Category Archives: Historia – Teoria

$hile: Claudia López, estudiant de la dansa i anarquista, va ser assassinada d’un tret a l’esquena per la policia fa 14 anys

Claudia López Benaiges, jove anarquista, estudiant de dansa a la universitat, fa 14 anys, durant una protesta contra el 25 aniversari del cop d’Estat feixista de Pinochet, va ser assassinada d’un tret a l’esquena, disparat per Carabiners (Policia) al poble La Pincoya de Santiago (Xile).

Claudia López es va convertir en un símbol per tot el moviment estudiantil xilè, per a les organitzacions socials de la joventut, i fins i tot per al emergent moviment anarquista xilè. La seva mort demostra que el règim xilè actual segueix estant dominat en l´ombra per figures sinistres militar que van ser responsables del cop militar de 1973 i de tot el seguici d’horrors, persecucions i matances de la història recent de Xile.

Avui dia, 14 anys després del seu assassinat, no hi ha responsables ni culpables, la qual cosa només demostra que a Xile encara subsisteix la insidiosa impunitat dels mateixos repressors de sempre.

La seva dansa rebel perdurarà als nostres cors

NO OBLIDAT! NO PERDONAT!

Poemes de la companya Claudia López.

Documental Clàudia al cor

Vídeo d’un ball de Claudia Lopez

Un altre vídeo dedicat a la companya

font

[Alemanya] És temps de revolta, quan no puc pintar els carrers ni amb guix!


En temps prehistòrics, els nostres avantpassats vivien en coves, i pintaven colorits dibuixos a les parets o els excavaven a les roques. Més tard, a Egipte, els esclaus obligats a construir les piràmides, acostumaven a rascar en els blocs de pedra caricatures dels faraonos o altres mandataris menyspreats. A l’antiga Grècia, els temples eren tallats amb missatges de tot tipus pels visitants. També els carrers de Pompeia van estar plens de graffiti! El graffiti no és una cosa de la nostra invenció. És un tipus d’expressió humana, i les ganes de marcar i pintar el nostre entorn, de deixar senyals de la nostra existència darrere nostre. Qui d’entre tota aquesta “gent anti-graffiti, decent i civilitzada” s’ha atrevit mai a acusar de criminals als nostres ancestres per fer el mateix?, Cap d’ells.

Fins que el primer ésser humà cobdiciós i assedegat de poder inventar una cosa anomenada: propietat i lleis per esclavitzar als seus semblants. Fins aquell moment, el món solia pertànyer a si mateix i qualsevol persona podia moure’s, assentar-se i dissenyar els llocs lliurement.

Avui dia, els nostres avantpassats pintors i excavadors serien perseguits per les autoritats de l’Estat i difamats com vàndals i criminals. Unitats de la policia especial els caçarien, jutges en tribunals estarien massa ocupats per condemnar-los. Les empreses antigraffiti serien contractades per esborrar tot signe de les seves expressions. Pel que les anomenades “iniciatives ciutadanes”, polítics i auto-proclamats “propietaris de propietat” els condemnarien públicament com vàndals, etcètera.

Aquesta és l’autèntica “condició humana” a la qual ens enfrontem. La qüestió no és si és legal, segons les lleis de l’Estat, pintar i escriure en el nostre entorn, sinó que és un impuls humà inherent, que els encantaria fer-nos creure que es tracta d’una mena de càncer que ha de ser eradicat de la societat. Però la creació de coses, sigui en públic o en privat, sigui pintant, escrivint, construint etcètera, és gairebé tan necessària per al nostre benestar com menjar. És el nostre aliment espiritual. Particularment, a les metròpolis urbanes, amb una arquitectura que no ha estat pensada per beneficiar la majoria dels seus residents, on masses de gent (entre ells incomptables nens i adolescents) són obligats a viure en “caixes fortes per a treballadors”, en un entorn sense vida i envoltats d’espais estèrils fets de ciment, privats de la naturalesa i de qualsevol mitjà per escapar. Especialment allà, el graffiti expressa la vida i estimula els nostres sentits apagats.

AVALL LES LLEIS QUE ENS ESCLAVITZEN!
PER LA LLIBERTAT D’EXPRESSAR-TE!
EL GRAFFITI NO ÉS CAP CRIM!
Típiques caretes somrients d'OZ

Llibertat per OZ, N. i M. i per a tots els perseguits per convertir grisos i lletjos espais urbans en llocs plens de vida i color!

OZ és un home de 61 anys d’Hamburg (Alemanya), al qual ja han condemnat amb un total de 8 anys de presó pels seus grafits i ha estat brutalment apallissat per guardes de seguretat privada diverses vegades. Les seves caretes somrients, els seus loops i també, les seves consignes polítiques es poden trobar en gairebé tot arreu a Hamburg, encara que també estan presents en altres ciutats d’Europa. Després que la fiscalia apel·lés contra la sentència interlocutora que el va sentenciar a una pena de 1500 €, ara se li amenaça amb una sentència de presó de fins a dos anys.

QUE LI DONEN A LA NORMA. OZ LLIURE.

N. i M. estan acusats de “danys a la propietat amb grafits en més de 20 casos”, a més, estan sota sospita de “accedir a plataformes de caça i cobrir-les de calúmnies”. Les “proves” de l’Estat són el seu estil de vida vegà, una O creuada en comptes de Ö, que un d’ells fa servir de forma personal i que estava en el graffiti, així com el signe anarquista en forma de cor que, segons els investigadors , és una “signatura única al món del graffiti”. La intenció de processar-los queda clara en els registres domiciliaris, que no van facilitar cap prova, a menys que consideris les “proves” anteriorment esmentada com a tal. La data del judici es va establir per al dilluns 21 de maig de 2012 a les 09:00 (GMT +1), al jutjat de Kempten (Alemanya), sala 170.

Berlín, hivern 08/09: anarco cor en un cotxe cobert de neu

 Crida a accions de solidaritat per N. i M.

“Us necessitem a tots! Sigues creatiu, fes-te creatiu!

Realitza accions de solidaritat a la teva ciutat i recolza la nostra campanya pels acusats N. i M. ¡De Kempten! Enganxa cartells, distribueix pamflets, murals, plantilles, pancartes i altres.

Ens interessa el que t’agrada! Envia’ns fotos de les teves accions o el que reconegui com a acció de suport i publicarem la teva senyal de solidaritat pràctica al nostre lloc web.

Sußbauer (agent de l’anomenada “oficina de protecció de l’Estat) pensa que només els acusats poden pintar anarco cors i Ö amb barres. ¡Demostrem que no és així! “

Illa de Creta, Grècia: Neonazis expulsats de pobles i concentració antifeixista

Els neonazis de Amanecer Dorado van intentar accedir a diversos pobles de la Illa de Creta, Amira Viannou inclòs. Aquest poble va viure l’execució de 114 veïns al setembre de 1943 a les mans de les forces d’ocupació nazis. L’associació local de supervivents de l’holocaust, al costat d’anarquistes i antifeixistes de Heraklion, van convocar un bloc per evitar que els nazis entressin al poble. Així mateix, els nazis van ser bloquejats al poble de Viannos i, al final, es van veure forçats a cancel·lar el seu gira propagandística.


El 29 d’abril, els neonazis van planejar una concentració al migdia en la localitat de Nea Alikarnasso, Heraklion. Des del dia d’abans, s’havia convocat una concentració antifeixista als afores del gimnàs tancat Melina Merkouri, amb la finalitat d’impedir la realització de la reunió preelectoral dels neonazis. Des de les 10:00 d’aquell matí, al voltant de 100 anarquistes i antifeixistes es van reunir a la plaça central de Alikarnassos, i van marxar fins al lloc on estava previst que parlés el candidat neonazi. El lloc estava protegit pels policies des de la nit anterior, així que la marxa antifeixista va intentar arribar el més a prop possible del lloc. Prop del migdia, es van unir unes persones més al bloc antinazi, arribant des de la plaça Eleftherias, on s’havia convocat una altra concentració antifeixista, per part d’esquerranes.

La presència de la policia era massiva (6 esquadrons d’antidisturbis i varis secretes). Finalment uns 50 neonazis, que havien arribat de diverses parts de Creta i des d’Atenes també, van assistir a la vomitiva festa preelectoral de Clarejar Daurat, recolzats pels policies. Prop de les 13:00, els antifeixistes van sortir del lloc i van realitzar una marxa cap a la plaça de Agios Nikolaos. La presència antinazi, pot ser no aconseguís cancel·lar la reunió dels assassins de Clarejar Daurat, però va mantenir la zona neta de consignes feixistes i va bloquejar la difusió del seu material de propaganda. Per veure més fotos, punxa aquí.

Rizítico, cançó popular antinazi, dedicada als guerrilles de la Batalla de Creta (en alemany: Luftlandeschlacht um Kreta, 1941).

fonts: 1, 2, 3, 4

Guayana francesa [1892-1894]: La revolta i la massacre a les presons de Cayena

Una breu història sobre la brutal repressió en el campament de presos a la illa de Cayena en la Guayana francesa, on una rebel·lió contra l’assassinat d’un pres va derivar en una massacre de presos anarquistes per part de les autoritats. Les Illes de la Salvació se situen prop de Cayena, en el que era la Guayana francesa a Amèrica del Sud. Aquestes 3 illes-presó (de les quals l’Illa del Diable és la més famosa, tristament) estaven reservades, per part de les autoritats franceses, per als casos difícils, els pròfugs reincidents i els presos polítics. Amb el temps, molts anarquistes van ser traslladats a aquestes masmorres.

Malgrat la seva aparença paradisiaca, aquestes illes, envoltades de forts corrents en un mar infestat de taurons, eren un lloc espantós per als presos. La principal activitat dels presos aquí era abocar aigua salada en les males herbes que creixien en les carreteres i al voltant dels edificis. Regnava el més absolut avorriment. A excepció d’aquells confinats a l’aïllament per haver comès certes infraccions, els presoners tenien permès entrar i sortir durant el dia abans de ser tancats i encadenats en arribar la nit. Es pot apreciar part de l’ambient d’aquestes illes veient la pel·lícula Papillon.

A principis de 1890, cartes de contraban escrites per anarquistes van començar a aparèixer en un periòdic francès, denunciant el tracte rebut pels presoners en les colònies penals. Les cartes feien referència a la manca d’atenció mèdica, a la confiscació de la correspondència i a les repugnants tortures i càstigs que es duien a terme.

En 1892, les autoritats van tramar una provocació, esperant aconseguir una excusa per matar als anarquistes, però el seu intent va fracassar. El règim es va tornar més dur i les autoritats principals van donar llum verda als carcellers per desfer-se dels anarquistes. Els carcellers van debatre entre ells per decidir qui anava a matar al primer anarquista.

Al setembre de 1894, el carceller Mosca va assassinar a l’anarquista François Briens. Abans de morir, va manifestar: “Moro per l’anarquia, els anarquistes em venjaran”. El 21 d’octubre, Mosca va ser assassinat durant el seu torn, apunyalat amb una daga amb tres cargols. Les autoritats estaven preparades. Es va iniciar una cacera humana sense caserna. El 22 al matí, el cos de Charles Achille Simon (conegut com Biscuit i Ravachol II) va ser trobat amagat en un cocoter.

Un soldat el va insultar i, quan ell va respondre “Visqui l’anarquia”, el soldat li va disparar. Simon, que havia nascut a Loiret, en 1873, va ser membre del grup anarquista St. Denis, juntament amb l’anarquista revolucionari Ravachol, i havia col·locat una bomba a la casa de M. Benoit, el president del tribunal que jutjava el procés de dos anarquistes, Dardare i Decamp. Aquests últims havien estat arrestats després de l’atac de la policia a una manifestació el Primer de Maig de 1891 a la ciutat de Levallois. Durant l’atac dels policies, un altre anarquista va resultar ferit, i els tres van ser severament apallissats en la comissària de policia. El jutge Benoit havia instigat a un empresonament de llarg temps per Dardare i Decamp.

Altres tres presos, Marsevin, Lebault i Jules Leon Leauthier, van ser abatuts a tirs, cadascun subjectant la mà de l’altre i cridant “Visqui la llibertat, visqui l’anarquia!”. Leauthier havia apunyalat a un ministre serbi, ferint-li greument, a París en 1893. Va ser condemnat a treballs forçats per a tota la vida, el 23 de febrer de 1894.

Dervaux, Boesie, Garnier i Benoit Chevenet van ser assassinats més tard. A Kervaux i Marmes els qui s’havien amagat en una cova, els van obligar a sortir amb fum i després els van disparar. L’endemà, el matí del 23 d’octubre, Edouard Aubin Marpaux va sofrir la mateixa destinació. Va néixer en 1866 en Fraisans en el Jura, i va participar tant en la ”Liga de los Antipatriotas” com en la ”Liga Anti-Terratenientes”. Va ser secretari de la Càmera Sindical de premses metàl·liques. Va participar en expropiacions (assalt revolucionari) al costat de Pini. El 17 de novembre de 1893, va ser capturat en un parany tramat per la policia, i va apunyalar a un policia durant la pelea. Va ser sentenciat per a tota la vida el dia 28 de febrer de 1984, però va morir amb a penes uns mesos després. Altres anarquistes assassinats van ser Mattei, Maxime Lebeau, Mazarquil, Henri Pierre Meyrveis, Auguste Alfred Faugoux, Thiervoz i Bernad Mamert. Els metges, en veure els cossos, van dir: ”Ja n’hi ha prou, tenyireu el mar de vermell, detingueu aquesta carnisseria!”

Faugoux (30) i Chevenet (28) acabaven de ser condemnats per formar part del robatori de dinamita que es va dur a terme en Soisy-sous-Etiolles, en el qual Ravachol hi havia estat involucrat. Durant el judici, amb els seus comentaris sarcàstics i humorístics, Faugoux havia mostrat el seu menyspreu cap a la societat. Havia nascut en Nantes en 1865, i el seu pare havia mort als pocs anys, en 1878. Va ser educat a l’escola tècnica i va treballar en les drassanes de Nantes. Faugoux es va presentar com a candidat a la Cambra de diputats, però amb l’únic fi que els anarquistes poguessin presentar els seus proclames. Va fundar el Sindicat de Treballadors. Després de deixar les drassanes, es va traslladar a París, on va treballar en les forges i tallers de Saint-Denis. Allí es va fer director del periòdic anarquista Pere Peinard. En 1890 va ser condemnat per incitació a l’assassinat i saqueig, per felicitar, en un article, al revolucionari rus Padlevsky, després d’haver matat al traïdor Seliverstoff. Va evitar complir la seva pena mudant-se a Espanya, i després a Suïssa. En Ginebra, va treballar com dorador ambulant, sota el pseudònim de Martin. Després va ser expulsat de Ginebra. Faugoux va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i Chevenet, a 12.

Per desfer-se d’ells, els cossos crivellats a bales van ser llançats com a aliment per als taurons. Els anarquistes supervivents, com Anthelme Girier, van tenir llavors que aguantar mesos de llarga agonia abans de morir. Recorda els noms d’aquells anarquistes caiguts.

font