap control sobre la gent als carrers -i que això ja no es tractava només de les taxes de matrícules . Quan noves converses van conduir a una proposta dita segons, dues setmanes més tard, els membres de la federació la van rebutjar. No hi ha raó per pensar que hi haurà més diàlegs pròximament. Això deixa significativament menys opcions a una recuperació esquerrana.

AVUI

Ara, el sentiment general al carrer és que no pararem, no ens detindran, i no volem que això acabi. Hem vist com la situació ha passat de ser una vaga limitada inicial amb fins reformistes a una revolta generalitzada amb aspiracions revolucionàries. La diversitat de tàctiques que s’han usat, els crits que resonen a les manis i els tipus d’objectius que s’ataquen són un indici clar que això és molt més que unes taxes de matrícules -i molts moments han estat preciosos de manera que és difícil d’explicar. No ens rendirem.

I volem que sentiu el que sentim. Sabem que sentiu alguna cosa, però volem que ho sentiu com nosaltres ho sentim. Sabem que cada vegada que un de nosaltres va a la presó, cada vegada que un company perd un ull en els carrers per la metralla d’una granada de fum o l’orella per una pilota de goma disparada al cap; hi ha molts altres que senten una onada de calor venjatiu al seu interior. Coneixent la situació global, sabent que la gent s’acosta al punt de ruptura, no només aquí sinó a tot arreu, cal insistir que el que està passant al Quebec no és excepcional. El que ha passat aquí ha de passar a tot arreu. Tot el que fem està inspirat per altres revoltes i aixecaments que s’han donat en altres llocs. Si no pot insipirar un desgavell social per si mateix, llavors morirà aviat.

Per això, açò és una crida a la solidaritat així com el nostre més sincer desig perquè vosaltres també ho sentiu al vostre voltant. Acò necessita estendre’s més enllà de Montreal i del Quebec. Porteu-ho a les vostres ciutats i comunitats de la manera com pugueu, fent servir qualsevol mètode i mitjà al vostre abast.

Els nostres cors i ments estan cansats, però seguim somrient
Volem veure com s’estén la vaga
Volem veure com s’estén aquesta agitació social

Quan la merda és una merda, que li donin la merda.

 

 ____________________________________________________________

Per llegir actualitzacions, visita:
grevemontreal / sabotagemedia

[Alemanya] És temps de revolta, quan no puc pintar els carrers ni amb guix!


En temps prehistòrics, els nostres avantpassats vivien en coves, i pintaven colorits dibuixos a les parets o els excavaven a les roques. Més tard, a Egipte, els esclaus obligats a construir les piràmides, acostumaven a rascar en els blocs de pedra caricatures dels faraonos o altres mandataris menyspreats. A l’antiga Grècia, els temples eren tallats amb missatges de tot tipus pels visitants. També els carrers de Pompeia van estar plens de graffiti! El graffiti no és una cosa de la nostra invenció. És un tipus d’expressió humana, i les ganes de marcar i pintar el nostre entorn, de deixar senyals de la nostra existència darrere nostre. Qui d’entre tota aquesta “gent anti-graffiti, decent i civilitzada” s’ha atrevit mai a acusar de criminals als nostres ancestres per fer el mateix?, Cap d’ells.

Fins que el primer ésser humà cobdiciós i assedegat de poder inventar una cosa anomenada: propietat i lleis per esclavitzar als seus semblants. Fins aquell moment, el món solia pertànyer a si mateix i qualsevol persona podia moure’s, assentar-se i dissenyar els llocs lliurement.

Avui dia, els nostres avantpassats pintors i excavadors serien perseguits per les autoritats de l’Estat i difamats com vàndals i criminals. Unitats de la policia especial els caçarien, jutges en tribunals estarien massa ocupats per condemnar-los. Les empreses antigraffiti serien contractades per esborrar tot signe de les seves expressions. Pel que les anomenades “iniciatives ciutadanes”, polítics i auto-proclamats “propietaris de propietat” els condemnarien públicament com vàndals, etcètera.

Aquesta és l’autèntica “condició humana” a la qual ens enfrontem. La qüestió no és si és legal, segons les lleis de l’Estat, pintar i escriure en el nostre entorn, sinó que és un impuls humà inherent, que els encantaria fer-nos creure que es tracta d’una mena de càncer que ha de ser eradicat de la societat. Però la creació de coses, sigui en públic o en privat, sigui pintant, escrivint, construint etcètera, és gairebé tan necessària per al nostre benestar com menjar. És el nostre aliment espiritual. Particularment, a les metròpolis urbanes, amb una arquitectura que no ha estat pensada per beneficiar la majoria dels seus residents, on masses de gent (entre ells incomptables nens i adolescents) són obligats a viure en “caixes fortes per a treballadors”, en un entorn sense vida i envoltats d’espais estèrils fets de ciment, privats de la naturalesa i de qualsevol mitjà per escapar. Especialment allà, el graffiti expressa la vida i estimula els nostres sentits apagats.

AVALL LES LLEIS QUE ENS ESCLAVITZEN!
PER LA LLIBERTAT D’EXPRESSAR-TE!
EL GRAFFITI NO ÉS CAP CRIM!
Típiques caretes somrients d'OZ

Llibertat per OZ, N. i M. i per a tots els perseguits per convertir grisos i lletjos espais urbans en llocs plens de vida i color!

OZ és un home de 61 anys d’Hamburg (Alemanya), al qual ja han condemnat amb un total de 8 anys de presó pels seus grafits i ha estat brutalment apallissat per guardes de seguretat privada diverses vegades. Les seves caretes somrients, els seus loops i també, les seves consignes polítiques es poden trobar en gairebé tot arreu a Hamburg, encara que també estan presents en altres ciutats d’Europa. Després que la fiscalia apel·lés contra la sentència interlocutora que el va sentenciar a una pena de 1500 €, ara se li amenaça amb una sentència de presó de fins a dos anys.

QUE LI DONEN A LA NORMA. OZ LLIURE.

N. i M. estan acusats de “danys a la propietat amb grafits en més de 20 casos”, a més, estan sota sospita de “accedir a plataformes de caça i cobrir-les de calúmnies”. Les “proves” de l’Estat són el seu estil de vida vegà, una O creuada en comptes de Ö, que un d’ells fa servir de forma personal i que estava en el graffiti, així com el signe anarquista en forma de cor que, segons els investigadors , és una “signatura única al món del graffiti”. La intenció de processar-los queda clara en els registres domiciliaris, que no van facilitar cap prova, a menys que consideris les “proves” anteriorment esmentada com a tal. La data del judici es va establir per al dilluns 21 de maig de 2012 a les 09:00 (GMT +1), al jutjat de Kempten (Alemanya), sala 170.

Berlín, hivern 08/09: anarco cor en un cotxe cobert de neu

 Crida a accions de solidaritat per N. i M.

“Us necessitem a tots! Sigues creatiu, fes-te creatiu!

Realitza accions de solidaritat a la teva ciutat i recolza la nostra campanya pels acusats N. i M. ¡De Kempten! Enganxa cartells, distribueix pamflets, murals, plantilles, pancartes i altres.

Ens interessa el que t’agrada! Envia’ns fotos de les teves accions o el que reconegui com a acció de suport i publicarem la teva senyal de solidaritat pràctica al nostre lloc web.

Sußbauer (agent de l’anomenada “oficina de protecció de l’Estat) pensa que només els acusats poden pintar anarco cors i Ö amb barres. ¡Demostrem que no és així! “

Berlín, Alemanya: Atac incendiari a vehicles d’empresa que s’encarrega de la neteja de pintades

 Que es cremin els enemics de les pintades!

La nit del 17 d’abril, nosaltres -graffiters i incendiadors de l’odi-, vam destruir tots els vehicles de l’empresa Grafiti Frei GmbH que es trobaven en el seu aparcament, utilitzant artefactes incendiaris especials. Aquesta empresa, amb base al barri central de Mitte, s’encarrega regularment de l’eradicació de les pintades polítiques a l’àrea de Kottbusser Tor, des del 1999.

El patró de l'empresa Gerald Schramm

Mentre Gerald Schramm, cap i fundador de l’empresa, especula amb que “només volíem provocar danys”, nosaltres volem subratllar la nostra motivació política. Quan un s’auto-defineix com a “esquerrà”, però al mateix temps ofereix un servei de neteja d’urgència en vespres del Primer de Maig -dia en el qual des de fa 150 anys les persones surten al carrer pels seus drets sense limitar-se a les barreres de legalitat-, doncs és d’esperar que es rebi una resposta per part d’aquells contra els quals actua constantment.

Ja estem molt farts de la necessitat de més ordre en aquesta societat, amb la seva obediència i les seves exigències de més policia, així que varem decidir contraatacar als quals s’aprofiten i recolzen aquesta bogeria de seguretat. Les parets netes són una de les condicions per a lloguers més cars i la transformació de barris obrers en centres d’entreteniment per als porcs rics.

Mai més pintades esborrades!
Un servei en el marc dels Dies d’Insurrecció!
Pinta la ciutat de Berlín

 

Indonèsia: Eat i Billy condemnats a 1 any i 8 mesos

Els dos combatents de Yogyakarta, Billy Augustan i Reyhard Rumbayan (Eat) han tornat a la cort per a la vuitena audiència. Aquesta va tenir lloc el 15 de maig del 2012. Billy i Eat han estat condemnats a 1 any i 8 mesos. Els companys estan a la presó des del 7 d’octubre del 2011, poc després del seu atac contra un caixer automàtic.

En l’audiència, que va tenir lloc prop del tribunal del districte de Lahore, el jutge Mulyanto va llegir el veredicte per les accions dels dos combatents revolucionaris. Tots dos han estat considerats culpables d’haver causat l’incendi i l’explosió segons l’article 187, paràgraf 1 del codi penal.

El procés a la Cèl·lula Llarga Vida a Luciano Tortuga/FAI – FRI continuarà amb la resposta dels companys revolucionaris Billy i Eat. Encara no se sap la data.

Força als combatents!

 fonts: 1, 2

Medellín, Colòmbia: Disturbis a la Universitat de Antioquia (UdeA)

Aquest 18 d’abril varis individus, dels més comunament anomenats “capuchos”, en la seva gran majoria anarquistes, es van unir a la Universitat d’Antioquia (Medellín, Colòmbia) amb la finalitat d’enfrontar-se contra tota autoritat, per la manifestació de les seves diferents lluites i posada en escena de la llibertat com una praxi, és a dir, el dia quotidià com un camp de batalla. Utilitzant avançades tàctiques de guerrilles, aquests joves estudiants i no estudiants van lluitar cos a cos amb els ESMAD (esquadró mòbil antidisturbis), objectiu dels quals des de la seva creació ha estat infondre terror per mitjà de la força i la violència.

Sense intenció de representar a ningú, més que a ells mateixos, creen un bloc anomenat Unidad Revolucionaria Clandestina [Unitat Revolucionària Clandestina] (URC), amb l’objectiu no d’absorbir les idees sinó d’actuar junts per aconseguir objectius comuns. Per la qual cosa van publicar diversos textos en els quals mostren clarament posició.

En aquests disturbis a un ESMAD li va ser amputat un peu, en ser impactat per un petard dels seus mateixos companys de “treball”. Amb extintors bomba, petards i bombes molotov van destruir caixers, porteries i altres objectes que ajuden amb la reificació de les nostres vides dia enrere dia.

París, França: Llambordes solidàries en les urnes

Reconeixeu aquestes cares somrients que cobreixen les parets? Estan en tots els caps. Es podria pensar que volen vendre’ns detergent o l’última merda industrial. En realitat, volen ser els nostres representants. Volen captar les nostres aspiracions, desitjos, lluites per tancar-les en les gàbies de la llei, per ofegar-les en les sorres movedisses de la democràcia. Volen ser triats, volen ser caps.

Aquest no és el menor dels problemes.

Volem un món sense amos ni esclaus, sense Estats ni patrons. No volem votar pel menys dolent, simplement, no volem votar. Mentre fan votar als morts, nosaltres seguim morint al treball o al carrer, assassinats pels policies o els patrons.

Tant la dreta com l’esquerra, els triats porten en els seus trajes tota la violència de l’Estat i l’explotació: la guerra, la presó, la divisió de les nostres vides.

No els perdonarem.

Així que una ràfega de vent va copejar, al seu pas, diverses oficines electorals. No va ser un huracà, més aviat una brisa que travessa els aparadors, un murmuri que es converteix en crit, un tros de cristall per expressar el nostre rebuig al poder i els seus apòstols.

No votem, però no ens oblidem de les urnes, ni d’els qui estan dins.

Després de el “famós debat a dues veus”, no podíem seguir romanent indecisos.

Per ventilar-los les oficines, vam realitzar obertures noves en els cristalls dels locals de l’UMP (Unió per un Moviment Popular) i del PS (Partit Socialista), al carrer Lefèvre, el carrer de docteur Goujon i al carrer Cour-donis-Noues, París. En l’últim es pot llegir: “Esquerra, dreta, mateixa estafa”, “Destruïm el poder” i “A baix l’Estat!”.

Solidaritat amb els 6 companys que passaran a judici antiterrorista del 14 i al 22 de maig.

Los martillos sin hoces

fonts: 1, 2

Nota: La primera sessió del judici es durà a terme el 14 de maig a les 14:00 en la 10ª Sala del Tribunal Suprem de París.