Tag Archives: revolta

Comunicats – Esdeveniments, Ecologia – Sanitat, Educació, Notícies, Presó – Reclusió, Repressió

Montreal, Canadà: Crida internacional de solidaritat amb l’aixecament social

Leave a comment

 “Pots tallar totes les flors però no pots parar la primavera”
– Cartell que circula durant la vaga


LES LLEIS

El divendres, maig 18, 2012, dues noves lleis han entrat en vigor a Montreal. El seu objectiu és sufocar la revolta anticapitalista que ha sorgit des de l’inici de la vaga d’estudiants a la província de Quebec, fa 15 setmanes. A més, apunta a restaurar l’ordre i obrir el camí per la implementació de mesures d’austeritat en aquests territoris.

La primera d’aquestes lleis és un estatut municipal, que intenta dissuadir la gent d’usar màscares en les manifestacions, mitjançant l’amenaça de multes que van dels 1.000 als 5.000 dòlars canadencs. Aquest estatut ve en vista a una llei que està planificant el govern federal, per tal de posar-la en pràctic a tot el territori controlat per l’Estat canadenc, que castigaria a tots aquells que amaguin la seva identitat “mentre participen en disturbis” amb una pena màxima de 10 anys de presó.

La segona llei és una Llei Especial del govern provincial que exigeix que totes les manifestacions de dissidència popular se sotmetin al control enutjós de l’Estat. Qualsevol manifestació, arreu del Quebec, ha de presentar una hora d’inici i un itinerari complet a la policia local, com a mínim, 8 hores abans, si no es considerarà il·legal. A més la policia es reserva el dret de canviar el itinerari en qualsevol moment. Segons aquesta llei, no es pot realitzar manifestacions en els espais de les institucions acadèmiques, ni tampoc a menys de 50 metres d’aquestes. Qualsevol líder, represetant o qualsevol membre amb un càrrec en una associació estudiantil que bloquegi l’accés a les classes, o aconselli a altres a fer-ho, està subjecte a una multa que pot variar entre els 7.000 i 35.000 dòlars. Si una associació estudiantil sencera és considerada culpable del abans esmentat, se’ls aplicarà una multa d’entre 25.000 i 125.000 dòlars. Les multes es duplicaran en els casos de reincindencia i les associacions estudiantils poden perdre un semestre de quotes de membres per cada dia que es violi la llei. És també il·legal animar a qualsevol a participar en una manifestació il·legal i és, potencialment il·legal informar a través d’tweets des del lloc de la mani i informar del que està passant en qualsevol moment.

Durant els tres dies d’aplicació de la Llei Especial, el seu efecte tangible en el moviment ha estat que CLASSE (sigles en francès de Coalició Àmplia per la Solidaritat Sindicalista Estudiantil), l’associació estudiantil més radical, ha baixat el seu calendari d’activitats, on es trobaven totes les accions que s’estaven desenvolupant a Montreal i altres ciutats a la regió de Quebec. S’ha obert una nova pàgina anònima.

Per si mateixes, aquestes dues noves lleis probablement no contribuiran tant a posar a la gent darrere dels barrots com el projecte del govern federal d’expansió carcerària i la revisió de la justícia criminal. En realitat, l’objectiu és destruir els recursos financers de les organitzacions que s’han emmotllat al sistema i, potser, recuperar part dels enormes costos provocats com a resultat del sabotatge econòmic, al trànsit i el caos derivat, a més de les hores extres de la policia durant els últims mesos. Per ser clars, les inflades comptes bancaris de les federacions estudiantils van ser un component crucial per l’inici d’aquesta situació i, atès que podrien ser útils en el futur, val la pena defensar-les. No obstant això, no cal diners per mantenir la revolta, sinó, més aviat, coratge, voluntat i creativitat. Aconseguirem el que necessitem lluitant, encara que es faci més difícil. Tot i així, el que va passar en les assemblees legislatives i en els plens municipals ha tingut i tindrà efecte als carrers. Les manis es declaren il·legals des del moment en què comencen, el que embalentona a la SPVM (maderos locals) i la SQ (maderos provincials) a utilitzar tècniques de dispersió més intenses i augmentar el nivell de força anterior. Abans d’aquesta llei, havien arrencat ulls, trencat braços, fet miques mandíbules i deixat a gent a comes molt greus. Però la gent segueix als carrers, llançant asfalt als antiavalots i construint barricades cremant…

LA VAGA

Per contextualitzar les coses, la vaga -si es defineix així la negació dels estudiants a assistir a classe- va començar al febrer quan molts dels CÉGEPs (insitutos públics) de la província de Quebec, així com dos de les dues principals universitats van votar per anar a la vaga. Mitjançant una sèrie d’assemblees generals constants, els sindicats estudiantils i determinats membres d’aquestes facultats han mantingut que estan en vaga, cada un dels cossos definint les seves intencions i metes. Per a algunes facultats, continuar la vaga ha estat una renegociació setmanal, mentre que altres van votar des del principi el participar en una vaga general indefinida i fins i tot altres van votar per la vaga fins que l’educació sigui gratuïta.

Al principi, el govern es va negar a dialogar amb les federacions estudiantils, insistint que la decisió ja estava presa. Fins a mitjans d’abril, no es van fer negociacions, gràcies, en gran part, a la crida unilateral de treva per part del comitè executiu de CLASSE sense consultar als seus membres. Aquesta treva consistia que CLASSE es comprometia a que no es realitzarien accions en el seu nom mentre les negociacions estiguessin en curs. Les converses es van aturar quan una mani combativa, no organitzada per CLASSE, va prendre els carrers el 24 d’abril, el govern es va negar a seguir el diàleg amb CLASSE, i les altres dues federacions es van retirar en solidaritat. O el govern ho sabia i estava manipulant, o no ho sabia i va ser estúpid, hauria d’haver estat clar que les federacions buròcrates ja no tenien cap control sobre la gent als carrers -i que això ja no es tractava només de les taxes de matrícules . Quan noves converses van conduir a una proposta dita segons, dues setmanes més tard, els membres de la federació la van rebutjar. No hi ha raó per pensar que hi haurà més diàlegs pròximament. Això deixa significativament menys opcions a una recuperació esquerrana.

AVUI

Ara, el sentiment general al carrer és que no pararem, no ens detindran, i no volem que això acabi. Hem vist com la situació ha passat de ser una vaga limitada inicial amb fins reformistes a una revolta generalitzada amb aspiracions revolucionàries. La diversitat de tàctiques que s’han usat, els crits que resonen a les manis i els tipus d’objectius que s’ataquen són un indici clar que això és molt més que unes taxes de matrícules -i molts moments han estat preciosos de manera que és difícil d’explicar. No ens rendirem.

I volem que sentiu el que sentim. Sabem que sentiu alguna cosa, però volem que ho sentiu com nosaltres ho sentim. Sabem que cada vegada que un de nosaltres va a la presó, cada vegada que un company perd un ull en els carrers per la metralla d’una granada de fum o l’orella per una pilota de goma disparada al cap; hi ha molts altres que senten una onada de calor venjatiu al seu interior. Coneixent la situació global, sabent que la gent s’acosta al punt de ruptura, no només aquí sinó a tot arreu, cal insistir que el que està passant al Quebec no és excepcional. El que ha passat aquí ha de passar a tot arreu. Tot el que fem està inspirat per altres revoltes i aixecaments que s’han donat en altres llocs. Si no pot insipirar un desgavell social per si mateix, llavors morirà aviat.

Per això, açò és una crida a la solidaritat així com el nostre més sincer desig perquè vosaltres també ho sentiu al vostre voltant. Acò necessita estendre’s més enllà de Montreal i del Quebec. Porteu-ho a les vostres ciutats i comunitats de la manera com pugueu, fent servir qualsevol mètode i mitjà al vostre abast.

Els nostres cors i ments estan cansats, però seguim somrient
Volem veure com s’estén la vaga
Volem veure com s’estén aquesta agitació social

Quan la merda és una merda, que li donin la merda.

 

 ____________________________________________________________

Per llegir actualitzacions, visita:
grevemontreal / sabotagemedia

Comunicats – Esdeveniments, Pamflets

Pamflet per la propaganda de la revolta, des dels carrers de l’Estat espanyol

Leave a comment

Els sindicats ens venen, els polítics ens enganyen, les patronals i la gran empresa ens exploten… Fins a quan ens quedarem de braços creuats? Quantes vegades has sentit que alguna cosa falla en aquest engranatge social?

La situació és crítica, i mai millor dit. Amb el pretext de la crisi, se’ns estan imposant una sèrie de mesures socials i econòmiques basades en que el poble pagui les conseqüències dels excessos d’els qui precisament viuen de la seva misèria. Hem de viure pitjor cada dia perquè quatre politics i ‘sindica-listos’ de merda puguin anar en iot i menjar marisc. Al mateix temps, amb els guanys obtinguts per la introducció d’aquestes polítiques de lliure-mercat globalitzat, grans empreses continuen devorant el medi ambient, multiplicant els seus beneficis amb l’especulació i colonitzant països subdesenvolupats a través de les transnacionals.

Gradualment desapareixen les llibertats més fonamentals i, per assegurar l’embull davant possibles esclats socials, la repressió construeix una societat carcerària que s’assembla cada vegada més a aquell malson Orwellià; el quart poder imposa el silenci manipulant la realitat i tot aspecte de la vida quotidiana que no encaixi en les lògiques de la ideologia dominant és criminalitzat. La policia és cada vegada més violenta i la insultant retòrica amb la qual la classe política es dirigeix a “el seu poble” és més descarada cada dia que passa.

Especialistes de la tecnocràcia entonen eloqüents discursets que, darrere d’eufemismes i llàgrimes de cocodril, només amaguen excuses per justificar les seves retallades i abusos en nom de les oligarquies financeres a les quals serveixen. Somriures i bona cara cada 4 anys (quan convé) i després “si t’he vist, no m’enrecorde”.

Ara ho entenem. Tot era mentida.

Però de nosaltres no es van a riure. Les seves lleis, dissenyades per protegir el statu-quo dels poderosos de tota possible reacció que sorgís en conseqüència als seus abusos o a la desigualtat imposada pel seu suïcida model social, ens produeixen nàusees. Ja està bé de jocs estúpids i d’actuar com si no passés res. Ens hem afartat i ja no volem guanyar la partida, anem a destrossar el tauler sencer per deixar de ser peons d’escacs en les arpes d’assassins, lladres i explotadors i per poder construir noves relacions i desenvolupar eines que ens permetin gestionar per nosaltres mateixos les nostres vides.

Que per què?, però de debò necessites més raons?, perquè sabem que aquest món no té futur, perquè sabem que per les bones no aconseguirem gran cosa (i no serà per no haver-ho intentat, podeu creure’ns), perquè estar contínuament suportant les agressions del poder sense defensar-nos no ens sembla una actitud molt raonable, i sobretot, perquè odiem profundament aquest món d’injustícia i volem acabar amb ell d’una vegada per sempre.

La nostra única esperança és perdre la por i organitzar-nos de manera horitzontal, amb assemblees i acció directa, en tots els àmbits de les nostres vides, per a poc a poc recuperar el nostre control sobre les regnes de les mateixes i, al mateix temps, ser incontrolables, ser ingovernables.

Auto-organitza’t i lluita!
Cap a una vaga salvatge, general i revolucionària!

ANARQUISTES PER L’EXTENSIÓ DE LA REVOLTA
-EDITAT EN ALGUN LLOC DE L’ESTAT ESPANYOL-
PRIMAVERA CALENTA DE 2012

Ecologia – Sanitat, Historia – Teoria, Presó – Reclusió, Repressió

Guayana francesa [1892-1894]: La revolta i la massacre a les presons de Cayena

Leave a comment

Una breu història sobre la brutal repressió en el campament de presos a la illa de Cayena en la Guayana francesa, on una rebel·lió contra l’assassinat d’un pres va derivar en una massacre de presos anarquistes per part de les autoritats. Les Illes de la Salvació se situen prop de Cayena, en el que era la Guayana francesa a Amèrica del Sud. Aquestes 3 illes-presó (de les quals l’Illa del Diable és la més famosa, tristament) estaven reservades, per part de les autoritats franceses, per als casos difícils, els pròfugs reincidents i els presos polítics. Amb el temps, molts anarquistes van ser traslladats a aquestes masmorres.

Malgrat la seva aparença paradisiaca, aquestes illes, envoltades de forts corrents en un mar infestat de taurons, eren un lloc espantós per als presos. La principal activitat dels presos aquí era abocar aigua salada en les males herbes que creixien en les carreteres i al voltant dels edificis. Regnava el més absolut avorriment. A excepció d’aquells confinats a l’aïllament per haver comès certes infraccions, els presoners tenien permès entrar i sortir durant el dia abans de ser tancats i encadenats en arribar la nit. Es pot apreciar part de l’ambient d’aquestes illes veient la pel·lícula Papillon.

A principis de 1890, cartes de contraban escrites per anarquistes van començar a aparèixer en un periòdic francès, denunciant el tracte rebut pels presoners en les colònies penals. Les cartes feien referència a la manca d’atenció mèdica, a la confiscació de la correspondència i a les repugnants tortures i càstigs que es duien a terme.

En 1892, les autoritats van tramar una provocació, esperant aconseguir una excusa per matar als anarquistes, però el seu intent va fracassar. El règim es va tornar més dur i les autoritats principals van donar llum verda als carcellers per desfer-se dels anarquistes. Els carcellers van debatre entre ells per decidir qui anava a matar al primer anarquista.

Al setembre de 1894, el carceller Mosca va assassinar a l’anarquista François Briens. Abans de morir, va manifestar: “Moro per l’anarquia, els anarquistes em venjaran”. El 21 d’octubre, Mosca va ser assassinat durant el seu torn, apunyalat amb una daga amb tres cargols. Les autoritats estaven preparades. Es va iniciar una cacera humana sense caserna. El 22 al matí, el cos de Charles Achille Simon (conegut com Biscuit i Ravachol II) va ser trobat amagat en un cocoter.

Un soldat el va insultar i, quan ell va respondre “Visqui l’anarquia”, el soldat li va disparar. Simon, que havia nascut a Loiret, en 1873, va ser membre del grup anarquista St. Denis, juntament amb l’anarquista revolucionari Ravachol, i havia col·locat una bomba a la casa de M. Benoit, el president del tribunal que jutjava el procés de dos anarquistes, Dardare i Decamp. Aquests últims havien estat arrestats després de l’atac de la policia a una manifestació el Primer de Maig de 1891 a la ciutat de Levallois. Durant l’atac dels policies, un altre anarquista va resultar ferit, i els tres van ser severament apallissats en la comissària de policia. El jutge Benoit havia instigat a un empresonament de llarg temps per Dardare i Decamp.

Altres tres presos, Marsevin, Lebault i Jules Leon Leauthier, van ser abatuts a tirs, cadascun subjectant la mà de l’altre i cridant “Visqui la llibertat, visqui l’anarquia!”. Leauthier havia apunyalat a un ministre serbi, ferint-li greument, a París en 1893. Va ser condemnat a treballs forçats per a tota la vida, el 23 de febrer de 1894.

Dervaux, Boesie, Garnier i Benoit Chevenet van ser assassinats més tard. A Kervaux i Marmes els qui s’havien amagat en una cova, els van obligar a sortir amb fum i després els van disparar. L’endemà, el matí del 23 d’octubre, Edouard Aubin Marpaux va sofrir la mateixa destinació. Va néixer en 1866 en Fraisans en el Jura, i va participar tant en la ”Liga de los Antipatriotas” com en la ”Liga Anti-Terratenientes”. Va ser secretari de la Càmera Sindical de premses metàl·liques. Va participar en expropiacions (assalt revolucionari) al costat de Pini. El 17 de novembre de 1893, va ser capturat en un parany tramat per la policia, i va apunyalar a un policia durant la pelea. Va ser sentenciat per a tota la vida el dia 28 de febrer de 1984, però va morir amb a penes uns mesos després. Altres anarquistes assassinats van ser Mattei, Maxime Lebeau, Mazarquil, Henri Pierre Meyrveis, Auguste Alfred Faugoux, Thiervoz i Bernad Mamert. Els metges, en veure els cossos, van dir: ”Ja n’hi ha prou, tenyireu el mar de vermell, detingueu aquesta carnisseria!”

Faugoux (30) i Chevenet (28) acabaven de ser condemnats per formar part del robatori de dinamita que es va dur a terme en Soisy-sous-Etiolles, en el qual Ravachol hi havia estat involucrat. Durant el judici, amb els seus comentaris sarcàstics i humorístics, Faugoux havia mostrat el seu menyspreu cap a la societat. Havia nascut en Nantes en 1865, i el seu pare havia mort als pocs anys, en 1878. Va ser educat a l’escola tècnica i va treballar en les drassanes de Nantes. Faugoux es va presentar com a candidat a la Cambra de diputats, però amb l’únic fi que els anarquistes poguessin presentar els seus proclames. Va fundar el Sindicat de Treballadors. Després de deixar les drassanes, es va traslladar a París, on va treballar en les forges i tallers de Saint-Denis. Allí es va fer director del periòdic anarquista Pere Peinard. En 1890 va ser condemnat per incitació a l’assassinat i saqueig, per felicitar, en un article, al revolucionari rus Padlevsky, després d’haver matat al traïdor Seliverstoff. Va evitar complir la seva pena mudant-se a Espanya, i després a Suïssa. En Ginebra, va treballar com dorador ambulant, sota el pseudònim de Martin. Després va ser expulsat de Ginebra. Faugoux va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i Chevenet, a 12.

Per desfer-se d’ells, els cossos crivellats a bales van ser llançats com a aliment per als taurons. Els anarquistes supervivents, com Anthelme Girier, van tenir llavors que aguantar mesos de llarga agonia abans de morir. Recorda els noms d’aquells anarquistes caiguts.

font