ACAMPADA DE RESISTÈNCIA ACTIVA EN DEFENSA DEL TERRITORI
CONTRA LA MAT I EL MÓN QUE ELS NECESSITA
QUÈ ÉS?
La línea de Molt Alta Tensió (MAT) és una autopista elèctrica que transporta un mínim de 400.000 volts. S’està construint per interconectar Estats europeus i també el continent europeu amb l’africà. Serveix per comercialitzar i distribuir excedents d’energia produïdes per centrals nuclears I suposades fonts d’energies alternatives. Paral·lelament, és la xarxa que el capitalisme necessita per alimentar a altres projectes e infraestructures de mort i destrucció, com per exemple el Tren d’Alta Velocitat (TAV). Els responsables són els de sempre i les empreses constructores estan implicades en altres projectes de destrucció del territori, empreses entre les quals destaquen Vinci a Europa i Endesa a Amèrica del Sud.
PER QUÈ L’ACAMPADA?
Perquè no es construeixi l’últim tram decissiu per connectar França amb Catalunya. Perquè no passi l’energia de 6 centrals nuclears franceses per aquest territori ni per cap altre. Per prendre la lluita contra la MAT com un punt de partida cap al qüestionament de la nostra manera de viure, en la seva major part imposada pel domini del Progrés. Per crear un espai de trobada, informació, agitació i acció a les terres afectades.
PER QUÈ AQUÍ I ARA?
Aquest és un moment decisiu després de més de 10 anys de lluita. Al setembre comencen les expropiacions als propietaris que no han volgut firmar la venta dels terrenys necessaris per la construcció de les últimes torres de la MAT a Girona.
Per tot això us convidem a participar activament a l’acampada, per compartir, lluitar i resistir en un lloc autogestionat, lliure de líders i representants. Volem crear moments d’intercanvi i conexió entre diferents lluites, perquè la MAT ens afecta a tots i totes i no és una lluita aïllada.
CONTRA EL PROGRÉS, LES SEVES INFRAESTRUCTURES I ELS SEUS DEFENSORS: RECUPEREM LES NOSTRES VIDES!
ENS VEIEM EL 23 D’AGOST DE 2013 A LES TERRES DE GIRONA
Ester Quintana, de 42 anys, va perdre un ull per l’impacte d’un projectil llançat pels Mossos d’Esquadra el 14N a Barcelona. La seva versió contradiu frontalment la del Conseller d’Interior, Felip Puig.
La teva col·laboració és molt important per l’Ester: Si vas estar a la zona de Passeig de Gràcia entre Gran Via i Plaça Catalunya (C/Casp) el 14 de novembre entre les 20.30 i les 21.00h, o vas veure alguna cosa des de la finestra o balcó d’un pis, posa’t en contacte immediatament amb la família i els amics de l’Ester a través del mail: animsester@gmail.com
Nou dels arrestats en el desallotjament de l’okupa Delta van ser alliberats sota fiança després del judici, en el qual van realitzar una declaració política col·lectiva. Tots els acusats van ser declarats culpables de diversos delictes menors, van rebre sentències suspeses de presó (de 3 a 16 mesos) i tres anys de llibertat condicional. La quantitat total de la fiança va ser de 7950 euros. Fins avui, el dècim acusat segueix sota custòdia, enfrontant-se al perill de la deportació a causa del perjuri policial: un madero va atestar en la tribuna que el/la compa tenia un passaport fals (el que no és cert).
Uns dels deu arrestats va escriure i ens va enviar un text el 22 de setembre, expressant la seva opinió sobre tota la farsa:ara som tots persona non grata
Mai he vist a un home
que mirés amb tan àvids ulls
aquesta tenda diminuta i blava
que els penats anomenen cel
– Oscar Wilde. Balada de la presó de Reading
Compas, què puc dir sobre els últims dies?, a part del teatre de l’absurd, necessito dir més? Des del primer dia en un judici kafkiano, fins a la societat de l’espectacle per fora de la nostra porta principal. Ningú pot començar a entendre que la Junta mai va desaparèixer fins que té una pistola apuntant-li al capdavant a primera hora del matí, el cap copejat contra la paret, llançat al sòl sota una pluja de puntades amb les botes, en un espectacle de pantomima hollywoodiense, que va tirar a baix la façana de la democràcia grega mostrant la seva veritable cara feixista. A qui es creien que havien trobat quan van entrar a l’edifici encocats? A terroristes? No, els veritables terroristes són els de el Parlament que van donar l’ordre!
El que es va donar en Delta no va ser un acte terrorista, va anar un intent de crear un món diferent al que dirigeixen l’Estat i el Capital, de prendre el control de les nostres vides, contra la mort lenta de tots en aquest sistema, un espai alliberat per existir en llibertat, per viure de debò. No vam fer això solament per nosaltres, sinó que estàvem oberts a la comunitat que ens envolta, més del que mai ho estarà un polític.
Dins dels passadissos de la llei i la moral, vam ser sotmesos a la tortura de la societat-presó de l’Estat en la seva forma concentrada, dissenyada per destrossar-nos fins que cridéssim pietat, però vàrem negar! Fins i tot quan ens van forçar a donar les empremtes dactilars, no vam cedir, amb 20 maderos de la MAT en una sala, una pistola en el cap, doblegant-nos el cos de tal forma que no deixessin danys duradors que fessin els seus registres nuls i els deixessin sense efecte davant un tribunal.
Dins de les cel·les, segregats, a les dones se’ls deixava sortir de la cel·la, com si el sexisme no fos una sorpresa fins i tot en el sistema carcerari, sense considerar-les una amenaça en comparació de l’altre sexe. Amagats durant hores i hores dels presos socials, com si fóssim un virus llest per propagar-se.* Vam fer nous compas en les cel·les de comissaria, naturalment, com si fóssim tots el germen d’un sistema malalt. Van arribar a les nostres oïdes histories de brutalitat policial cap a tots els presoners, de confessions forçades a força de pallisses. Encara amb tot això, no has sentit l’alegria de la solidaritat fins que no has sentit als compas cridant des de fora, mentre crides els teus pulmons es tornen a assecar, l’energia de les cel·les tornant a la vida després de cada consigna.
Com a nota addicional, els porcs van decidir llançar a les nostres cel·les, com a mesura extra, a dos yonquis camells xivatos. Aquestes cares les havíem vist després de sortir de la plaça Rotunda, l’anomenat victoriós camp de batalla que els maderos han omplert de yonquis i secretes en cada cantonada. No fa falta dir que ens vàrem llevar de la seva vista de seguida, sense permís dels nostres carcellers, per evitar que se’ns taquessin les mans de sang, o pitjor, que les nostres paraules arribessin a les seves oïdes. Deixem una cosa clara: l’Estat pot reclamar qualsevol plaça o zona que vulgui, però no són més que símbols, espais físics; el nostre rebuig és molt més que això. Per això, deixa que el cap de policia es pavoneje per Rotunda envoltat d’una dotzena de maderos de la MAT; deixa-li que la pobli de xivatos; som molt més que això.
El procés judicial no va ser més que un tribunal militar, encara que fins a un tribunal militar hauria estat més precís en el tractament de les proves. Els jutges ja havien aclarit les seves ments burgeses amb ordres expedides des de dalt, sense pietat com va exigir el Ministre d’Ordre Públic i Justícia, però tampoc esperàvem menys i mai demanàrem la seva pietat. Això és la democràcia, que va ignorar el fet que el passaport d’un(a) compa de Colòmbia va ser jutgat falsament pels maderos, que no tenien cap dret a això. La prova va demostrar que la identificació d’aquesta persona és autèntica. Solament volien un ostatge, arrabassat de nosaltres just al final, sense que ho sabéssim. Així funciona la beneïda democràcia i no esperàvem menys.
La pitjor conseqüència possible d’aquest espectacle és que ens dividís.
La encarcelació va unir als compas, jo inclòs(a), fins i tot malgrat les diferències d’opinió. Quan tota la bota de l’opressió cau sobre els nostres caps, totes les tendències, rivalitats, conflictes interns –i em refereixo a tothom– perden el sentit, són més nocives que constructives. Vindran temps pitjors, no hi ha dubte, mentre l’Estat intenti infligir-nos més misèria, mentre ens esclavitzi més a imatge i semblança seva.
Són ells els qui es beneficien de la nostra desunió i ho saben. En el passat, m’hagués preocupat més per una tendència, però ara veient-ho des de fora em puc fer autocrítica. Tot el que importa ara és que estiguem units, resistim i ens organitzem de la forma en què triem, no solament assemblea després d’assemblea o text després de text, sinó amb praxi honesta, praxi, praxi contra el que vingui.
Al meu amic/ga de Colòmbia que segueix segrestat/ada per l’Estat, mans fora del(a) nostre compa.
A la resta de presoners de l’Estat que vam conèixer en les cel·les, foc a totes les presons, a totes les cel·les!
Delta està a tot arreu, segueix viva dins de nosaltres!
* Recentment, es va publicar una carta forta, de presos socials tancats en les cel·les de la prefectura de policia de Tessalònica (GADTH), un text escrit durant els dies de tancament dels compas arrestats en l’okupa Delta a les monstruoses sales de detenció (on no hi ha pati, ni accés al bany sense permís, etc.). Els altres detinguts, òbviament, van lliurar la carta als compas perquè els anarquistes poguessin difondre-la (en grec, signada per Presoners en l’antre de mala mort de GADTH). Extracte: “Abans de res, hem d’emfatitzar que, encara que les cel·les de la prefectura de policia estan destinades a la custòdia temporal, molts de nosaltres hem estat tancats durant més de 8 mesos, amb l’excusa que no hi ha espai a les presons. Ara mateix, hi ha un total de 85 detinguts aquí.”
Després del seu transllat de la presó de Turín a la de Prato, el pres anarquista Alessio Del Sordo, empresonat després de l’operació repressiva contra el moviment NO TAV del 26 de gener de 2012, ha escrit la següent carta:
23 d’Agost de 2012
Hola a totes i tots:
Vos escric des de la presó de Prato on em translladàren ahir per la vesprada. Feia uns diez que m’apestava a transllat, així que estaba preparat per a això. Els dies anteriors había hagut jaleo amb un brigadier que había tingut que abandonar les sesions després d’insults i colps.
Per tant, donava per descontat que em deportàren i, així em vaig preparar.
Arribàren les 05 :30, estava despert i vaig dir que no tenía problemes en fer el viatget. Vaig guanyar temps per a anar al bany, beure’m un café, (no hi ha jarana sense café) i preparar-me el millor possible per a resistir. A les 06:30, arribà un sol guarda a dir-me que era hora d’anar-se’n. Vaig dir-li que no em mouría. El guarda es quedà desconcertat i li sugerí que demanara reforços. En eixe moment, vaig alertar a amics i companys de la secció diguent que m’estaba preparant per a resistir. Al meu nou company de celda li vaig dir que no es clavara per enmig.
Casi una hora després, n’arribàren huit creguent que la mole m’impresionaría i que cedería.
En realitat estaba preparat. Ben untat en oli de girasol, un paper amb totes les dirección i tres sellos pegats a la polla amb cinta adhesiva.
Per donar-me una xicoteta ventaja, vaig cobrir el sòl de l’entrada de la celda amb oli. A l’enèsima negativa, entraren, l’impuls va fer que s’esviraren dos sobre l’oli, un brigadier es va estrellar contra el taburet i es va quedar aturdit. Just anava a propinar un altre colp i se’m tiraren damunt. Va començar el cos a cos. Però gràcies a l’oli i a alguns moviments que vaig aprendre al pati, vaig resistir. Vaig ser derrotat, com estaba previst; encara que quan no pots vencer, tens que fer que la derrota siga digna de ser contada.
Em van portar en volandes per tota la secció entre crits, insults mesclats amb saluts i sorts. No sé res de les meues coses.
En l’oficina de registre, vaig seguir desafiant a la carronya, invitant-los a entrar en la celda d’aïslament. Els covards no entràren.
Tenía que haver ixit a les 07:00. Vaig deixar Le Vallette al voltant de les 10:00. Des del blindat, vaig vore a companys que van vindre a repartir pamflets a l’eixida de la càrcel. El viatge va ser una sauna. Els cabrons de l’escolta se n’anàren a menjar a l’autogrill i em deixàren rostint-me una hora.
Quan vam entrar en Prato, vaig vore una pintada roja en un mur groc vòmit: “VIVA BRESCI”. I, joder, companys, viva Bresci.
Vaig entrar en la secció a les 19:00, després dels procesos clàssics per als qui entren.
Secció III, mitja seguritat, càmares per totes parts en els corredors.
Estem en celdes de tres, hi ha dos xavals amb mi que acaben d’arribar de l’aïllament. Vaig dir: “Bona tarda, presoners, es pot (passar)?”, resposta, “tens raó, estem empresonats, no detinguts. Clar que es pot (passar). Em recibiren preparant-me el llit i alimentant-me. Per a les cròniques, esperem a éste matí. Admet que ahir estaba un poc cansat.
Ara sé que en ésta cárcel som 700, els tres quarts en mitja seguretat i la resta en alta seguritat. Em conten que Prato és un centre de càstig. Mentrestant, éste matí, després de que es córrega la veu de que havía arribat un nou peregrí, vinguérem a saludar-me. La majoría coneixen a “Olga” i mantenen una correspondència. Algú li ha pegat una mirada a un panflet en el que hi havia un escrit meu, així que m’acolliren amb palmades en el muscle.
Ara vull poder resistir-me millor, m’ambiente un poc i vegem com van les coses.
Després de diversos mesos en la XII de Turin puc fer un balanç i crec que es pot conseguir molt organitzant-nos entre presoners. Puc aprofitar mesos d’experiència i una determinació major.
Estic seré, amb la moral alta i sóc conscient de que l’única defensa possible contra el poder és l’atac directe.
Sé que molts company-e-s creuen que la meua el.lecció de no acullir-me a la defensa legal és una el.lecció poc Intel.ligent, poc astuta i que mina l’unitat del moviment NO TAV. Penseu el que vulgueu companys, sols vos puc dir que utilitzaré la Intel.ligència, la astúcia de la que dispose per a unir-me als homes i les dones que combaten contra aquest existent per a llançar colps cada vegada més precisos i deixar clar que seguiré enfrontant-me on siga i a el que siga.
I que els peten a qualsevol arreglo de politicutxos.
Dit això, estic bé encara que desprovist de, pràcticament, tot.
Tornaré a escriure prompte.
Foc i revolta, Alessio
Per a escriure i expresar la teua solidaritat al company:
Alessio Del Sordo C.C. via La Montagnola 76 59100 Prato (Italia)
Així com el teocintle (1) que malignament corroeix els camps domesticats de blat de moro; la Fracció Anti-Civilització del Front d’Alliberació de la Terra afí a la Federació Anarquista Informal va atentar a l’alborada del 4 de setembre del 2012, encenent novament a Toluca, Mèxic, la flama salvatge i caótica a base de tres litres de benzina a una camioneta del tipus ‘van’, propietat del Centre Internacional de Millora de Blat de Moro i Blat -CIMMYT-, aquest vehicle s’utilitzava diariament per a transportar a científics internacionals de l’hotel on pernoctaven a les instal.lacions del centre d’investigació científica; que entre altres activitats, desenvolupa el Programa Modernització Sostenible de l’Agricultura Tradicional (MASAGRO), en confabulació amb l’estat mexicà a través de la Secretaria d’Agricultura, Ramaderia, Desenvolupament Rural, Pesca i Alimentació (SAGARPA) i organismes com el Banc Interamericà de Desenvolupament (IDB); el treball del qual es promoure entre petits productors l’ús de llavors genèticament modificades o “millorades” per incrementar la producció/domesticació de blat de moro i blat, així com intentar contrarrestar els mateixos problemes que aquestes tecnologies han generat (erosió del sól, escassetat d’aigua…).
A la FA/FLT/FAI no l’incumbeix si els biotecnòlegs alberguen 28,000 mostres de llavor en un banc de blat de moro “custodiant” la mil.lenària biodiversitat, o si els aliments transgènics s’etiqueten, es “controlen” o es “perfeccionen”, a efectes de la perpètua i monolítica civilització aquest seria un truc més ingenios del sistema (2). La lluita és per la llibertat de tota la terra (i això inclou l’animal humà) sense pidolar, ni reformar, ni demanar res a l’autoritat, senzillament calant foc a la domesticació i vivint en termes dels nostres instints i capritxos, sent únics, incontrolables i impredecibles. Si els danys materials d’un sabotatge i unes quantes línies d’aquest text no són suficients per destrossar la civilització (que realment allò quantitatiu tampoc és d’incumbència) almenys han de ser-ho per solidaritzar-nos iconoclàsticament sempre amb els rebels!!
¡SOLIDARITAT DIRECTA I MOLTA FORÇA AL GERMÀ GABRIEL POMPO DA SILVA!
¡SOLIDARITAT I SALUT A MARCO CAMENESCH PER LA SEVA RECENT VAGA DE FAM!
¡UNA SALUTACIÓ INSURRECCIONAL I CÓMPLICE ALS AMICS/AMIGUES DE LA TERRA/FAI!
¡¡GUERRA SOCIAL I QUE VISQUI L’ANARQUÍA!!
Fracció Anti-Civilització del Front d’Alliberació de la Terra afí a la Federació Anarquista Informal
(FA/FLT/FAI)
Notes
1 Zea perennis o Teocintle és una espècie silvestre de blat de moro que en algunes àrees de Méxic, és vista pels productores de blat de moro com una mala herba perjudicial.
2 En referència al text de Theodore Kaczynski, el truc més enginyós del sistema.
Reunides un grup de persones veïnes dels poblats marítims volem fer present el nostre rebuig a les accions de denúncies sobres vivendes, propietats de l’empresa PLAN CABANYAL-CANYAMERAL, empreses per la AVV Cabanyal-Canyameral ja que, entenem que aquesta forma de pressionar a l’Ajuntament de València i la Generalitat Valenciana sols redundarà en un agreujament de les pèssimes condicions i penúries que travessen alguns col.lectius socials que viuen en el barri per tant, veïns i veïnes del mateix. En aquesta denúncia adjunten una llista en la qual apareixen senyalades les cases ocupades il.legalment marcant, al més estil hitlerià, a totes aquelles persones que no poden accedir a una vivenda per falta de recursos econòmics. Açò suposa una nova situació de criminalització cap a aquestes persones, algunes d’elles compromeses amb la lluita veïnal front la constant degradació i enderroc de immobles en les zones afectades.
És evident que, a casi ningú li agrada viure rodejada de brossa i brutesa, situació que sols es resol mitjançant la comunicació i reciprocitat entre els veïns, és a dir, amb el suposat “teixit social” amb el qual tant s’omplin la boca alguns i que, nosaltres posem en dubte que encara existisca al Cabanyal. En aquest punt, em de fer referència a l’acusació que es crea al parlar d’objectes de dubtosa procedència (sols vos fa falta dir que segur que els han robat) i de ferralla (estan fent una tasca de reciclatge que ja voldrien els ajuntaments). A més a més, com alguns ja vam senyalar fa temps, és el propi ajuntament el que ha impulsat la degradació, entre altres maneres, llevant l’aigua corrent a totes aquelles persones que no poden pagar-la, convertint el que era un recurs de tots en un recurs per a privilegiats i, provocant que, la falta d’aigua en moltes cases siga un problema d’higiene i salubritat.
I ni tan sols podeu veure algun aspecte positiu com que el barri s’ha tornat a omplir de xiquets i xiquetes que tornen a alegrar aquests tristos carrers, abandonats ja fa molts anys pels propis veïns “autòctons” en busca d’una modernitat en edificis i, destruïts també per la salvatge especulació a la que han sigut sotmesos.
Pensem que s’està actuant de la mateixa manera amb la que es critica a les institucions públiques és a dir, mitjançant un procés de gentrificació (expulsar als i les veïnes pobres i atraure a gent d’un poder adquisitiu més alt), convertint-se en executors d’una claríssima injustícia social i, casi amb la infantil visió que l’Estat va a ocupar-se de les persones desallotjades, quan ara mateixa estan desposseint de les seves llars a centenars de persones hipotecades.
A vegades, ens hem sentit menyspreades front aquesta opinió d’alguna gent del barri, fent-se eco de la possibilitat d’omplir aquestes cases amb erasmus i joves parelles nacionals o estrangeres amb sobrada solvència, ignorant a altres tipus de persones que han vingut ací a viure, a lluitar, a aprendre, que han rebut pals i vexacions i han arreglat i rehabilitat amb les seves pròpies mans i sense subvencions aquest entorn, tractant-nos d’un “mal menor”.
És hipòcrita veure com alguns dels integrants de la Plataforma Salvem el Cabanyal li recriminen a l’Ajuntament que fique solució a la degradació de les vivendes de propietat municipal, quan ells mateixos tenen buides, omplint-se de rates i pols, sense cap gana de donar-los ús sinó, esperant a que una futura revalorització del barri els siga més rentable.
Repudiem aquesta visió romàntica de que el Cabanyal-Canyameral torne a ser el que era, no van a tornar els pescadors ni Blasco Ibáñez va a alçar el cap, aquest barri el conformen els i les veïnes que l’habiten i per tant mereixen un respecte a pesar les nostres diferències, i si el que es pretén és deixar un barri més o menys net ple de cases buides, no serà un barri, serà un museu. Allò que ens importa defensar és a la gent del barri i no un museu arquitectònic.
Advertim també de la perillositat de generar amb aquestes accions un discurs que, en aquests temps difícils d’atur i retalls continus, toquen lleugerament opinions xenòfobes, racistes i d’exclusió social, desafortunat eixe comentari en un dels correus de la AVV Cabanyal-Canyameral, en el que, després de demanar la col.laboració amb fotos i direccions de les cases “ocupades il.legalment” s’acomiada amb “un saludo y buena cacería”.
Entenem el malestar dels i les veïnes més sensibilitzades però, els únics culpables de tota aquesta degradació són els especuladors, i si aquest tipus d’accions inhumanes amb les quals l’únic que s’aconsegueix és tirar a les persones cap un altre lloc continuen, no dubtarem en retirar el nostre suport i solidaritat cap a alguns col.lectius del barri i difondre la nostra opinió allà on faci falta.
Amb aquest escrit volem denunciar l’actitud de les cúpules dirigents de la AVV Cabanyal- Canyameral i per tant a la Plataforma Salvem el Cabanyal que, amb aquesta acció han demostrat de part de qui estan. La seva manera de resoldre el problema de la degradació i la pobresa és molt simple: expulsar a la gent sense recursos i revaloritzar econòmicament el barri construint noves vivendes a les quals sols podran accedir població de major poder adquisitiu, desplaçant el problema a un altre barri. Aquestes associacions s’han llevat la careta: sols els importa les cases, la gent els dona igual. Amb aquesta denúncia estan criminalitzant la pobresa, i desenes de famílies sense recursos es quedaran en el carrer, vagabundejant.
Per a nosaltres, el problema te una solució més complexa: i és que desplaçar la pobresa a un altre barri no resol res, açò és un fenomen de desigualtat social i enfrontar-se a ell passa per combatre la injustícia, atacant a les classes opressores.
“Pots tallar totes les flors però no pots parar la primavera”
– Cartell que circula durant la vaga
LES LLEIS
El divendres, maig 18, 2012, dues noves lleis han entrat en vigor a Montreal. El seu objectiu és sufocar la revolta anticapitalista que ha sorgit des de l’inici de la vaga d’estudiants a la província de Quebec, fa 15 setmanes. A més, apunta a restaurar l’ordre i obrir el camí per la implementació de mesures d’austeritat en aquests territoris.
La primera d’aquestes lleis és un estatut municipal, que intenta dissuadir la gent d’usar màscares en les manifestacions, mitjançant l’amenaça de multes que van dels 1.000 als 5.000 dòlars canadencs. Aquest estatut ve en vista a una llei que està planificant el govern federal, per tal de posar-la en pràctic a tot el territori controlat per l’Estat canadenc, que castigaria a tots aquells que amaguin la seva identitat “mentre participen en disturbis” amb una pena màxima de 10 anys de presó.
La segona llei és una Llei Especial del govern provincial que exigeix que totes les manifestacions de dissidència popular se sotmetin al control enutjós de l’Estat. Qualsevol manifestació, arreu del Quebec, ha de presentar una hora d’inici i un itinerari complet a la policia local, com a mínim, 8 hores abans, si no es considerarà il·legal. A més la policia es reserva el dret de canviar el itinerari en qualsevol moment. Segons aquesta llei, no es pot realitzar manifestacions en els espais de les institucions acadèmiques, ni tampoc a menys de 50 metres d’aquestes. Qualsevol líder, represetant o qualsevol membre amb un càrrec en una associació estudiantil que bloquegi l’accés a les classes, o aconselli a altres a fer-ho, està subjecte a una multa que pot variar entre els 7.000 i 35.000 dòlars. Si una associació estudiantil sencera és considerada culpable del abans esmentat, se’ls aplicarà una multa d’entre 25.000 i 125.000 dòlars. Les multes es duplicaran en els casos de reincindencia i les associacions estudiantils poden perdre un semestre de quotes de membres per cada dia que es violi la llei. És també il·legal animar a qualsevol a participar en una manifestació il·legal i és, potencialment il·legal informar a través d’tweets des del lloc de la mani i informar del que està passant en qualsevol moment.
Durant els tres dies d’aplicació de la Llei Especial, el seu efecte tangible en el moviment ha estat que CLASSE (sigles en francès de Coalició Àmplia per la Solidaritat Sindicalista Estudiantil), l’associació estudiantil més radical, ha baixat el seu calendari d’activitats, on es trobaven totes les accions que s’estaven desenvolupant a Montreal i altres ciutats a la regió de Quebec. S’ha obert una nova pàgina anònima.
Per si mateixes, aquestes dues noves lleis probablement no contribuiran tant a posar a la gent darrere dels barrots com el projecte del govern federal d’expansió carcerària i la revisió de la justícia criminal. En realitat, l’objectiu és destruir els recursos financers de les organitzacions que s’han emmotllat al sistema i, potser, recuperar part dels enormes costos provocats com a resultat del sabotatge econòmic, al trànsit i el caos derivat, a més de les hores extres de la policia durant els últims mesos. Per ser clars, les inflades comptes bancaris de les federacions estudiantils van ser un component crucial per l’inici d’aquesta situació i, atès que podrien ser útils en el futur, val la pena defensar-les. No obstant això, no cal diners per mantenir la revolta, sinó, més aviat, coratge, voluntat i creativitat. Aconseguirem el que necessitem lluitant, encara que es faci més difícil. Tot i així, el que va passar en les assemblees legislatives i en els plens municipals ha tingut i tindrà efecte als carrers. Les manis es declaren il·legals des del moment en què comencen, el que embalentona a la SPVM (maderos locals) i la SQ (maderos provincials) a utilitzar tècniques de dispersió més intenses i augmentar el nivell de força anterior. Abans d’aquesta llei, havien arrencat ulls, trencat braços, fet miques mandíbules i deixat a gent a comes molt greus. Però la gent segueix als carrers, llançant asfalt als antiavalots i construint barricades cremant…
LA VAGA
Per contextualitzar les coses, la vaga -si es defineix així la negació dels estudiants a assistir a classe- va començar al febrer quan molts dels CÉGEPs (insitutos públics) de la província de Quebec, així com dos de les dues principals universitats van votar per anar a la vaga. Mitjançant una sèrie d’assemblees generals constants, els sindicats estudiantils i determinats membres d’aquestes facultats han mantingut que estan en vaga, cada un dels cossos definint les seves intencions i metes. Per a algunes facultats, continuar la vaga ha estat una renegociació setmanal, mentre que altres van votar des del principi el participar en una vaga general indefinida i fins i tot altres van votar per la vaga fins que l’educació sigui gratuïta.
Al principi, el govern es va negar a dialogar amb les federacions estudiantils, insistint que la decisió ja estava presa. Fins a mitjans d’abril, no es van fer negociacions, gràcies, en gran part, a la crida unilateral de treva per part del comitè executiu de CLASSE sense consultar als seus membres. Aquesta treva consistia que CLASSE es comprometia a que no es realitzarien accions en el seu nom mentre les negociacions estiguessin en curs. Les converses es van aturar quan una mani combativa, no organitzada per CLASSE, va prendre els carrers el 24 d’abril, el govern es va negar a seguir el diàleg amb CLASSE, i les altres dues federacions es van retirar en solidaritat. O el govern ho sabia i estava manipulant, o no ho sabia i va ser estúpid, hauria d’haver estat clar que les federacions buròcrates ja no tenien cap control sobre la gent als carrers -i que això ja no es tractava només de les taxes de matrícules . Quan noves converses van conduir a una proposta dita segons, dues setmanes més tard, els membres de la federació la van rebutjar. No hi ha raó per pensar que hi haurà més diàlegs pròximament. Això deixa significativament menys opcions a una recuperació esquerrana.
AVUI
Ara, el sentiment general al carrer és que no pararem, no ens detindran, i no volem que això acabi. Hem vist com la situació ha passat de ser una vaga limitada inicial amb fins reformistes a una revolta generalitzada amb aspiracions revolucionàries. La diversitat de tàctiques que s’han usat, els crits que resonen a les manis i els tipus d’objectius que s’ataquen són un indici clar que això és molt més que unes taxes de matrícules -i molts moments han estat preciosos de manera que és difícil d’explicar. No ens rendirem.
I volem que sentiu el que sentim. Sabem que sentiu alguna cosa, però volem que ho sentiu com nosaltres ho sentim. Sabem que cada vegada que un de nosaltres va a la presó, cada vegada que un company perd un ull en els carrers per la metralla d’una granada de fum o l’orella per una pilota de goma disparada al cap; hi ha molts altres que senten una onada de calor venjatiu al seu interior. Coneixent la situació global, sabent que la gent s’acosta al punt de ruptura, no només aquí sinó a tot arreu, cal insistir que el que està passant al Quebec no és excepcional. El que ha passat aquí ha de passar a tot arreu. Tot el que fem està inspirat per altres revoltes i aixecaments que s’han donat en altres llocs. Si no pot insipirar un desgavell social per si mateix, llavors morirà aviat.
Per això, açò és una crida a la solidaritat així com el nostre més sincer desig perquè vosaltres també ho sentiu al vostre voltant. Acò necessita estendre’s més enllà de Montreal i del Quebec. Porteu-ho a les vostres ciutats i comunitats de la manera com pugueu, fent servir qualsevol mètode i mitjà al vostre abast.
Els nostres cors i ments estan cansats, però seguim somrient
Volem veure com s’estén la vaga
Volem veure com s’estén aquesta agitació social
Quan la merda és una merda, que li donin la merda.
[1º de maig de 2012]: Comunicat del nucli de membres presos de CCF i Theofilos Mavropoulos sobre la fi de la vaga de gana.
“Una batalla s’ha guanyat, però la guerra no acaba aquí…”
Després de 23 dies de vaga de gana, sortim vencedors del desgast, el derrotisme, i la captivitat que prevalen al món dels presos.
Escrivirem: “Prenem una decisió… lluitem fins al final…”, i hem estat conseqüents amb aquesta elecció, fins i tot en veure com traslladaven als nostres germans, Gerasimos i Panagiotis, en mal estat de salut a l’hospital Tzaneio. Perquè de tot el que s’escriu, la qual cosa més estimem és allò que un escriu amb la seva pròpia sang i segella amb les seves accions. Tot la resta és verborrea buida i pèrdua de temps. Durant aquests 23 dies, no ens hem lamentat ni per un moment de la nostra decisió de dur a terme una vaga de gana. Coneixíem el risc. Sabem com moren tots… però hi ha morts que pesen de manera diferent, perquè triem nosaltres mateixos la manera en què morirem, tal com triem la manera en què vivim. I hem decidit sortir vencedors d’aquesta batalla.
Gerasimos i Panagiotis han aconseguit el seu trasllat definitiu de les presons de Domokos. Gerasimos ha aconseguit el seu trasllat a les presons de Koridallos i Panagiotis, a causa que se li considera convicte de llarga durada (condemnat a 37 anys de presó) no va poder traslladar-se a una presó de presos a espera de judici (com la de Koridallos) i ha aconseguit el trasllat a una presó de la seva “elecció”, concretament, a la de Trikala, on es troben tancats altres tres membres de la Conspiració de Cèl·lules del Foc. Aquesta victòria deixa, a la seva manera, un llegat més en la nostra cerca per una convivència política dels membres de CCF dins dels murs i abolix l’aïllament que ens volen imposar.
En aquesta confrontació amb el sistema, el temps i el desgast d’oponents, vam posar els nostres cossos com a barricades i garantia de la nostra dignitat. Per això, ni hem demanat favors, ni hem mendigat solidaritat en els llocs que evitem freqüentar en el nostre recorregut com a anarquistes de praxis. Ens hem allunyat de partits esquerrans, de rodes de premsa amb fons humanitari, de cercles reformistes. Optant així a una solitud conscient, hem explicat amics i enemics, companys i indiferents, accions i silencis…
No malgastem paraules amb els populistes i els insignificants. Al contrari, la paraula “gràcies” és molt pobra per als companys de tota Grècia que van córrer, van repartir fullets, van pegar cartells, van muntar concentracions de solidaritat amb micròfon, okuparen un canal de televisió, van venir en una marxa fins als afores de les presons, van realitzar transmissions d’actualitzacions a través de la ràdio…
Finalment, enviem el nostre més càlida abraçada a tots els vàndals, els provocadors, els incediadors i bombardejadors nocturns a Grècia, als anarquistes nihilistes en l’Estat espanyol, als nostres germans a Bolívia, a Anglaterra, i a tots els nuclis de la Federació Anarquista Informal i de la Conspiració de Cèl·lules del Foc…
Res seria el mateix sense tots vosaltres…
Feliç retrobament, companys.
Encara que guanyem, no ens queda més que començar la propera batalla.
PER L’EXTENSIÓ DE LA FEDERACIÓ ANARQUISTA INTERNACIONAL (FAI/IRF)
PER LA INTERNACIONAL NEGRA DELS ANARQUISTES DE PRAXIS.
Nucli de membres presos de CCF-FAI
i l’anarquista revolucionari Theofilos Mavropoulos.
Nota de Contra Info: Segons les primeres informacions que rebem, el pres Spyros Dravilas ha suspès la vaga de gana després del rebuig de la seva petició per les autoritats.
Fins al moment, hi ha 10 companys en vaga de gana, concretament, Spyros Dravilas, vuit dels 9 membres presos de la CCF, així com l’anarquista revolucionari Theofilos Mavropoulos. Olga Ekonomidou anuncia que comença la vaga de gana el 30 d’abril:
Tretze mesos de presó per mi. La data de la teva detenció no l’oblides mai. És el punt crucial d’un canvi forçat. Va ser el moment en què semblava que deixaves una casa, els plans, l’equipatge, les idees d’accions, la teva estratègia. En aquest moment ens transformem en presoners de l’Estat i, des de llavors, em separen dels meus companys milers de quilòmetres de distància, de vegades uns pocs i unes altres molts.
En aquest poc temps d’empresonament, els nostres continus i venjatius trasllats semblen dificultar la nostra comunicació i el temps s’alia amb el Poder, per fer-nos sentir aïllats. Però la realitat no és així. El que deixem en aquesta casa eren només els materials dispensables, els que substitueixes fàcilment. La resta, els plans, les idees, l’estratègia, les emocions, els moments, els portem constantment en la ment i el cor, millorats, encara més llests per a la guerra.
La distància i el temps no tenen importància. Són conceptes relatius. Per a mi, és com si hagués estat ahir mateix en la mateixa taula amb els meus companys, conspirant sobre el nostre proper blanc. Quan compartim el desig d’atacar els valors i els ideals d’aquest món autoritari i podrit, recordem que anirem fins al final. Que no ens abandonarem els uns als altres i no retrocedirem. La necessitat d’un es converteix en decisió pels altres.
El 8 d’abril, la Conspiració de Cèl·lules del Foc va decidir començar una vaga de gana, exigint el trasllat definitiu de Gerasimos Tsakalos i Panagiotis Argirou de les presons de Domokos, com també la fi dels trasllats venjatius de la resta dels membres de l’organització. Tres dels meus companys estan ja en la quarta setmana de vaga de gana, s’han presentat les primeres conseqüències serioses per a la seva salut. I el temps passa… En el marc de l’estratègia predeterminada d’inici de vaga per a cadascun de nosaltres, al meu torn, em declaro en vaga de gana des del dilluns, 30 d’abril, amb la convicció de lluitar fins al final.
Per sempre en la batalla
Olga Ekonomidou
Membre de la Conspiració de Cèl·lules del Foc
Presons de Elaiona de Tebas
Les accions parlen per si mateixes. No obstant això, volem dir unes paraules sobre la situació actual i l’opció de passar a l’atac. Mentre la metròpolis està repleta amb tot tipus de policia i les presons plenes de companys; mentre el verí feixista corre en abundància des de les pantalles, i els idiotes es preparen per a una altra festa electoral; mentre la repressió en contra de l’enemic intern s’incrementa i s’estén, pensem que seria bé donar un pinzellada diferent a aquest miserable paisatge.
El 19 d’abril tallarem, amb una serra elèctrica, les persianes de l’aparcament tancat de OTE al barri d’Exarchia i destruirem per complet tots els vehicles que hi havia en el lloc.
L’empresa OTE (Organització de Telecomunicacions de Grècia), ara és una filial de l’empresa Deutsche Telecom. La multinacional d’interessos alemanys és una empresa colossal en el sector de les telecomunicacions, a més de ser la més gran en aquest sector a Europa, mantenint una posició monopolista al mercat internacional. Al mateix temps, és una empresa innovadora en sistemes de control i vigilància. En el 2008, enmig d’un escàndol, Deutsche Telecom va confirmar que havia registrat les dades dels telèfons mòbils de 17 milions dels seus clients. Aquesta multinacional col·labora de forma propera amb l’Estat alemany i, a més, la seva filial T-Systems s’encarrega del desenvolupament del sistema digital de telecomunicacions de la policia alemanya. No és necessari explicar més sobre per què és un blanc per a nosaltres.
Dediquem aquest gest a Alexandros Mitroussias, Giorgos Karagiannidis, i Kostas Sakkas, que han començat una vaga de gana des del 6 d’abril, exigint l’aixecament de les noves i venjatives presons preventives, i l’ALLIBERAMENT IMMEDIAT de la companya Stella Antoniou, a causa dels seriosos problemes de salut que pateix, una situació que empitjora cada dia a causa de les condicions de tancament. A més, ens posicionem al costat dels membres de la Conspiració de Cèl·lules del Foc i l’anarquista Theofilos Mavropoulos els qui s’han declarat, també, en vaga de gana (a partir del 8 d’abril), exigint el trasllat definitiu de Gerasimos Tsakalos i Panagiotis Argirou a les presons de Koridallos, des de les de Domokos.
No ens oblidem del pres digne, Spyros Dravilas, que ha començat una vaga de gana des del 4 d’abril, exigint els permisos de sortida de presó, dret amb el qual compta des de fa dos anys i mitj, i que les autoritats li neguen venjativament. No ens oblidem tampoc dels detinguts del 12 de febrer.
NI UN PAS ENRERE
PER LA DESTRUCCIÓ DE LES PRESONS
I L’ALLIBERAMENT SOCIAL I INDIVIDUAL
Alliberament immediat de Stella Antoniou. Acompliment immediat de les exigències dels anarquistes presos en vaga de gana.Treieu les mans dels espais autogestionats i lliures. Solidaritat amb les okupes VOX i Valtetsiou
Una jornada d’accions de solidaritat amb els presos anarquistes en vaga de gana, els espais okupats, i en contra del feixisme es van realitzar el dissabte, 21 d’abril a la ciutat de Veria, en el nord de Grècia. A les 12:00 hores, els companys es van concentrar a la plaça Cristou, i van dur a terme una concentració amb micròfon, per propagar la lluita dels presos anarquistes en vaga de gana. A més, van penjar dues pancartes, una d’elles en solidaritat amb les okupes i, en particular, amb l’Espai Social Okupat VOX i la casa okupada del carrer Valtetsiou, que havien estat aplanades pels policies la matinada del 20 d’abril.
Com més et roben la vida, més t’alimenten amb nació i raça
A la tarda, a això de les 17:00 hores, companys antifeixistes es van reunir a la plaça Dimarchiou,on van muntar una altra concentració amb micròfon. A les 18:00 van sortir al carrer i van realitzar una marxa en el centre de la ciutat, que comptava amb la participació de prop de 70 persones. Durant la mani es va repartir material antifeixista i es van escriure pintades en les façanes de diversos bancs, com també de la seu del partit d’extrema dreta LAOS.
¿Qui va dir que els presos mengen gratis?, ¿Qui va dir que els presos no subministren a l’estat? ¿Qui va dir que les multinacionals, empleats i proveïdors no juguen a costa dels presos?
A la presó de Trikala, el suposat correccional ha establert un joc molt bo amb les multinacionals. El suposat economat, que porta la cadena de supermercats Veropoulos, no és més que una gran mentira. Hi han 718 presos que fan la compra a l’economat de la presó, gasten 15 euros cada dos, una facturació estimada de 10.770 euros. Això és el que l’Estat obté dels cigarrets i altres productes quan els impostos són del 23%.
Durant les festes de setmana santa, estaven tots absents: els treballadors socials, els mèdics, en general, tots els serveis que hauria de tindre una presó.
A cada ala hi han 20 gàbies amb tres persones (60 presos), a més, els diumenges per la vesprada, la presó no dona de menjar, per qual cosa no
tenen que cuinar-se, no obstant, no dona temps per que tanquen les portes a les 20:00.
Vosaltres, des de fora, els protectors de la democràcia, heu convertit les presons en un magatzem de persones, l’unic que us importa són els beneficis.
Vosaltres parleu de beneficis i pèrdues, nosaltres parlem de vides humanes.
Encara dieu que preneu les mesures necessàries en matèria de presons, no us passa per el cap que són inhumanes per els presos.
Quan els anuncis de Veropoulos diuen: ”Per compres de 70 euros, pot emportar-se de regal una Caixa de cerveses’’ o ”per compres de 150 euros, pot emportar-se de regal 5 lites de ví”, de la mateixa manera que els productes de neteja, per exemple, ”amb la compra d’un shampoo, pot emportar-se un de petit com a regal”, tots ens preguntem a on van a parar aquestes coses, per que els presos no els hi arriben.
Diumenge de pasqua (15 d’Abril), va esclatar una violenta baralla mentre es cuinava, cosa que va donar a que tres presos resultaren ferits, un d’ells, de gravetat.
Vaggelis Koutsibelas Retingut en l’ala 4º de la presó de Trikalas.
La història és ja coneguda. Un jove negre disparat a sang freda per una persona en posició d’autoritat. Sembla que atrocitats d’aquest tipus ocorren setmanalment. No obstant això, gens canvia, malgrat els nombres que engrosseixen els carrers en les marxes denunciant els assassinats. Crits de justícia ressonen en cada cantonada de la ciutat, de l’estat, del país, fins i tot, del món. No obstant això, els assassinats no disminueixen. Cada vegada que la tragèdia ens trenca el cor, s’obren velles ferides per les vides que es van perdre abans, mentre s’esculpeixen noves a mesura que els detalls de l’homicidi surten a la llum.
Encara que aquesta vegada va ser alguna cosa diferent. L’assassí no era un policia uniformat. Era un capità de vigilància veïnal sense llicència, un auto-proclamat policia vestit de civil. No ens equivoquem, encara que Zimmerman no era membre amb placa del departament de policia local, sí era policia. Clarament, volia imitar els assassinats racistes que havia vist al seu al voltant, representant una fantasia al seu propi barri. Es veu caminant a un noi de pell fosca pels carrers d’un barri de majoria blanca. Zimmerman veu al noi com un intrús, i el persegueix pel barri. El noi li explica a la seva núvia pel mòbil que un home rar li està seguint. Zimmerman parla amb la policia per telèfon, fent un comentari racista en dir-los als uniformats que li segueix la pista a una “persona sospitosa”.
Ressonen crits al barri. Es dispara un arma. Els crits paren. Un noi cau mort amb un tret en el pit. La policia arriba a l’escena i Zimmerman els explica que és l’assassí. La policia uniformada accepta immediatament la versió falsa de Zimmerman de defensa pròpia i comença a encobrir l’assassinat. La policia tria protegir a l’assassí del processament perquè actua segons els seus interessos, deixant a relluir, com sempre, que la policia no “serveix i protegeix” els veritables interessos de la comunitat. Tracten a Zimmerman com si fos un germà d’armes. Els policies actuen com una banda recolzada per l’Estat, rebutjant a aquells que no entren en els plans de l’amo a la recerca d’un món dirigit per la cobdícia, i ajudant als qui ho fan.
~
Un altre linxament no provocat al Sud. Aquesta vegada, es desencadena el pànic. Se suposa que estem en una nova era; no ens vam desfer dels linxaments? Molts van creure que ens trobàvem en una espècie d’Amèrica post-raça. L’assassinat de Trayvon Martin ha polvoritzat el mite. La ràbia per l’assassinat s’estén ràpidament per diverses xarxes socials i comença a estendre’s als carrers del país. No podem seguir fingint que hem esborrat les velles línies del color que divideixen la nostra societat.
La ira es dirigeix sobretot, a George Zimmerman de moment, però castigar solament a l’assassí no crea justícia. La mort de Trayvon no és solament el resultat d’una “poma podrida” aspirant a policia exterioritzant les seves creences prejudicioses i estereotípiques. Més aviat, va ser el resultat d’una institució condemnada que atorga el poder a matons assassins i racistes amb placa, i a aquells que actuen com ells, fins i tot si no tenen placa o arma emesa pel govern. Els atacs no s’haurien de dur a terme solament contra un individu, sinó contra el sistema que perpetua assassinats com el de Trayvon, Ariston Waiter, Joe Stafford i tants altres.
No és la primera vegada que hi ha hagut un assassinat racista a les mans d’una “figura d’autoritat” en Sanford, Florida. Ni serà l’última si les protestes es limiten a l’organització de marxes, amb un conjunt d’oradors que parlen vagament de la necessitat de “justícia” i “responsabilitat”. Centrar-se només a castigar a qui ha comés un assassinat impedeix veure les condicions generals que porten a l’assassinat. No podem esperar que els assassinats de nois negres a les mans de la policia parin quan la institució policial roman. Encara que el propi Zimmerman no ha fet el jurament com a oficial de policia, ha representat el mateix “paper” que un d’ells en aquest cas. El departament de policia de Sanford també ha ajudat a encobrir la mort, tractant a Zimmerman com si portés una placa. La policia ha fet públiques algunes declaracions contradictòries dels testimonis, per crear una imatge més fosca de la mort. Tampoc van realitzar una investigació immediata de Zimmerman, permetent que els fets desaparegués abans que es feren públics.
Encara que el sistema està horrible i fatalment fotut, no podem ignorar les accions de l’individu. Òbviament, l’acció de Zimmerman va ser horrible i ha perjudicat a tots els involucrats. Aquest fet ha de provocar una resposta, però fins a quin punt és difícil de decidir. Jutjar la dinàmica de la comunitat i la resposta apropiada és difícil des de tan lluny. La major part del país exigeix el processament legal de Zimmerman com la forma adequada de fer justícia. Ja va dimitir un comissari de policia després de la pressió social exercida per no haver arrestat a Zimmerman. No podem ignorar l’atroç assassinat que Zimmerman ha comès. Però enviar a algú al complex industrial-presó mai és justícia. Aquesta pot semblar una postura extrema per a alguns, però per a uns altres és clar que encara que el que Zimmerman va fer va ser menyspreable, sentenciar-ho a passar algun temps a la presó solament el situa sota el domini dels qui cometen actes racistes de violència cada dia. Castigar a un individu amb presó solament perpetua el terrible sistema.
Alguns intenten defensar les intencions de Zimmerman, fins i tot si les seves accions són universalment acceptades com a deplorables. Diran: “Solament intentava protegir el seu barri sense comptar amb la policia, no és lloable?”. És clar que és desitjable que hi hagi comunitats que no comptin amb la policia per resoldre els seus conflictes. Però això no és el que Zimmerman buscava. Ell encara depenia molt de la policia, tal com proven les 46 trucades que va fer a la policia en un sol any. En realitat, Zimmerman intentava imitar el comportament de la policia, assignant-se una falsa posició d’autoritat a l’auto-assignar-se el lloc de cap de vigilància veïnal. No tenia cap interès a crear una comunitat acollidora, sinó més aviat un espai sense “intrusos”. Per Zimmerman tots els negres eren, automàticament, intrusos. No es pot acceptar un racisme com aquest, i Zimmerman no hauria de sortir d’aquesta sense sofrir conseqüències. Les conseqüències que garanteix l’Estat no són adequades; no fan gens per evitar que aquest tipus d’atrocitats es repeteixin.
En moltes comunitats, els manifestants han començat a prendre els carrers amb ràbia per l’assassinat de Trayvon Martin. Encara que molta d’aquesta ràbia s’ha centrat solament en aquest cas especialment, però hauríem d’encoratjar l’expansió de la ira per incloure tota la institució policial racista. L’assassinat de Trayvon és el resultat del mateix engranatge que va provocar les morts d’Ariston Waiters i Joetavius Stafford a Atlanta solament en els últims sis mesos. Els seus noms i els molts d’altres que són víctimes de la violència policial no haurien d’oblidar-se mentre Trayvon és plorat. La ira col·lectiva que tots han sentit per la mort de Trayvon no hauria d’estar dirigida solament al càstig legal d’una persona, ni limitat a pregàries desesperades a les figures d’autoritat per parar la violència. Una victòria en aquesta batalla no és una sentència de presó per a George Zimmerman o una nova legislació. Aixequeu-se i contraataqueu als porcs que intenten controlar les nostres vides.
Una breu història sobre la brutal repressió en el campament de presos a la illa de Cayena en la Guayana francesa, on una rebel·lió contra l’assassinat d’un pres va derivar en una massacre de presos anarquistes per part de les autoritats. Les Illes de la Salvació se situen prop de Cayena, en el que era la Guayana francesa a Amèrica del Sud. Aquestes 3 illes-presó (de les quals l’Illa del Diable és la més famosa, tristament) estaven reservades, per part de les autoritats franceses, per als casos difícils, els pròfugs reincidents i els presos polítics. Amb el temps, molts anarquistes van ser traslladats a aquestes masmorres.
Malgrat la seva aparença paradisiaca, aquestes illes, envoltades de forts corrents en un mar infestat de taurons, eren un lloc espantós per als presos. La principal activitat dels presos aquí era abocar aigua salada en les males herbes que creixien en les carreteres i al voltant dels edificis. Regnava el més absolut avorriment. A excepció d’aquells confinats a l’aïllament per haver comès certes infraccions, els presoners tenien permès entrar i sortir durant el dia abans de ser tancats i encadenats en arribar la nit. Es pot apreciar part de l’ambient d’aquestes illes veient la pel·lícula Papillon.
A principis de 1890, cartes de contraban escrites per anarquistes van començar a aparèixer en un periòdic francès, denunciant el tracte rebut pels presoners en les colònies penals. Les cartes feien referència a la manca d’atenció mèdica, a la confiscació de la correspondència i a les repugnants tortures i càstigs que es duien a terme.
En 1892, les autoritats van tramar una provocació, esperant aconseguir una excusa per matar als anarquistes, però el seu intent va fracassar. El règim es va tornar més dur i les autoritats principals van donar llum verda als carcellers per desfer-se dels anarquistes. Els carcellers van debatre entre ells per decidir qui anava a matar al primer anarquista.
Al setembre de 1894, el carceller Mosca va assassinar a l’anarquista François Briens. Abans de morir, va manifestar: “Moro per l’anarquia, els anarquistes em venjaran”. El 21 d’octubre, Mosca va ser assassinat durant el seu torn, apunyalat amb una daga amb tres cargols. Les autoritats estaven preparades. Es va iniciar una cacera humana sense caserna. El 22 al matí, el cos de Charles Achille Simon (conegut com Biscuit i Ravachol II) va ser trobat amagat en un cocoter.
Un soldat el va insultar i, quan ell va respondre “Visqui l’anarquia”, el soldat li va disparar. Simon, que havia nascut a Loiret, en 1873, va ser membre del grup anarquista St. Denis, juntament amb l’anarquista revolucionari Ravachol, i havia col·locat una bomba a la casa de M. Benoit, el president del tribunal que jutjava el procés de dos anarquistes, Dardare i Decamp. Aquests últims havien estat arrestats després de l’atac de la policia a una manifestació el Primer de Maig de 1891 a la ciutat de Levallois. Durant l’atac dels policies, un altre anarquista va resultar ferit, i els tres van ser severament apallissats en la comissària de policia. El jutge Benoit havia instigat a un empresonament de llarg temps per Dardare i Decamp.
Altres tres presos, Marsevin, Lebault i Jules Leon Leauthier, van ser abatuts a tirs, cadascun subjectant la mà de l’altre i cridant “Visqui la llibertat, visqui l’anarquia!”. Leauthier havia apunyalat a un ministre serbi, ferint-li greument, a París en 1893. Va ser condemnat a treballs forçats per a tota la vida, el 23 de febrer de 1894.
Dervaux, Boesie, Garnier i Benoit Chevenet van ser assassinats més tard. A Kervaux i Marmes els qui s’havien amagat en una cova, els van obligar a sortir amb fum i després els van disparar. L’endemà, el matí del 23 d’octubre, Edouard Aubin Marpaux va sofrir la mateixa destinació. Va néixer en 1866 en Fraisans en el Jura, i va participar tant en la ”Liga de los Antipatriotas” com en la ”Liga Anti-Terratenientes”. Va ser secretari de la Càmera Sindical de premses metàl·liques. Va participar en expropiacions (assalt revolucionari) al costat de Pini. El 17 de novembre de 1893, va ser capturat en un parany tramat per la policia, i va apunyalar a un policia durant la pelea. Va ser sentenciat per a tota la vida el dia 28 de febrer de 1984, però va morir amb a penes uns mesos després. Altres anarquistes assassinats van ser Mattei, Maxime Lebeau, Mazarquil, Henri Pierre Meyrveis, Auguste Alfred Faugoux, Thiervoz i Bernad Mamert. Els metges, en veure els cossos, van dir: ”Ja n’hi ha prou, tenyireu el mar de vermell, detingueu aquesta carnisseria!”
Faugoux (30) i Chevenet (28) acabaven de ser condemnats per formar part del robatori de dinamita que es va dur a terme en Soisy-sous-Etiolles, en el qual Ravachol hi havia estat involucrat. Durant el judici, amb els seus comentaris sarcàstics i humorístics, Faugoux havia mostrat el seu menyspreu cap a la societat. Havia nascut en Nantes en 1865, i el seu pare havia mort als pocs anys, en 1878. Va ser educat a l’escola tècnica i va treballar en les drassanes de Nantes. Faugoux es va presentar com a candidat a la Cambra de diputats, però amb l’únic fi que els anarquistes poguessin presentar els seus proclames. Va fundar el Sindicat de Treballadors. Després de deixar les drassanes, es va traslladar a París, on va treballar en les forges i tallers de Saint-Denis. Allí es va fer director del periòdic anarquista Pere Peinard. En 1890 va ser condemnat per incitació a l’assassinat i saqueig, per felicitar, en un article, al revolucionari rus Padlevsky, després d’haver matat al traïdor Seliverstoff. Va evitar complir la seva pena mudant-se a Espanya, i després a Suïssa. En Ginebra, va treballar com dorador ambulant, sota el pseudònim de Martin. Després va ser expulsat de Ginebra. Faugoux va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i Chevenet, a 12.
Per desfer-se d’ells, els cossos crivellats a bales van ser llançats com a aliment per als taurons. Els anarquistes supervivents, com Anthelme Girier, van tenir llavors que aguantar mesos de llarga agonia abans de morir. Recorda els noms d’aquells anarquistes caiguts.
Prop de la 01:00, de l’1 d’abril, la plaça estava animada per la festa i la bona convivència com és habitual, quan un grup va irrompre a la plaça. Una vintena d’individus agrupats marxant i més o menys encaputxats arriba al bulevard Lascrosses. El pas i l’actitud agressiva dels individus no deixen lloc a dubtes : “són els feixistes” criden alguns festers de la plaça. En efecte, recorren la plaça provocant als tafaners. Davant la mirada esbalaïda de la gent en les terrasses, els individus van cridar “Tolosa hooligans!” mentre feien salutacions hitlerianes. Després d’alguns minuts de latència, tota la gent de la plaça va començar a actuar per rebutjar als assaltants, els qui havien començat a atacar la terrassa d’un cafè i als clients d’un kebab.
Fugint cap a la plaça Saint Sernin, els feixistes van ferir de gravetat a un estudiant xilè. La intervenció d’un testimoni li va salvar la vida, sens dubte. En efecte, la víctima en coma va ser trasllada a l’hospital. La seva vida es trobava en greu perill durant la nit. El seu estat va millorar durant la tarda del diumenge. Sortint del coma, el ferit pateix múltiples fractures en la volta cranial i una paràlisi dels seus membres. Segons ens van informar el diumenge a la nit, la paràlisi no seria definitiva. Més tard, una part de la gent que acabava de ser agredida a la plaça Arnaud Bernard va decidir rendir comptes amb els feixistes, anant al seu local situat en l’Avinguda de Barcelona, 36. Just abans d’arribar a la porta, la policia va intervenir tirant pilotes de goma. D’aquí va derivar una sèrie d’identificacions i escorcolls. La policia va efectuar 5 detencions. 4 persones van ser ràpidament alliberades durant l’hora següent. La cinquena seguia detinguda el dilluns a la tarda. Que sapiguem no es va produir tampoc cap enfrontament a la plaça Saint Pierre.
Una vegada més, els feixistes no van ser incomodats per la policia, malgrat una batuda que gairebé va costar la vida d’una persona, van poder seguir tranquil·lament amb la seva vetllada. La policia va ser més eficaç a defensar el local del Bloc Identitari (Bloc Identitaire, organització neonazi francesa) que a defensar als tolosans que festejaven a la plaça Arnaud Bernard….Ens sorprèn l’actitud de les forces de l’ordre. Sembla que els “investigadors” creuen detenir a el “culpable ideal” de l’agressió de l’estudiant. Segons informacions, l’acusat estava prop de la plaça Saint Pierre quan va ocórrer l’agressió. A més l’acusat és antifeixista, i la víctima va ser agredida per feixistes! En conseqüència, exigim l’alliberament immediat del detingut.
Més que una baralla entre extrems, el que va passar durant la nit del dissabte al diumenge, s’assembla més a un desig de joves hooligans de dreta extrema i de militants del Bloc Identitari de venir a agredir a persones representant tot el que odien: manifestants occitans festejant l’èxit de la seva manifestació, poblacions d’origen estrangera, joves esquerrans, kebabs, sobretot una plaça i un barri que simbolitzen la diversitat de les cultures i el mestissatge que exerceixen.
Nota de Contra Info: No obstant això, cal comentar que la manifestació del 31 de març, en defensa de la llengua occitana, durant la qual van ser expulsats els neonazis del Bloc Identitari (segons aquest comunicat), comptava amb una presència massiva de manifestants que portaven banderes amb la Creu de Tolosa, símbol dinàstic regional-nacionalista. Per a nosaltres la defensa de qualsevol llengua i de la lliure expressió individual i/o col·lectiva, no passa a través de cap tipus de regionalismes, ni identitats nacionals, sinó al contrari, a través de la lluita conscient en contra dels Estats, les seves pàtries, les seves banderes tacades amb la sang del poble, les seves fronteres, els seus límits imposats amb la bota i el fusell.
Després de la terrible jornada del 27 de febrer, quan un de nosaltres va arriscar la seva vida en haver intentat bloquejar l’avanç de la fortalesa de Maddalena, la multiplicació dels corts, dels bloquejos de carrers, autopistes, ports i línies ferroviàries, en nombroses ciutats italianes, grans i petites, ens ha donat força en la nostra resistència en l’autopista.
En aquesta ocasió, hem sabut que, malgrat els milers d’homes armats, el govern i els partidaris del SI TAV es trobaven en dificultats. S’han creat fractures en la propaganda de la criminalització, i s’han creat també possibilitats de lluita, accessibles a tots, a tot arreu.
El 27 de febrer no es van limitar a posar en perill la vida d’un de nosaltres, sinó que també van ocupar un altre tros de terra, ho van voltar amb tanques, jersei i filferro de pues.
Dimecres que ve, 11 d’abril, volen legalitzar l’ocupació.
Aquest dia, les autoritats han convocat als propietaris al fet que assisteixin al procés d’ocupació “temporal” dels terrenys. Ells podran entrar en la fortalesa de guerra d’un en un. De tota manera, i si ningú apareix, s’avançarà en el procés. L’important per a ells és donar una imatge de legalitat a la imposició violenta d’una gran obra inútil. Des d’aquest dia, les constructores podran començar, formalment, amb les obres.
Aquesta vegada, també, els NO TAV estarem allí. Estarem allí, i allà on sigui possible, per bloquejar la maquinària de l’ocupació militar.
Fem aquesta crida perquè pugueu recolzar-nos aquest dia i al llarg de la setmana, que volem que sigui una setmana de lluita popular NO TAV. Necessitem que la xarxa de solidaritat espóntania que ens va recolzar en febrer, sigui encara més intensa i forta.
No us demanem que vingueu aquí, encara que tots són sempre benvinguts. Us demanem que lluiteu a les vostres pròpies ciutats i països.
L’Anarquista Stella Antoniou, porta 16 mesos a presó preventiva. Està acusada de participació en l’organització revolucionaria Conspiració de Cel.lules de Foc. Fou arrestada al desembre de 2010 junt amb els compas Kostas Sakkas, Giorgos Karagiannidis i Alexandros Mitroussias, que estan també a presó per el mateix cas.
Ella, com els altres, nega els podrits i unflats càrrecs, que estan constantment en proces de renovació amb noves acusacions, bassades en les seves relaciones personals i, per suposat, les seves identitats polítiques com anarquistes.
Stella sofreix una malaltia prou greu, que empitjora per moments degut a la seva reclusió i per això, presenta reiteradament sol•licituds d’Alliberació, que son denegades una darrera d’altre.
No obstant, no ha parat de lluitar amb coratge des de la presó..
Mai va negar que va mostrar la solidaritat a un compa d’ella en trobada i captura.
TE MILERS DE PÀGINES DEL CAS CONTRA ELLA.. TE MILERS DE COMPAS AMB ELLA LA RECUPERAREM!
ALLIBERACIÓ IMMEDIATA D’STELLA ANTONIOU
LLIBERTAT PER KOSTAS SAKKAS, GIORGIOS KARAGIANNIDIS, ALEXANDROS MITROUSIAS
MANIFESTACIÓ: DIVENDRES 06/04/2012 SYNTAGMA, ATENES A LES 18:00
Costa escriure moltes vegades sabent que no seran més que textos difosos per l’eina tecnològica també inventada pels enemics, però en temps com aquests, se’ns fa necessari informar, convidar i motivar els companys que estan en altres parts del globus. Ja hem confirmat la informació sobre el company ferit a Chillán (Xile) gràcies a recopilacions que hem anat coneixent per la premsa dels poderosos, allò ens motiva a tornar a comunicar-nos plens d’incertesa i pena, i no només això, també la situació del company Tortuga i dels altres presos d’aquesta guerra social que cada dia ens fa caminar amb angoixa. Tampoc ens oblidem de la Gaby i el Diego, dos cors clandestins molt lluny de les mans de l’autoritat, i tant així ens motiven tots i totes els guerrers anònims del territori arriscant les seves vides per la destrucció d’aquesta societat i de tota forma de dominació.
Estem angoixats, per això mateix tornem a convidar a la solidaritat activa i constant pel que fa als atacs al poder, els nostres presos no aguanten ni un minut més, plenem-nos de ràbia i intel·ligència, i fem que les bombes i el foc arribin fins i tot a les cases tan insegures dels opressors. Fem que cada marxa o manifestació s’ompli d’espontaneïtat revolucionària, expandim la Revolta per tot arreu. Els companys de Chillán ens demostren que la revolta no s’ha de centralitzar a ciutats grans, sinó que s’ha de contagiar com un virus salvatge per tot arreu.
Mort a la por i a la paranoia! Per la propagació de l’odi i la rebel·lia! Per la destrucció de la civilització, cap a l’alliberament total!
Escrit per Alguns Antisocials Salvatges.
negrosdebialystok[a]riseup.net
PD: El cartell va ser tret de per ahi i a més, els deixem una cançó de Niu del Cuco.
Lletra:
Encara que no sàpiga el teu nom
encara que mai t’he parlat
encara que no estigui al teu costat
els nostres colps són propers.
Encara que mai ens veiem
encara que lluny estigui lluitant
encara que busquin atrapar-nos
seguirem atacant.
Tot i que res és segur
encara que plori contra el mur
encara que sagnin els nostres punys
cada acte no serà l’últim.
Encara que pensin que és en va
encara que de vegades caigui l’ànim
encara que estiguis de l’altre costat
lo bell és rebel·lar-se.
Com un mar furiós contra les pedres
la nostra acció d’amor en aquesta guerra
tan llunyans, tan propers
tan llunyanes, tan properes.
Perquè em bull la sang en saber dels teus batecs
arriscant a cada moment per alguna cosa diferent.
18 de març de 2012: Cadàver d’altre migrant trobat en el riu Evros. Aquest senyor portava desaparegut durant un temps i, segons s’informa, portava mort vàries setmanes. El numero de morts i refugiats desapareguts-que creuen el riu- (i, per tant, el país) en busca d’una vida millor (o sobreviure), als nomenats països occidentals: els que destrueixen els seus països, sense, ni tan sols, voler acceptar les conseqüències dels seus actes-, ha augmentat en els últims mesos, des de que la poli internacional de FRONTEX es va fer càrrec de la ”protecció” de fronteres.
Al mateix temps, els líders alemanys dels guardes de la frontera realitzaren una inspecció dels recintes dels camps de concentració on es troben un número extraordinàriament alt de migrants (major del que es creu), inclús nens petits en pèssimes condicions. Més tard, aquestos mateixos líders van assistir a una exhibició de exercicis militars, a càrrec de forces policials de FRONTEX.
Aquesta conducta dels estats i els seus exèrcits, organitzant les seves festes (inaugurant noves fronteres, supervisant l’entrenament dels porcs, tortures i assassinat de gent en les fronteres i els camps de concentració), somrient mentre es feliciten front les càmeres de televisió, mentre els cossos arriben, arrastrats, per la corrent a les riberes dels rius o al mar egeu, mostra l’importància que donen a la vida humana i la dignitat…
Ahir, 19 de març, després de contactar amb un advocat, sortí a la llum que tres dels arrestats en les mobilitzacions del 12 de febrer, en presó preventiva, segueixen encara en custodia policial en les presons del GADA (Prefectura de policia d’Atenes), amb l’argument de que no hi han espais en les presons, doncs no es poden transferir… A més, segons s’informa, les autoritats estatals han fet servir les vagues dels funcionaris de presons com excusa per aquesta pràctica.
Des de fa més d’un mes, hi han activistes socials que es troben presos en les presons del GADA, sense poder veure la llum del dia (ja que no hi ha temps de pati en aquestos centres), en condicions miserables de nutrició i higiene, inclús pitjor que en qualsevol presó. Això que està passant no te precedents.
El compa, Vaggelis Kailoglou, el quart arrestat, va escriure una carta en solidaritat amb l’anarquista, Stella Antoniou, el 9 de març, aixi que sabem que es troba en la presó de Koridallos.
Alliberació immediata dels 4 en presó preventiva des de el 12 de febrer! Absolució immediata dels detinguts i acusats rere les mobilitzacions!
Nou persones, incloent-hi diversos membres del ZSP (Unió de Anarcosindicalistes Polacxs), van ser arrestats l’1 de març quan la policia va assaltar una okupa. L’edifici era, com molts altres, propietat de les autoritats municipals, abocats a la deixadesa per part dels administradors, que es dediquen a ajudar a l’alta burgesia. Durant l’hivern, es creen danys irreparables als edificis deshabitats, que es deixen deliberadament amb l’aigua activa a les canonades perquè es congelin i rebentin o se’ls hi treuen les finestres, perquè sigui la neu la que causi els desperfectes. Aquestes nou persones, que no tenien on viure, no es poden permetre els lloguers d’aquesta ciutat i no tenen esperances de rebre un habitatge municipal (com la ciutat no en proporciona moltes, hi ha files enormes de gent que les necessiten, però la ciutat està ocupada destruint les que tenen o privatitzant-les). Així que van decidir actuar i okupar.
Els/les companys/es van ser detinguts/des de forma sobtada, durant la nit. Així que vam organitzar un piquet d’emergència a la comissaria de policia i aquests van acordar que els/les alliberarien. Se’ls imputa el càrrec de destrosses a la propietat … encara que està clar que és la ciutat la que ho està fent.
A mesura que el nombre de sense sostre augmenta dramàticament i la gent no troba habitatges que es puguin permetre, els bancs inversors i les especuladores firmes immobiliàries (incloses les que van abandonar Espanya per crear una bombolla a Polònia) aixequen més i més edificis buits , farcits d’apartaments que ningú es pot permetre. Tot això es construeix amb capital especulatiu, diners acumulats a base de fons d’inversió, prometent enormes beneficis a inversors estrangers. Hi ha milers d’habitatges buits, tant els acabats, com els habitatges abandonats de la ciutat. Hem convidat moltes vegades a la gent en aquesta situació a que deixin de patir, que prenguin el que necessiten i ho facin servir, gestionant ells/elles mateixos/es els seus habitatges. Òbviament, a l’Estat, que dóna suport al desenvolupament de relacions d’especulació perpètua: llogater/especulador-inquilí, no li agrada aquest canvi de circumstàncies i creiem que l’assalt a aquesta okupa (una de les moltes discretes que han brollat a la ciutat) no va ser un accident.
L’1 de juny del 2011, Luciano “Tortuga”, de 23 anys, va instal·lar un artefacte explosiu al Banco Santander de Santiago, Xile, sumant-se a l’ofensiva antiautoritària que ha vingut desenvolupant fa anys sense reconèixer líders ni fronteres, atacant de forma directa símbols de l’estat i el capital.
Aquest 20 març de 2012, es realitzarà l’audiència del judici oral en contra del company, per a qui demanen 15 anys de presó, sota la Llei Antiterrorista.
Els/les guerrers/res de tot el món no podem quedar-nos en silenci observant com jutgen el nostre germà. Destruïm les lògiques del capital. Defensem el company i el seu acte insurrecte, amb totes les formes d’atac imaginables. En guerra contra el poder…
ACAMPADA DE RESISTÈNCIA ACTIVA EN DEFENSA DEL TERRITORI
