Sobre les 5.30 hores del dijous, 13 d’agost, l’espai del col•lectiu antiautoritari Bumzen va ser assaltat per una quadrilla de policies enmascarats de la brigada anticriminal. Van ser seguits per un exèrcit de polis armats, qui vàren esposar a tots els que estaven presents dins l’edifici. El pretext donat era que ells buscàven a participants en els aldarulls queesvan desencadenar durant una manifestació de Recuperació dels Carrers, el passat cap de semana. No obstant això, per a nosaltres està claríssim que es tracta d’una operació amb motivació política contra la infraestructura del moviment radical.
Tot i que aproximadament 25 persones estiguéssin presents durant l’escorcoll, no van permetre que ningú es quedés a supervisar a la policía mentres rebuscàven detalladament per les seves habitacions i entre les seves pertenències. La poli va seleccionar als individus que tenien la seva dirección oficial a Bumzen per a dur-los al seu negoci policial i acusar-los conforme el pàrraf 134a, participación en un disturbi.
Tres locals més van ser assaltats aquell mateix matí. Dues persones de 17 anys van ser arrestades i engarjolades, acusades de destruir la vidriera d’un banc d’Østerbro, això tot i sent menors i a pesar del fet que el vandalisme es considera un delicte menor.
El dissabte, 15 d’agost, es va dur a terme una manifestació solidària desde la plaça de Blålagårds fins l’espai Bumzen, on es va cuinar també per a la gent. Tots els beneficis van ser donats als presxs.
Ester Quintana, de 42 anys, va perdre un ull per l’impacte d’un projectil llançat pels Mossos d’Esquadra el 14N a Barcelona. La seva versió contradiu frontalment la del Conseller d’Interior, Felip Puig.
La teva col·laboració és molt important per l’Ester: Si vas estar a la zona de Passeig de Gràcia entre Gran Via i Plaça Catalunya (C/Casp) el 14 de novembre entre les 20.30 i les 21.00h, o vas veure alguna cosa des de la finestra o balcó d’un pis, posa’t en contacte immediatament amb la família i els amics de l’Ester a través del mail: animsester@gmail.com
Incendiarem el vehicle del coronel Grympiris en el districte parlamentari, governamental i diplomàtic de Tiergarten, Berlín. Grympiris és Agregat de Defensa en l’Ambaixada de Grècia a Alemanya i se li atribueixen responsabilitats per:
-Les ostensibles hostilitats a la frontera amb Turquia, on destrossen i mutilen a les refugiades
-Els acords armamentístics de Grècia amb Alemanya, sense posar atenció a les retallades en el sector sanitari, les pensions i salaris, que condueixen a la població de Grècia al desastre social.
-La política d’austeritat del govern grec, que funciona de titella de la Troica FMI/BCE /UE per assegurar només la riquesa de les elits
-La cooperació de la policia grega amb els feixistes de ‘Amanecer Dorado’ (Chrissi Avgi)
-La violència contra els manifestants en Atenes i altres ciutats
Com a representant militar de l’Ambaixada grega, el coronel Grympiris és un objectiu legítim dels atacs militars.
En la nostra acció, ataquem a l’objectiu sabent que el cotxe s’incendiara en el garatge d’una casa residencial. Així, ens assegurem de descartar la possibilitat d’una ‘voladura’ en els apartaments.
Ens solidaritzem en les presoneres de la guerra social en Grècia, les treballadores en vaga allí, els diferents grups de guerrilla urbana, els immigrants que lluitaren junt als antifeixistes contra el terror de la Junta i de les moltes persones desesperades què, en sort, algun dia celebraran el col·lapse de l’estat grec i la construcció d’un món lliure.
Nou dels arrestats en el desallotjament de l’okupa Delta van ser alliberats sota fiança després del judici, en el qual van realitzar una declaració política col·lectiva. Tots els acusats van ser declarats culpables de diversos delictes menors, van rebre sentències suspeses de presó (de 3 a 16 mesos) i tres anys de llibertat condicional. La quantitat total de la fiança va ser de 7950 euros. Fins avui, el dècim acusat segueix sota custòdia, enfrontant-se al perill de la deportació a causa del perjuri policial: un madero va atestar en la tribuna que el/la compa tenia un passaport fals (el que no és cert).
Uns dels deu arrestats va escriure i ens va enviar un text el 22 de setembre, expressant la seva opinió sobre tota la farsa:ara som tots persona non grata
Mai he vist a un home
que mirés amb tan àvids ulls
aquesta tenda diminuta i blava
que els penats anomenen cel
– Oscar Wilde. Balada de la presó de Reading
Compas, què puc dir sobre els últims dies?, a part del teatre de l’absurd, necessito dir més? Des del primer dia en un judici kafkiano, fins a la societat de l’espectacle per fora de la nostra porta principal. Ningú pot començar a entendre que la Junta mai va desaparèixer fins que té una pistola apuntant-li al capdavant a primera hora del matí, el cap copejat contra la paret, llançat al sòl sota una pluja de puntades amb les botes, en un espectacle de pantomima hollywoodiense, que va tirar a baix la façana de la democràcia grega mostrant la seva veritable cara feixista. A qui es creien que havien trobat quan van entrar a l’edifici encocats? A terroristes? No, els veritables terroristes són els de el Parlament que van donar l’ordre!
El que es va donar en Delta no va ser un acte terrorista, va anar un intent de crear un món diferent al que dirigeixen l’Estat i el Capital, de prendre el control de les nostres vides, contra la mort lenta de tots en aquest sistema, un espai alliberat per existir en llibertat, per viure de debò. No vam fer això solament per nosaltres, sinó que estàvem oberts a la comunitat que ens envolta, més del que mai ho estarà un polític.
Dins dels passadissos de la llei i la moral, vam ser sotmesos a la tortura de la societat-presó de l’Estat en la seva forma concentrada, dissenyada per destrossar-nos fins que cridéssim pietat, però vàrem negar! Fins i tot quan ens van forçar a donar les empremtes dactilars, no vam cedir, amb 20 maderos de la MAT en una sala, una pistola en el cap, doblegant-nos el cos de tal forma que no deixessin danys duradors que fessin els seus registres nuls i els deixessin sense efecte davant un tribunal.
Dins de les cel·les, segregats, a les dones se’ls deixava sortir de la cel·la, com si el sexisme no fos una sorpresa fins i tot en el sistema carcerari, sense considerar-les una amenaça en comparació de l’altre sexe. Amagats durant hores i hores dels presos socials, com si fóssim un virus llest per propagar-se.* Vam fer nous compas en les cel·les de comissaria, naturalment, com si fóssim tots el germen d’un sistema malalt. Van arribar a les nostres oïdes histories de brutalitat policial cap a tots els presoners, de confessions forçades a força de pallisses. Encara amb tot això, no has sentit l’alegria de la solidaritat fins que no has sentit als compas cridant des de fora, mentre crides els teus pulmons es tornen a assecar, l’energia de les cel·les tornant a la vida després de cada consigna.
Com a nota addicional, els porcs van decidir llançar a les nostres cel·les, com a mesura extra, a dos yonquis camells xivatos. Aquestes cares les havíem vist després de sortir de la plaça Rotunda, l’anomenat victoriós camp de batalla que els maderos han omplert de yonquis i secretes en cada cantonada. No fa falta dir que ens vàrem llevar de la seva vista de seguida, sense permís dels nostres carcellers, per evitar que se’ns taquessin les mans de sang, o pitjor, que les nostres paraules arribessin a les seves oïdes. Deixem una cosa clara: l’Estat pot reclamar qualsevol plaça o zona que vulgui, però no són més que símbols, espais físics; el nostre rebuig és molt més que això. Per això, deixa que el cap de policia es pavoneje per Rotunda envoltat d’una dotzena de maderos de la MAT; deixa-li que la pobli de xivatos; som molt més que això.
El procés judicial no va ser més que un tribunal militar, encara que fins a un tribunal militar hauria estat més precís en el tractament de les proves. Els jutges ja havien aclarit les seves ments burgeses amb ordres expedides des de dalt, sense pietat com va exigir el Ministre d’Ordre Públic i Justícia, però tampoc esperàvem menys i mai demanàrem la seva pietat. Això és la democràcia, que va ignorar el fet que el passaport d’un(a) compa de Colòmbia va ser jutgat falsament pels maderos, que no tenien cap dret a això. La prova va demostrar que la identificació d’aquesta persona és autèntica. Solament volien un ostatge, arrabassat de nosaltres just al final, sense que ho sabéssim. Així funciona la beneïda democràcia i no esperàvem menys.
La pitjor conseqüència possible d’aquest espectacle és que ens dividís.
La encarcelació va unir als compas, jo inclòs(a), fins i tot malgrat les diferències d’opinió. Quan tota la bota de l’opressió cau sobre els nostres caps, totes les tendències, rivalitats, conflictes interns –i em refereixo a tothom– perden el sentit, són més nocives que constructives. Vindran temps pitjors, no hi ha dubte, mentre l’Estat intenti infligir-nos més misèria, mentre ens esclavitzi més a imatge i semblança seva.
Són ells els qui es beneficien de la nostra desunió i ho saben. En el passat, m’hagués preocupat més per una tendència, però ara veient-ho des de fora em puc fer autocrítica. Tot el que importa ara és que estiguem units, resistim i ens organitzem de la forma en què triem, no solament assemblea després d’assemblea o text després de text, sinó amb praxi honesta, praxi, praxi contra el que vingui.
Al meu amic/ga de Colòmbia que segueix segrestat/ada per l’Estat, mans fora del(a) nostre compa.
A la resta de presoners de l’Estat que vam conèixer en les cel·les, foc a totes les presons, a totes les cel·les!
Delta està a tot arreu, segueix viva dins de nosaltres!
* Recentment, es va publicar una carta forta, de presos socials tancats en les cel·les de la prefectura de policia de Tessalònica (GADTH), un text escrit durant els dies de tancament dels compas arrestats en l’okupa Delta a les monstruoses sales de detenció (on no hi ha pati, ni accés al bany sense permís, etc.). Els altres detinguts, òbviament, van lliurar la carta als compas perquè els anarquistes poguessin difondre-la (en grec, signada per Presoners en l’antre de mala mort de GADTH). Extracte: “Abans de res, hem d’emfatitzar que, encara que les cel·les de la prefectura de policia estan destinades a la custòdia temporal, molts de nosaltres hem estat tancats durant més de 8 mesos, amb l’excusa que no hi ha espai a les presons. Ara mateix, hi ha un total de 85 detinguts aquí.”
Es va convocar una concentració antiracista pel 26 de setembre a la tarda, en el districte de Patissia (centre d’Atenes), com a resposta immediata a l’últim pogrom feixista a la zona de la plaça Amerikis just un dia abans (25/9) i una contraprotesta contra els neonazis (denominats “ciutadans grecs indignats”) que havien amenaçat amb sortir dels seus forats una altra vegada i propagar el seu terror nacionalista.
Primer, els antifeixistes es van concentrar prop de la cantonada del carrer Stavropoulou amb Lemessou, davant de les oficines de la comunitat tanzana a Grècia, que també havia estat atacada i destrossada el dia anterior a les mans dels matons neonazis (veure vídeo).
Es va dur a terme una assemblea oberta a la plaça Amerikis, amb presència massiva de migrants i veïns que van resistir a les intimidacions feixistes i van discutir sobre els seus problemes diaris. Després, un gran bloc d’anarquistes, antifeixistes, esquerrans, antiracistes i altres solidaris, tant migrants com no, van prendre els carrers corejant consignes antifeixistes.
Alerta antifeixista! Solidaritat entre els oprimits.
Després del seu transllat de la presó de Turín a la de Prato, el pres anarquista Alessio Del Sordo, empresonat després de l’operació repressiva contra el moviment NO TAV del 26 de gener de 2012, ha escrit la següent carta:
23 d’Agost de 2012
Hola a totes i tots:
Vos escric des de la presó de Prato on em translladàren ahir per la vesprada. Feia uns diez que m’apestava a transllat, així que estaba preparat per a això. Els dies anteriors había hagut jaleo amb un brigadier que había tingut que abandonar les sesions després d’insults i colps.
Per tant, donava per descontat que em deportàren i, així em vaig preparar.
Arribàren les 05 :30, estava despert i vaig dir que no tenía problemes en fer el viatget. Vaig guanyar temps per a anar al bany, beure’m un café, (no hi ha jarana sense café) i preparar-me el millor possible per a resistir. A les 06:30, arribà un sol guarda a dir-me que era hora d’anar-se’n. Vaig dir-li que no em mouría. El guarda es quedà desconcertat i li sugerí que demanara reforços. En eixe moment, vaig alertar a amics i companys de la secció diguent que m’estaba preparant per a resistir. Al meu nou company de celda li vaig dir que no es clavara per enmig.
Casi una hora després, n’arribàren huit creguent que la mole m’impresionaría i que cedería.
En realitat estaba preparat. Ben untat en oli de girasol, un paper amb totes les dirección i tres sellos pegats a la polla amb cinta adhesiva.
Per donar-me una xicoteta ventaja, vaig cobrir el sòl de l’entrada de la celda amb oli. A l’enèsima negativa, entraren, l’impuls va fer que s’esviraren dos sobre l’oli, un brigadier es va estrellar contra el taburet i es va quedar aturdit. Just anava a propinar un altre colp i se’m tiraren damunt. Va començar el cos a cos. Però gràcies a l’oli i a alguns moviments que vaig aprendre al pati, vaig resistir. Vaig ser derrotat, com estaba previst; encara que quan no pots vencer, tens que fer que la derrota siga digna de ser contada.
Em van portar en volandes per tota la secció entre crits, insults mesclats amb saluts i sorts. No sé res de les meues coses.
En l’oficina de registre, vaig seguir desafiant a la carronya, invitant-los a entrar en la celda d’aïslament. Els covards no entràren.
Tenía que haver ixit a les 07:00. Vaig deixar Le Vallette al voltant de les 10:00. Des del blindat, vaig vore a companys que van vindre a repartir pamflets a l’eixida de la càrcel. El viatge va ser una sauna. Els cabrons de l’escolta se n’anàren a menjar a l’autogrill i em deixàren rostint-me una hora.
Quan vam entrar en Prato, vaig vore una pintada roja en un mur groc vòmit: “VIVA BRESCI”. I, joder, companys, viva Bresci.
Vaig entrar en la secció a les 19:00, després dels procesos clàssics per als qui entren.
Secció III, mitja seguritat, càmares per totes parts en els corredors.
Estem en celdes de tres, hi ha dos xavals amb mi que acaben d’arribar de l’aïllament. Vaig dir: “Bona tarda, presoners, es pot (passar)?”, resposta, “tens raó, estem empresonats, no detinguts. Clar que es pot (passar). Em recibiren preparant-me el llit i alimentant-me. Per a les cròniques, esperem a éste matí. Admet que ahir estaba un poc cansat.
Ara sé que en ésta cárcel som 700, els tres quarts en mitja seguretat i la resta en alta seguritat. Em conten que Prato és un centre de càstig. Mentrestant, éste matí, després de que es córrega la veu de que havía arribat un nou peregrí, vinguérem a saludar-me. La majoría coneixen a “Olga” i mantenen una correspondència. Algú li ha pegat una mirada a un panflet en el que hi havia un escrit meu, així que m’acolliren amb palmades en el muscle.
Ara vull poder resistir-me millor, m’ambiente un poc i vegem com van les coses.
Després de diversos mesos en la XII de Turin puc fer un balanç i crec que es pot conseguir molt organitzant-nos entre presoners. Puc aprofitar mesos d’experiència i una determinació major.
Estic seré, amb la moral alta i sóc conscient de que l’única defensa possible contra el poder és l’atac directe.
Sé que molts company-e-s creuen que la meua el.lecció de no acullir-me a la defensa legal és una el.lecció poc Intel.ligent, poc astuta i que mina l’unitat del moviment NO TAV. Penseu el que vulgueu companys, sols vos puc dir que utilitzaré la Intel.ligència, la astúcia de la que dispose per a unir-me als homes i les dones que combaten contra aquest existent per a llançar colps cada vegada més precisos i deixar clar que seguiré enfrontant-me on siga i a el que siga.
I que els peten a qualsevol arreglo de politicutxos.
Dit això, estic bé encara que desprovist de, pràcticament, tot.
Tornaré a escriure prompte.
Foc i revolta, Alessio
Per a escriure i expresar la teua solidaritat al company:
Alessio Del Sordo C.C. via La Montagnola 76 59100 Prato (Italia)
Claudia López Benaiges, jove anarquista, estudiant de dansa a la universitat, fa 14 anys, durant una protesta contra el 25 aniversari del cop d’Estat feixista de Pinochet, va ser assassinada d’un tret a l’esquena, disparat per Carabiners (Policia) al poble La Pincoya de Santiago (Xile).
Claudia López es va convertir en un símbol per tot el moviment estudiantil xilè, per a les organitzacions socials de la joventut, i fins i tot per al emergent moviment anarquista xilè. La seva mort demostra que el règim xilè actual segueix estant dominat en l´ombra per figures sinistres militar que van ser responsables del cop militar de 1973 i de tot el seguici d’horrors, persecucions i matances de la història recent de Xile.
Avui dia, 14 anys després del seu assassinat, no hi ha responsables ni culpables, la qual cosa només demostra que a Xile encara subsisteix la insidiosa impunitat dels mateixos repressors de sempre.
Pareix ser que els fiscals qui s’encarreguen de la investigació encara no han acabat de processar als membres presxs de la O.R. Conspiració de Cél.lules de Foc, ja que els inquisidors estan preparant ara més expedients en les seues oficines.
Ja en agost de 2012, un investigador de la jefatura de policía de Trikala va visitar les presons de Trikala per a notificar als companys Panagiotis Argirou y Haris Hadjimihelakis que s’han presentat nous càrregs contra ells, en relació als esdeveniments que tinguéren lloc el 24 de gener de 2011, durant la segona sessió del judici del primer procediment judicial contra la CCF, o el primer judici del “cas Chalandri”, pel que fà a tres explosions (en les cases de dos parlamentaris, Panagiotis Chinofotis y Louka Katseli, i al Ministeri de Macedonia y Tracia). Eixe día, a l’eixida dels companys del jutjat del terror es va desencadenar una escaramussa amb els maderos que els conduïren a la sala d’interrogatòris. Diversos d’aquests maderos van presentar una demanda contra els companys, als que van acusar, entre altres coses, d’intentar escapar-se, d’atacar-los amb diversos objectes, com un extintor, insultar-los i amenaçar les seues vides i la seua seguritat personal, enfatitzant que els companys en cap moment deixaren d’atacar-los, ni quan estàven esposats. Basats en aquests testimonis, es creu que als dos se’ls acusa d’agressió (ocasionant mal corporal), amotinament, etc.
Després d’este nou procés assatjat, de nou, els famosos interrogadors-investigadors especials Baltas y Mokkas citaren als nou membres de la CCF, juntament amb el compa anarquista Theofilos Mavropoulos, en referència a un atac incendiàri a un vehícle de l’Empresa de Seguritat Katrantzos en la zona de Galatsi (Atenas) durant la Nit de Cap d’any de 2009. Encara no està clar si este procés ocorregué just ara de forma deliberada o per casualitat, tenint en compte que el cas de les 250 accions incendiàries i explosives va començar fà un parell de mesos. No obstant, una cosa està clara: pareix que no hi haja final per a la persecució dels nou membres de la CCF i el anarquista Theophilos Mavropulos. Surgeixen constantment nous expedients i procesos com recordatòri venjatiu o de que el sistema no s’oblida d’aquellxs que, obertamente i de facte, desafíen i declaren la guerra contra allò existent optant per l’acció directa anarquista.
Allà mitjanit del dissabte, 8 de septembre, un grup de companys que estàvem a Exarchia ens vàrem donar compte que a uns 100 metres de la plaça del barri, al carrer Stournari i enfront de l’entrada a la Politècnica, s’havien iniciat uns enfrontaments entre dos grups de gent. Vàrem anar a vore-ho juntament amb altra gent el que estàva passant, sense poder entendre exactament qui eren els qui estàven pegant-se. Preguntant a la gent pel carrer s’entenia que els venedors de droga habien intentat altra vegada espitjar el seu asquerós negoci encara més endins del barri, ajudats per policies secretes. Cal destacar que des de fa uns mesos, la policía intenta de nou transformar el barri en una zona de venta de drogues, i que el carrer Stournari torna a ser freqüentment escenari de lluites entre gent del barri i camells.
Fins que arribàrem a l’altura del carrer Bouboulinas, la invasió había sigut repelida per una multitut de joves encaputxats i s’havien montat ja les primeres barricades amb contenidors ardent. Des d’aleshores i durant vàries hores, el tràfic al carrer Stournari estaba tallat, i desenes d’encaputxats, fins i tot algúns migrants, atacaven amb pedres, botelles, i altres objectes contra els esquadrons de MAT que apareixíen pels carrers laterals, escupint al mateix temps gasos lacrimògens a granel.
Prop de la 01:30, un centenar de persones es va moure ràpidament des del carrer Stournari fins al parc autogestionat, ubicat al carrer Navarinou y Zoodohou Pigis, passant a través dels carrerons del barri. Arribant al carrer Charilaou Trikoupi, es montàren de nou barricades amb contenidors ardent i es va llançar un atac contra l’esquadró de MAT a les afores de la facultat de Pedagogía. Els antidisturbis conseguiren fernos retrocedir, corrent pel carrer Zoodohou Pigis, dirección la colina de Strefi. Tot i això, noves barricades es van alçar al cantó del carrer Valtetsiou y Charilaou Trikoupi, tallant allí també el tràfic. Després de permanéixer en Zoodohou Pigis per un temps, i donat que les coses estàven relativament tranquiles, ens translladàrem de nou al carrer Stournari, per a vore que la situació estava més animada aquí i que la lluita seguía en peu, amb continus atacs i contraatacs entre els revoltats/des i la madera. Un parell de persones que van intentar prendre fotos van ser increpades pels encaputxats i les fotos que van prendre vàren ser borrades.
Unes de les consignes que es van corejar durant els enfrentament foren les següents:
Ràbia i consciencia, negació i violencia, anem a sembrar el caos i la anarquía!
Això és bo, tirs de kalashnikov per a que ho enteneu!
La solidaritat es l’arma dels pobles, guerra contra la guerra de la patronal!
La raó la tenen els revoltosos, y no els xivatos i els agenollats!
Per cert, al voltant de les 03 :00 hores de la matinada la intensitat dels enfrontaments va caure significativament, i ens despedim de la lluita buscant el llit.
El dijous, 29 d’agost, la policia, seguida pel propietari de l’immoble, desallotjà l’okupa Warsztat (Taller) a Posnania, a l’oest de Polònia. L’anunciada festa d’inauguració estava planejada per al divendres 31 d’agost.
Hi hagué un desplegament policial ridículament considerable (un escuadró fortament armat a l’estil SWAT, una cosa sense precedents a Polònia). Arribares els/les comandants de la policia local y hi hagué brutalitat policial.
La “legalitat” del desnonament és questionable, basada en el fet que no es lliurara cap tipus d’avís als i les okupes abans d’enviar la policia i que el propietari, que fins el moment segueix sent desconegut, tampoc els advertí prèviament. Dit açò, a Polònia, okupar és il·legal i pot haver procés legal posterior.
L’edifici okupat és una casa vella i alta, situada prop de l’antic mercat de la ciutat, però estava en ruïnes i abandonada durant molts anys. Un col·lectiu l’estigué okupant durant 4 mesos i la restaurà durant eixe període. La casa podria haver proporcionat un refugi segur per a una dotzena de persones.
Des de dijous al migdia, fins a última hora de la vesprada, hi havia unes poques persones okupant l’edifici, que estava encallat des de dins. Finalment, la policia els bloquejà, però, advertits d’un assalt imminent, pogueren escapar.
Al carrer, aparegué una manifestació espontània de recolzament (activistes i veïnat), però fou violentament dispersada per les forces enemigues. S’utilitzà gas lacrimogen contra els i les activistes de la manifestació, dos dels quals necessitaren atenció mèdica. Més tard, una d’eixes persones fou detinguda i acusada per “insultar un agent de policia” i, després, maltractada físicament a comissaria.
Després del desnonament, no se’ls retornà algunes de les possessions i ferramentes col·lectives als i les okupes.
L’okupa Warsztat fou condebuda com un projecte polític. Allí, es realitzarien activitats llibertàries, proelecció i proigualtat, a més de practicar tecnologies ecològiques, autosuficients i sostenibles per a la vida diària.
Que hèm un aperet tà dètz dias d’accions de propaganda dens autant de lòcs com possible dab la mira de promòure lutas mes o mensh coneishudas, e tanben las que son desconeishudas per mantuns. Los individus e/o grops que’s volen juntar ad aqueths dètz dias d’accions que causiran la tematica e los mejans en accòrd dab lors critèris e dinamicas proprias tà arrefortir la solidaritat internacionau e recipròca entre los oprimits.
Sustot que perpausam de préner las carrèras, de pintrar eslogans e de péner bandaròlas en solidaritat dab los cas de que pensam que la difusion ei de las importantas. Au cors deus darrèrs mes qu’ac avèm hèit a Atenas, com vosauts tanben dilhèu qu’ac avètz hèit en mantuas ocasions. Pr’aquò qu’avèm besonh de har un pas en davant e de portar taus accions de faiçon simultanèa ad un nivèu europenc e, que l’esperam, mes enlà. Daubuns de nosauts que son en Inglatèrra, en Alemanha, en França, en Espanha, en Serbia, en Portugal, en Grècia mes tanben en Americas, atau que podem har d’ua simpla accion quaucom de polit. Entaus que’s senteishen solets dens los parçans on damoran aquò que pòt paréisher un drin mei complicat … mes la sola causa necessària qu’ei un drap, pintrura e un bon lòc. On que siatz, aperatz aus amics e hètz virar.
Deu 1° au 10 d’agost que podem péner bandaròlas, pegar aficas e paperòts, har pintrura sus parets, o miar quina accion que sia qui ajudi a la difusion deu discors anarquista/libertàri mes enlà de las termièras estataus o lingüisticas. Atau qu’esperam recéver e har virar fotos e/o materiaus escrits d’accions de companhs, on que sian.
Au començar d’agost que coordinam los nostes esfòrç e lhevam lo cap contra la repression e la societat de las presons, contra los Estats e lors termièras, contra lo Capitau e los sons profieits. Que podem estar numerós, que podem estar pertot.
De cap tà ua guerrilha informatiu …
Hialat de traduccion e de contra-informacion Contrainfo.espiv.net
Continua la resistència contra forestals i colons després de l’atac policial a comuners de Chekenco
Amb la crema de dos camions de transport forestal a prop de Los Sauces, continua la cadena de fets que semblen ser una onada d’accions de resistència contra l’ocupació del territori maputxe que ha augmentat en violència cap a la gent de les comunitats.
La prova més visible d’aquesta arremesa violentista contra les families maputxe, va ser l’atac armat de la policia xilena a la comunitat Wente Winkul Mapu de Chequenco. Aquest assalt posa al descobert que no hi ha diàleg possible per a la restitució del territori maputxe i més aviat, amb aquesta violència l’estat xilè s’encarrega d’assegurar i perpetuar la usurpació a mans dels forestals i latifundistas.
Recordem que en la incursió punitiva de la força d’ocupació xilena en la petita comunitat de la zona de Ercilla, van resultar ferides de diversa consideració 10 persones i hi van haver 2 detinguts. Entre els ferits hi havia almenys una dona, dos nens i una persona de prop de 80 anys.
La mateixa tarda del dia 7 de juny van començar les que podrien anomenar-se accions de resistència a mans de weichafe de diferents territoris, en resposta a la acció antimaputxe, amb la crema de tres camions a la Ruta 5 i una casa patronal al sector Chiguaihue, segons informava la premsa regional.
Tanmateix es van produir dos atacs amb armes de foc a vehicles policials mentre es desplaçaven per l’interior de les comunitats maputxe; un incendi a una casa patronal d’un fundo forestal a Collipulli i ara, el referit incendi d’aquests camions en un camí entre Lumaco i Los Sauces. Cap d’aquestes accions va provocar danys personals.
__________
Detenen 4 maputxe d’Ercilla acusats de l’incendi d’una camioneta
El dijous passat (14 juliol), cap a les 19 hores, forces especials de carabineros van detenir a Mariano Llanca Tori, Juan Queipul Tori, Carlos Manquel Toledo i Pablo Huañaco Curinao a la ciutat d’Ercilla, acusats per la Fiscalia de cremar una camioneta.
Els quatre comuners pertanyen a les comunitats de Temucuicui i Coñomil Epuleo de Collico, i van ser portats a la comissaria de la ciutat de Collipulli, on van passar la nit.
El divendres, es va realitzar el control de les seves detencions al Tribunal de Garantia d’aquesta ciutat, a sol•licitud del fiscal del Ministeri Públic, on se’ls va ampliar la detenció fins dilluns, és a dir, detinguts sense que es presentessin càrrecs formals, segurament, per manca d’antecedents.
El tribunal va fixar l’audiència de formalització de càrrecs pel dilluns 18 de juny, avançant que seran acusats i formalitzats d’atac incendiari i robatori amb intimidació, no assenyalant els fets específics dels que suposadament són responsables.
Finalment, van ser portats a la presó de la ciutat d’Angol, mentre la premsa xilena va donar a conèixer que estan essent involucrats a l’incendi d’un camioneta, suposadament de contractistes de Movistar.
“Pots tallar totes les flors però no pots parar la primavera”
– Cartell que circula durant la vaga
LES LLEIS
El divendres, maig 18, 2012, dues noves lleis han entrat en vigor a Montreal. El seu objectiu és sufocar la revolta anticapitalista que ha sorgit des de l’inici de la vaga d’estudiants a la província de Quebec, fa 15 setmanes. A més, apunta a restaurar l’ordre i obrir el camí per la implementació de mesures d’austeritat en aquests territoris.
La primera d’aquestes lleis és un estatut municipal, que intenta dissuadir la gent d’usar màscares en les manifestacions, mitjançant l’amenaça de multes que van dels 1.000 als 5.000 dòlars canadencs. Aquest estatut ve en vista a una llei que està planificant el govern federal, per tal de posar-la en pràctic a tot el territori controlat per l’Estat canadenc, que castigaria a tots aquells que amaguin la seva identitat “mentre participen en disturbis” amb una pena màxima de 10 anys de presó.
La segona llei és una Llei Especial del govern provincial que exigeix que totes les manifestacions de dissidència popular se sotmetin al control enutjós de l’Estat. Qualsevol manifestació, arreu del Quebec, ha de presentar una hora d’inici i un itinerari complet a la policia local, com a mínim, 8 hores abans, si no es considerarà il·legal. A més la policia es reserva el dret de canviar el itinerari en qualsevol moment. Segons aquesta llei, no es pot realitzar manifestacions en els espais de les institucions acadèmiques, ni tampoc a menys de 50 metres d’aquestes. Qualsevol líder, represetant o qualsevol membre amb un càrrec en una associació estudiantil que bloquegi l’accés a les classes, o aconselli a altres a fer-ho, està subjecte a una multa que pot variar entre els 7.000 i 35.000 dòlars. Si una associació estudiantil sencera és considerada culpable del abans esmentat, se’ls aplicarà una multa d’entre 25.000 i 125.000 dòlars. Les multes es duplicaran en els casos de reincindencia i les associacions estudiantils poden perdre un semestre de quotes de membres per cada dia que es violi la llei. És també il·legal animar a qualsevol a participar en una manifestació il·legal i és, potencialment il·legal informar a través d’tweets des del lloc de la mani i informar del que està passant en qualsevol moment.
Durant els tres dies d’aplicació de la Llei Especial, el seu efecte tangible en el moviment ha estat que CLASSE (sigles en francès de Coalició Àmplia per la Solidaritat Sindicalista Estudiantil), l’associació estudiantil més radical, ha baixat el seu calendari d’activitats, on es trobaven totes les accions que s’estaven desenvolupant a Montreal i altres ciutats a la regió de Quebec. S’ha obert una nova pàgina anònima.
Per si mateixes, aquestes dues noves lleis probablement no contribuiran tant a posar a la gent darrere dels barrots com el projecte del govern federal d’expansió carcerària i la revisió de la justícia criminal. En realitat, l’objectiu és destruir els recursos financers de les organitzacions que s’han emmotllat al sistema i, potser, recuperar part dels enormes costos provocats com a resultat del sabotatge econòmic, al trànsit i el caos derivat, a més de les hores extres de la policia durant els últims mesos. Per ser clars, les inflades comptes bancaris de les federacions estudiantils van ser un component crucial per l’inici d’aquesta situació i, atès que podrien ser útils en el futur, val la pena defensar-les. No obstant això, no cal diners per mantenir la revolta, sinó, més aviat, coratge, voluntat i creativitat. Aconseguirem el que necessitem lluitant, encara que es faci més difícil. Tot i així, el que va passar en les assemblees legislatives i en els plens municipals ha tingut i tindrà efecte als carrers. Les manis es declaren il·legals des del moment en què comencen, el que embalentona a la SPVM (maderos locals) i la SQ (maderos provincials) a utilitzar tècniques de dispersió més intenses i augmentar el nivell de força anterior. Abans d’aquesta llei, havien arrencat ulls, trencat braços, fet miques mandíbules i deixat a gent a comes molt greus. Però la gent segueix als carrers, llançant asfalt als antiavalots i construint barricades cremant…
LA VAGA
Per contextualitzar les coses, la vaga -si es defineix així la negació dels estudiants a assistir a classe- va començar al febrer quan molts dels CÉGEPs (insitutos públics) de la província de Quebec, així com dos de les dues principals universitats van votar per anar a la vaga. Mitjançant una sèrie d’assemblees generals constants, els sindicats estudiantils i determinats membres d’aquestes facultats han mantingut que estan en vaga, cada un dels cossos definint les seves intencions i metes. Per a algunes facultats, continuar la vaga ha estat una renegociació setmanal, mentre que altres van votar des del principi el participar en una vaga general indefinida i fins i tot altres van votar per la vaga fins que l’educació sigui gratuïta.
Al principi, el govern es va negar a dialogar amb les federacions estudiantils, insistint que la decisió ja estava presa. Fins a mitjans d’abril, no es van fer negociacions, gràcies, en gran part, a la crida unilateral de treva per part del comitè executiu de CLASSE sense consultar als seus membres. Aquesta treva consistia que CLASSE es comprometia a que no es realitzarien accions en el seu nom mentre les negociacions estiguessin en curs. Les converses es van aturar quan una mani combativa, no organitzada per CLASSE, va prendre els carrers el 24 d’abril, el govern es va negar a seguir el diàleg amb CLASSE, i les altres dues federacions es van retirar en solidaritat. O el govern ho sabia i estava manipulant, o no ho sabia i va ser estúpid, hauria d’haver estat clar que les federacions buròcrates ja no tenien cap control sobre la gent als carrers -i que això ja no es tractava només de les taxes de matrícules . Quan noves converses van conduir a una proposta dita segons, dues setmanes més tard, els membres de la federació la van rebutjar. No hi ha raó per pensar que hi haurà més diàlegs pròximament. Això deixa significativament menys opcions a una recuperació esquerrana.
AVUI
Ara, el sentiment general al carrer és que no pararem, no ens detindran, i no volem que això acabi. Hem vist com la situació ha passat de ser una vaga limitada inicial amb fins reformistes a una revolta generalitzada amb aspiracions revolucionàries. La diversitat de tàctiques que s’han usat, els crits que resonen a les manis i els tipus d’objectius que s’ataquen són un indici clar que això és molt més que unes taxes de matrícules -i molts moments han estat preciosos de manera que és difícil d’explicar. No ens rendirem.
I volem que sentiu el que sentim. Sabem que sentiu alguna cosa, però volem que ho sentiu com nosaltres ho sentim. Sabem que cada vegada que un de nosaltres va a la presó, cada vegada que un company perd un ull en els carrers per la metralla d’una granada de fum o l’orella per una pilota de goma disparada al cap; hi ha molts altres que senten una onada de calor venjatiu al seu interior. Coneixent la situació global, sabent que la gent s’acosta al punt de ruptura, no només aquí sinó a tot arreu, cal insistir que el que està passant al Quebec no és excepcional. El que ha passat aquí ha de passar a tot arreu. Tot el que fem està inspirat per altres revoltes i aixecaments que s’han donat en altres llocs. Si no pot insipirar un desgavell social per si mateix, llavors morirà aviat.
Per això, açò és una crida a la solidaritat així com el nostre més sincer desig perquè vosaltres també ho sentiu al vostre voltant. Acò necessita estendre’s més enllà de Montreal i del Quebec. Porteu-ho a les vostres ciutats i comunitats de la manera com pugueu, fent servir qualsevol mètode i mitjà al vostre abast.
Els nostres cors i ments estan cansats, però seguim somrient
Volem veure com s’estén la vaga
Volem veure com s’estén aquesta agitació social
Quan la merda és una merda, que li donin la merda.
Els dos combatents de Yogyakarta, Billy Augustan i Reyhard Rumbayan (Eat) han tornat a la cort per a la vuitena audiència. Aquesta va tenir lloc el 15 de maig del 2012. Billy i Eat han estat condemnats a 1 any i 8 mesos. Els companys estan a la presó des del 7 d’octubre del 2011, poc després del seu atac contra un caixer automàtic.
En l’audiència, que va tenir lloc prop del tribunal del districte de Lahore, el jutge Mulyanto va llegir el veredicte per les accions dels dos combatents revolucionaris. Tots dos han estat considerats culpables d’haver causat l’incendi i l’explosió segons l’article 187, paràgraf 1 del codi penal.
El procés a la Cèl·lula Llarga Vida a Luciano Tortuga/FAI – FRI continuarà amb la resposta dels companys revolucionaris Billy i Eat. Encara no se sap la data.
Aquest 18 d’abril varis individus, dels més comunament anomenats “capuchos”, en la seva gran majoria anarquistes, es van unir a la Universitat d’Antioquia (Medellín, Colòmbia) amb la finalitat d’enfrontar-se contra tota autoritat, per la manifestació de les seves diferents lluites i posada en escena de la llibertat com una praxi, és a dir, el dia quotidià com un camp de batalla. Utilitzant avançades tàctiques de guerrilles, aquests joves estudiants i no estudiants van lluitar cos a cos amb els ESMAD (esquadró mòbil antidisturbis), objectiu dels quals des de la seva creació ha estat infondre terror per mitjà de la força i la violència.
Sense intenció de representar a ningú, més que a ells mateixos, creen un bloc anomenat Unidad Revolucionaria Clandestina [Unitat Revolucionària Clandestina] (URC), amb l’objectiu no d’absorbir les idees sinó d’actuar junts per aconseguir objectius comuns. Per la qual cosa van publicar diversos textos en els quals mostren clarament posició.
En aquests disturbis a un ESMAD li va ser amputat un peu, en ser impactat per un petard dels seus mateixos companys de “treball”. Amb extintors bomba, petards i bombes molotov van destruir caixers, porteries i altres objectes que ajuden amb la reificació de les nostres vides dia enrere dia.
El dimarts 1 de maig es va realitzar la marxa des de la Estació Central, al davant de la Universitat de Santiago, fins a la plaça els Herois al centre de la capital.
La marxa, que va sortir a les las 11:00 del matí, va avançar de manera ràpida fins a on estava instal.lat l’escenari. Allà van començar els primers enfrontaments amb la policia, que van deixar com a resultat un banc Itau completament destrossat i saquejat, un institut d’estudis destrossat completament i una sucursal del Banc Estado cremada, a la qual van haver d’anar bombers per apagar-la, mentres al carrer es seguien encenent barricades.
Les forces especials de carabineros es van enfrontar a/lxs encaputxadxs que van atacar amb pedres, pals, ampolles i foc. La senyalètica de l’alameda va ser arrancada i els carrers omplerts de propaganda i acció.
Després la policia va arribar amb la seva cavalleria montada, els seus carros i bombes, dispersant a la gent. Es diu que van ser 20 els/les detinguts/des per desordres al centre.
Durant la manifestació es van contar 10 desgraciats ferits, dos són oficials i vuit suboficials, els quals van haver de ser atesos a centres hospitalaris amb lesions de diversa consideració.
[1º de maig de 2012]: Comunicat del nucli de membres presos de CCF i Theofilos Mavropoulos sobre la fi de la vaga de gana.
“Una batalla s’ha guanyat, però la guerra no acaba aquí…”
Després de 23 dies de vaga de gana, sortim vencedors del desgast, el derrotisme, i la captivitat que prevalen al món dels presos.
Escrivirem: “Prenem una decisió… lluitem fins al final…”, i hem estat conseqüents amb aquesta elecció, fins i tot en veure com traslladaven als nostres germans, Gerasimos i Panagiotis, en mal estat de salut a l’hospital Tzaneio. Perquè de tot el que s’escriu, la qual cosa més estimem és allò que un escriu amb la seva pròpia sang i segella amb les seves accions. Tot la resta és verborrea buida i pèrdua de temps. Durant aquests 23 dies, no ens hem lamentat ni per un moment de la nostra decisió de dur a terme una vaga de gana. Coneixíem el risc. Sabem com moren tots… però hi ha morts que pesen de manera diferent, perquè triem nosaltres mateixos la manera en què morirem, tal com triem la manera en què vivim. I hem decidit sortir vencedors d’aquesta batalla.
Gerasimos i Panagiotis han aconseguit el seu trasllat definitiu de les presons de Domokos. Gerasimos ha aconseguit el seu trasllat a les presons de Koridallos i Panagiotis, a causa que se li considera convicte de llarga durada (condemnat a 37 anys de presó) no va poder traslladar-se a una presó de presos a espera de judici (com la de Koridallos) i ha aconseguit el trasllat a una presó de la seva “elecció”, concretament, a la de Trikala, on es troben tancats altres tres membres de la Conspiració de Cèl·lules del Foc. Aquesta victòria deixa, a la seva manera, un llegat més en la nostra cerca per una convivència política dels membres de CCF dins dels murs i abolix l’aïllament que ens volen imposar.
En aquesta confrontació amb el sistema, el temps i el desgast d’oponents, vam posar els nostres cossos com a barricades i garantia de la nostra dignitat. Per això, ni hem demanat favors, ni hem mendigat solidaritat en els llocs que evitem freqüentar en el nostre recorregut com a anarquistes de praxis. Ens hem allunyat de partits esquerrans, de rodes de premsa amb fons humanitari, de cercles reformistes. Optant així a una solitud conscient, hem explicat amics i enemics, companys i indiferents, accions i silencis…
No malgastem paraules amb els populistes i els insignificants. Al contrari, la paraula “gràcies” és molt pobra per als companys de tota Grècia que van córrer, van repartir fullets, van pegar cartells, van muntar concentracions de solidaritat amb micròfon, okuparen un canal de televisió, van venir en una marxa fins als afores de les presons, van realitzar transmissions d’actualitzacions a través de la ràdio…
Finalment, enviem el nostre més càlida abraçada a tots els vàndals, els provocadors, els incediadors i bombardejadors nocturns a Grècia, als anarquistes nihilistes en l’Estat espanyol, als nostres germans a Bolívia, a Anglaterra, i a tots els nuclis de la Federació Anarquista Informal i de la Conspiració de Cèl·lules del Foc…
Res seria el mateix sense tots vosaltres…
Feliç retrobament, companys.
Encara que guanyem, no ens queda més que començar la propera batalla.
PER L’EXTENSIÓ DE LA FEDERACIÓ ANARQUISTA INTERNACIONAL (FAI/IRF)
PER LA INTERNACIONAL NEGRA DELS ANARQUISTES DE PRAXIS.
Nucli de membres presos de CCF-FAI
i l’anarquista revolucionari Theofilos Mavropoulos.
Nota de Contra Info: Segons les primeres informacions que rebem, el pres Spyros Dravilas ha suspès la vaga de gana després del rebuig de la seva petició per les autoritats.
Fins al moment, hi ha 10 companys en vaga de gana, concretament, Spyros Dravilas, vuit dels 9 membres presos de la CCF, així com l’anarquista revolucionari Theofilos Mavropoulos. Olga Ekonomidou anuncia que comença la vaga de gana el 30 d’abril:
Tretze mesos de presó per mi. La data de la teva detenció no l’oblides mai. És el punt crucial d’un canvi forçat. Va ser el moment en què semblava que deixaves una casa, els plans, l’equipatge, les idees d’accions, la teva estratègia. En aquest moment ens transformem en presoners de l’Estat i, des de llavors, em separen dels meus companys milers de quilòmetres de distància, de vegades uns pocs i unes altres molts.
En aquest poc temps d’empresonament, els nostres continus i venjatius trasllats semblen dificultar la nostra comunicació i el temps s’alia amb el Poder, per fer-nos sentir aïllats. Però la realitat no és així. El que deixem en aquesta casa eren només els materials dispensables, els que substitueixes fàcilment. La resta, els plans, les idees, l’estratègia, les emocions, els moments, els portem constantment en la ment i el cor, millorats, encara més llests per a la guerra.
La distància i el temps no tenen importància. Són conceptes relatius. Per a mi, és com si hagués estat ahir mateix en la mateixa taula amb els meus companys, conspirant sobre el nostre proper blanc. Quan compartim el desig d’atacar els valors i els ideals d’aquest món autoritari i podrit, recordem que anirem fins al final. Que no ens abandonarem els uns als altres i no retrocedirem. La necessitat d’un es converteix en decisió pels altres.
El 8 d’abril, la Conspiració de Cèl·lules del Foc va decidir començar una vaga de gana, exigint el trasllat definitiu de Gerasimos Tsakalos i Panagiotis Argirou de les presons de Domokos, com també la fi dels trasllats venjatius de la resta dels membres de l’organització. Tres dels meus companys estan ja en la quarta setmana de vaga de gana, s’han presentat les primeres conseqüències serioses per a la seva salut. I el temps passa… En el marc de l’estratègia predeterminada d’inici de vaga per a cadascun de nosaltres, al meu torn, em declaro en vaga de gana des del dilluns, 30 d’abril, amb la convicció de lluitar fins al final.
Per sempre en la batalla
Olga Ekonomidou
Membre de la Conspiració de Cèl·lules del Foc
Presons de Elaiona de Tebas
Els neonazis de Amanecer Dorado van intentar accedir a diversos pobles de la Illa de Creta, Amira Viannou inclòs. Aquest poble va viure l’execució de 114 veïns al setembre de 1943 a les mans de les forces d’ocupació nazis. L’associació local de supervivents de l’holocaust, al costat d’anarquistes i antifeixistes de Heraklion, van convocar un bloc per evitar que els nazis entressin al poble. Així mateix, els nazis van ser bloquejats al poble de Viannos i, al final, es van veure forçats a cancel·lar el seu gira propagandística.
El 29 d’abril, els neonazis van planejar una concentració al migdia en la localitat de Nea Alikarnasso, Heraklion. Des del dia d’abans, s’havia convocat una concentració antifeixista als afores del gimnàs tancat Melina Merkouri, amb la finalitat d’impedir la realització de la reunió preelectoral dels neonazis. Des de les 10:00 d’aquell matí, al voltant de 100 anarquistes i antifeixistes es van reunir a la plaça central de Alikarnassos, i van marxar fins al lloc on estava previst que parlés el candidat neonazi. El lloc estava protegit pels policies des de la nit anterior, així que la marxa antifeixista va intentar arribar el més a prop possible del lloc. Prop del migdia, es van unir unes persones més al bloc antinazi, arribant des de la plaça Eleftherias, on s’havia convocat una altra concentració antifeixista, per part d’esquerranes.
La presència de la policia era massiva (6 esquadrons d’antidisturbis i varis secretes). Finalment uns 50 neonazis, que havien arribat de diverses parts de Creta i des d’Atenes també, van assistir a la vomitiva festa preelectoral de Clarejar Daurat, recolzats pels policies. Prop de les 13:00, els antifeixistes van sortir del lloc i van realitzar una marxa cap a la plaça de Agios Nikolaos. La presència antinazi, pot ser no aconseguís cancel·lar la reunió dels assassins de Clarejar Daurat, però va mantenir la zona neta de consignes feixistes i va bloquejar la difusió del seu material de propaganda. Per veure més fotos, punxa aquí.
Rizítico, cançó popular antinazi, dedicada als guerrilles de la Batalla de Creta (en alemany: Luftlandeschlacht um Kreta, 1941).
Atenes dels nostres germans a la ciutat de Nova York:
Érem un petit però alegre grup d’uns 20 anarquistes reunits per fora del Consolat grec ahir a la tarda (19 d’abril). Teníem dues pancartes i distribuirem fullets per cridar l’atenció sobre el cas corrupte dels presos anarquistes en vaga de gana, les miserables condicions i les detencions preventives.
Ens declarem en solidaritat i lluitem al vostre costat per aconseguir la caiguda de l’Estat capitalista i les restriccions de totes les presons, així com els camps de concentració de l’Estat feixista.
Foc a les presons, amor als parcs!
Anarquia per a una humanitat lliure!
Per la destrucció de totes les presons!
La nit del divendres, 20 d’abril de 2012, quatre persones van ser detingudes per la policia mentre realitzaven uns actes vandàlics en solidaritat amb una varietat de lluites asimètriques en contra l’Estat, el Capital i la societat, com també en solidaritat amb combatents revolucionaris empresonats (Eat i Billy, Tukijo i Hidayat). Els quatre companys van ser detinguts i van sofrir un llarg interrogatori de 17 hores sense pausa, abans de ser alliberats, encara que segueixen sent vigilats i investigats per la policia.
Durant l’interrogatori, la policia va obligar als companys a donar els comptes de Facebook de cadascun dels acusats, com a “eina de comunicació d’un grup intern de alborotadors i atacants a l’ordre social”. Se’ls va preguntar també sobre la seva relació amb els combatents presos (Eat i Billy, Tukijo, i Hidayat, aquest últim recentment alliberat), després com es comuniquen amb els companys a la presó (si és per telèfon, email o un altre mitjà), el nom de la xarxa o grup en el qual estan involucrats i com es comuniquen entre sí aquests grups i altres coses estúpides relacionades amb les activitats de cada company captiu.
Els materials usats per a aquesta acció, que van ser consfiscados com a proves, consistien en spray, un cartell solidari amb Eat i Billy, Tukijo i Hidayat i cartells per la resistència local contra les mines, en Tambak Bayan. En els altres cartells que van ser confiscats es podia llegir: “Maderos assassins”, “Destruïu les mines”, “Que es foti la societat”.
Després, la policia va vincular aquests actes vandàlics amb un blog anarquista, anomenat Memori Senja, i va intentar esbrinar qui és el/l’administrador/a de la pàgina. Actualment la pàgina Memori Senja està fora de servei.
Més tard, el dilluns 23 d’abril de 2012, els quatre companys hauran d’enfrontar-se de nou a un interrogatori. Per a cadascun de nosaltres des de NEGASI, aquesta és la continuació de la repressió contra la nova generació d’anarquistes que està sorgint a Indonèsia. Encara que cadascun de nosaltres està compromès a no retrocedir mai, estem esperant la solidaritat d’altres companys a tot arreu i en totes formes.
La història és ja coneguda. Un jove negre disparat a sang freda per una persona en posició d’autoritat. Sembla que atrocitats d’aquest tipus ocorren setmanalment. No obstant això, gens canvia, malgrat els nombres que engrosseixen els carrers en les marxes denunciant els assassinats. Crits de justícia ressonen en cada cantonada de la ciutat, de l’estat, del país, fins i tot, del món. No obstant això, els assassinats no disminueixen. Cada vegada que la tragèdia ens trenca el cor, s’obren velles ferides per les vides que es van perdre abans, mentre s’esculpeixen noves a mesura que els detalls de l’homicidi surten a la llum.
Encara que aquesta vegada va ser alguna cosa diferent. L’assassí no era un policia uniformat. Era un capità de vigilància veïnal sense llicència, un auto-proclamat policia vestit de civil. No ens equivoquem, encara que Zimmerman no era membre amb placa del departament de policia local, sí era policia. Clarament, volia imitar els assassinats racistes que havia vist al seu al voltant, representant una fantasia al seu propi barri. Es veu caminant a un noi de pell fosca pels carrers d’un barri de majoria blanca. Zimmerman veu al noi com un intrús, i el persegueix pel barri. El noi li explica a la seva núvia pel mòbil que un home rar li està seguint. Zimmerman parla amb la policia per telèfon, fent un comentari racista en dir-los als uniformats que li segueix la pista a una “persona sospitosa”.
Ressonen crits al barri. Es dispara un arma. Els crits paren. Un noi cau mort amb un tret en el pit. La policia arriba a l’escena i Zimmerman els explica que és l’assassí. La policia uniformada accepta immediatament la versió falsa de Zimmerman de defensa pròpia i comença a encobrir l’assassinat. La policia tria protegir a l’assassí del processament perquè actua segons els seus interessos, deixant a relluir, com sempre, que la policia no “serveix i protegeix” els veritables interessos de la comunitat. Tracten a Zimmerman com si fos un germà d’armes. Els policies actuen com una banda recolzada per l’Estat, rebutjant a aquells que no entren en els plans de l’amo a la recerca d’un món dirigit per la cobdícia, i ajudant als qui ho fan.
~
Un altre linxament no provocat al Sud. Aquesta vegada, es desencadena el pànic. Se suposa que estem en una nova era; no ens vam desfer dels linxaments? Molts van creure que ens trobàvem en una espècie d’Amèrica post-raça. L’assassinat de Trayvon Martin ha polvoritzat el mite. La ràbia per l’assassinat s’estén ràpidament per diverses xarxes socials i comença a estendre’s als carrers del país. No podem seguir fingint que hem esborrat les velles línies del color que divideixen la nostra societat.
La ira es dirigeix sobretot, a George Zimmerman de moment, però castigar solament a l’assassí no crea justícia. La mort de Trayvon no és solament el resultat d’una “poma podrida” aspirant a policia exterioritzant les seves creences prejudicioses i estereotípiques. Més aviat, va ser el resultat d’una institució condemnada que atorga el poder a matons assassins i racistes amb placa, i a aquells que actuen com ells, fins i tot si no tenen placa o arma emesa pel govern. Els atacs no s’haurien de dur a terme solament contra un individu, sinó contra el sistema que perpetua assassinats com el de Trayvon, Ariston Waiter, Joe Stafford i tants altres.
No és la primera vegada que hi ha hagut un assassinat racista a les mans d’una “figura d’autoritat” en Sanford, Florida. Ni serà l’última si les protestes es limiten a l’organització de marxes, amb un conjunt d’oradors que parlen vagament de la necessitat de “justícia” i “responsabilitat”. Centrar-se només a castigar a qui ha comés un assassinat impedeix veure les condicions generals que porten a l’assassinat. No podem esperar que els assassinats de nois negres a les mans de la policia parin quan la institució policial roman. Encara que el propi Zimmerman no ha fet el jurament com a oficial de policia, ha representat el mateix “paper” que un d’ells en aquest cas. El departament de policia de Sanford també ha ajudat a encobrir la mort, tractant a Zimmerman com si portés una placa. La policia ha fet públiques algunes declaracions contradictòries dels testimonis, per crear una imatge més fosca de la mort. Tampoc van realitzar una investigació immediata de Zimmerman, permetent que els fets desaparegués abans que es feren públics.
Encara que el sistema està horrible i fatalment fotut, no podem ignorar les accions de l’individu. Òbviament, l’acció de Zimmerman va ser horrible i ha perjudicat a tots els involucrats. Aquest fet ha de provocar una resposta, però fins a quin punt és difícil de decidir. Jutjar la dinàmica de la comunitat i la resposta apropiada és difícil des de tan lluny. La major part del país exigeix el processament legal de Zimmerman com la forma adequada de fer justícia. Ja va dimitir un comissari de policia després de la pressió social exercida per no haver arrestat a Zimmerman. No podem ignorar l’atroç assassinat que Zimmerman ha comès. Però enviar a algú al complex industrial-presó mai és justícia. Aquesta pot semblar una postura extrema per a alguns, però per a uns altres és clar que encara que el que Zimmerman va fer va ser menyspreable, sentenciar-ho a passar algun temps a la presó solament el situa sota el domini dels qui cometen actes racistes de violència cada dia. Castigar a un individu amb presó solament perpetua el terrible sistema.
Alguns intenten defensar les intencions de Zimmerman, fins i tot si les seves accions són universalment acceptades com a deplorables. Diran: “Solament intentava protegir el seu barri sense comptar amb la policia, no és lloable?”. És clar que és desitjable que hi hagi comunitats que no comptin amb la policia per resoldre els seus conflictes. Però això no és el que Zimmerman buscava. Ell encara depenia molt de la policia, tal com proven les 46 trucades que va fer a la policia en un sol any. En realitat, Zimmerman intentava imitar el comportament de la policia, assignant-se una falsa posició d’autoritat a l’auto-assignar-se el lloc de cap de vigilància veïnal. No tenia cap interès a crear una comunitat acollidora, sinó més aviat un espai sense “intrusos”. Per Zimmerman tots els negres eren, automàticament, intrusos. No es pot acceptar un racisme com aquest, i Zimmerman no hauria de sortir d’aquesta sense sofrir conseqüències. Les conseqüències que garanteix l’Estat no són adequades; no fan gens per evitar que aquest tipus d’atrocitats es repeteixin.
En moltes comunitats, els manifestants han començat a prendre els carrers amb ràbia per l’assassinat de Trayvon Martin. Encara que molta d’aquesta ràbia s’ha centrat solament en aquest cas especialment, però hauríem d’encoratjar l’expansió de la ira per incloure tota la institució policial racista. L’assassinat de Trayvon és el resultat del mateix engranatge que va provocar les morts d’Ariston Waiters i Joetavius Stafford a Atlanta solament en els últims sis mesos. Els seus noms i els molts d’altres que són víctimes de la violència policial no haurien d’oblidar-se mentre Trayvon és plorat. La ira col·lectiva que tots han sentit per la mort de Trayvon no hauria d’estar dirigida solament al càstig legal d’una persona, ni limitat a pregàries desesperades a les figures d’autoritat per parar la violència. Una victòria en aquesta batalla no és una sentència de presó per a George Zimmerman o una nova legislació. Aixequeu-se i contraataqueu als porcs que intenten controlar les nostres vides.
El dijous, 29 de març, a la nit, per ordre de la fiscalia de Perusa i la fiscal Manuela Comodi, es van efectuar diverses batudes contra 4 anarquistes a diverses ciutats (Pisa, Ravenna, Gènova, etc.); es van mobilitzar diverses forces dels carabiniers, entre elles, la Secció Anticriminal de Bolonya i la unitat ROS Anti-subversió i Investigacions Tècniques de Roma.
A les 04:05, 6 carabinieres van aplanar la meva casa (2 locals, 2 ROS i 2 de la, ja nomenada, Secció Anticriminal), en cerca de material documental, material útil per al muntatge de paquets explosius i coses similars. Tot això va succeir a causa de les meves relacions d’afinitat amb els companys de Culmine i amb el meu company involucrat en el projecte ParoleArmate.
Durant la batuda, els policies comentaven d’una manera sarcàstica tot el que anaven trobant, alguna cosa que no feia més que augmentar el meu sentiment de nàusea, d’odi i de repugnància cap a ells. Després de 3 hores de buscar i furgar, van tornar a la comissaria amb dues caixes plenes de material (una d’elles em seria retornada immediatament, mentre que l’altra va quedar a la seva disposició, considerada útil per a les finalitats de les investigacions).
Ho van confiscar tot: un ordinador, 3 telèfons mòbils, uns 40 llibres, fullets, pamflets, cartes (amb especial atenció al material sobre els companys de la Conspiració de Cèl·lules del Foc, que consistia en dues cartes i alguns pamflets), un parell de guants, velles fulles de paper escrites a mà i coses semblants). Aquest mateix matí, em vaig veure obligat a anar-me a la comissaria provincial dels carabiniers, on em van donar l’informe de cerca i confiscació; no obstant això, en aquest moment, vaig descobrir que vaig ser l’únic dels 4 buscats que no quedaria sota investigació.
Els articles dels quals s’acusa als meus companys són: 110, 112, 270bis i 280.
Aquesta operació no és més que un altre intent de reprimir i intimidar a resistents i rebels, tractant apagar el foc anarquista i revoltós que crema dins de nosaltres. És inútil dir que no han tingut, ni des de lluny, èxit en el seu intent. Continuem en el no camí de les flames i l’odi, sense retrocedir ni un mil·límetre.
S’armen les paraules, els pensaments i les mans; concretem la nostra ràbia, el nostre desig i la necessitat de destrucció. Ataquem. Un còmplice abraç de foc a tots els companys perseguits i a tots els afins que han mostrat la seva proximitat i solidaritat, entre ells, els companys de Edizione Cèrber i els companys de la Conspiració de Cèl·lules del Foc. Que l’incendi de la insurrecio anarquista cremi i s’estengui des del cor i els ulls dels indomables del món sencer fins als carrers de ciutats i metròpolis, malgrat tots els intents de frenar-lo i extingir-lo.
Per això, m’uneixo al crit dels meus companys:
VISQUI L’ANARQUIA!
RUGEIX LA PÓLVORA I DESTRUEIXEN LES FLAMES!
En solidaritat amb els companys de Culmine i els espais de propaganda intervinguts per l’Estat italià
Fa un parell de setmanes un grup de companys italians van ser detinguts a Florència repartint pamflets contra la mort d’un immigrant a les mans de la policia. Els guardians de l’ordre van inserir aquesta detenció dins d’una nova operació repressiva contra companys anarquistes. A més, enmig dels operatius, amb aplanaments a cases i confiscació d’objectes personals, la policia va intervenir i va plagiar els correus electrònics dels blogs ParoleArmate, Culmine i Iconoclasta i va acusar a alguns companys de delictes subversius.
Des de la nostra petita trinxera de propaganda els enviem el nostre suport als companys investigats i als nostres germans de Culmine i els altres espais virtuals intervinguts, gràcies als quals podem assabentar-nos del que fan i pensen altres companys de terres llunyanes i compartir amb ells nostres reflexions sobre el context de lluita al nostre territori. Sabem que més ràpid que tard, amb el mateix o un altre projecte, els tindrem de tornada.
Per la nostra banda, ens neguem a subestimar a la propaganda impresa com una eina de baix risc en l’accionar contra l’autoritat. Per a nosaltres tota forma d’acció que divulgui idees antiautoritaries és una aportació a la lluita i un gest d’insubmissió contra el poder. Pot ser que davant les lleis de l’enemic no sigui el mateix editar un butlletí antiautoritari que col·locar un artefacte explosiu, però sí volem deixar clar que el poder s’esforça cada dia més per vincular entre sí aquest tipus d’actes pel seu contingut.
Va passar al setembre de 2008 quan es va intentar aplicar la Llei de Seguretat de l’Estat – acusant-los de “apologia de la violència”- contra tres joves que van ser sorpresos pegant al carrer panflets que cridaven a atacar a la policia; alguna cosa semblant va passar i està passant amb els companys de el “Caso Bombes”, on llibres i butlletins són part de les “evidències” amb que la fiscalia intenta acusar-los de participar en la col·locació d’artefactes explosius. Altres exemples sobren a Xile i el món. El realment important és assumir els riscos i el desafiament de continuar propagant i fent circular les nostres idees.
Si alguna cosa hem après en el nostre caminar, és que la difusió d’idees antiautoritaries és un camp d’acció tremendament important en l’enfrontament amb el poder. En aquest sentit, la propaganda escrita pot apuntar tant a companys com a els qui se sol denominar “la gent”. També hi ha companys que trien utilitzar els atacs directes contra símbols del poder com a forma de propaganda. Uns altres considerem que també els nostres actes quotidians són també un terreny de propaganda on vam demostrar quant antiautoritaris (o no) som realment.
Però el terreny del nostre dia no ens basta i com a grup dedicat a la propaganda impresa, hem triat dirigir les nostres reflexions cap a l’entorn de “companys”, per afilar les nostres posicions per mitjà de la tensió constant de les nostres idees i pràctiques. No obstant això creiem que també cal potenciar altres instàncies d’agitació que apuntin a un públic més ampli. Diem això perquè nosaltres no vam néixer insurrectes, sinó que fins avui ens hem anat forjat en contínua interacció i ruptura amb la societat i en el contacte amb les idees de lluita contra el poder. Per això creiem que uns altres també poden assumir una posició activa en aquesta lluita i començar a exercir la seva llibertat i recuperar les seves vides. No volem convèncer a ningú, però tampoc ens interessa ser els únics “convençuts”, per això propaguem la tensió permanent amb aquesta societat i la seva forma de vida submissa i alienada. Odiem aquesta societat que els poderosos van crear i a les masses que els obeeixen i reprodueixen el seu poder. No creiem que els explotats siguin els nostres companys sol pel fet d’estar oprimits, però tampoc els condemnem a priori com a enemics doncs solament en la present i constant agudització de la guerra social cada individu va evidenciant la seva posició.
Per això animem a tots els companys a multiplicar la propaganda anàrquica antiautoritari impresa, deixant les excuses i començant a actuar en grup o de manera individual. Es necessita més creativitat i objectius clars que mitjans econòmics per crear, imprimir o fotocopiar pamflets, fanzines, butlletins, afitxes, etc. Fent anem aprenent, i reflexionant i actuant de manera autònoma i horitzontal construïm en l’acció contra el domini, les formes de vida i de relacions antiautoritaries que ens permeten assaborir en el present l’anarquia i la llibertat.
El 29 de març de 2012, la fiscalia de Perusa, amb la fiscal Comodi a càrrec, ha començat una operació repressiva impressionant contra 4 companys anarquistes.
Registres domiciliaris a Pisa i la seva província, a la província de Chieti, en Brescia, a Gènova, en Ravenna i en altres localitats. Encara no tenim una imatge completa, però resulta que dos companys, després de les inspeccions, van ser conduïts de forma forçada a la caserna dels ROS (Grup Operatiu Especial) a Perusa i presentats davant la fiscal. Els companys es van acollir al dret de guardar silenci i a la nit, després d’un segrest de més de 22 hores, van ser posats en llibertat.
Els càrrecs: 270bis (conspiració per subvertir l’ordre democràtic de l’Estat) i 280 (atac terrorista), aquest últim a causa de la naturalesa subversiva de l’associació delictiva. Cal assenyalar que, en aquesta operació, han participat carabinieri del ROS de Perusa, del departament ANTITERRORISTA de Roma i del departament d’INVESTIGACIÓ TÈCNICA DE ROMA.
A més de l’habitual material informàtic i papers, han confiscat objectes, tals com: pinces per a la roba, llums, pinces, cargols, claus, rosques, cables elèctrics, tisores, cinta aïllant i adhesiva, tatxes, piles, guants, mascarilles, ulleres protectores, micos d’un sol ús, llibres de química general i química orgànica… l’últim de la antitecnologia! Com sempre, han mostrat una extrema atenció en el segrest de tota la correspondència amb els membres presoners, sobretot, amb Gabriel Pombo da Silva, amb Marco Camenisch i els membres presoners de la Conspiració de Cèl•lules del Foc.
Informem que, dins de les investigacions informàtiques, han accedit i copiat el compte de culmini(arrova)distruzione(punt)org; hi ha una altra nota sobre aquest atac en italià, espanyol/castellà i anglès.
Ara com ara, vam mostrar nostra més incondicional solidaritat anarquista amb els 4 companys acusats que segueixen cridant…
Visca l’Anarquia! Mort a l’Estat, als seus còmplices, als seus protectors i als seus falsos adversaris!
L’1 d’abril, es compliran 6 mesos de la meva detenció preventiva a la presó de Koridallos. Actualment soc l’unic detingut per el cas de Lluita Revolucionària.
Durant els últims dos anys he viscut en un estat de segrest peculiar, completament separat del meu ambient, sense poder treballar, estudiar, comunicar i participar dels processos de l’espai polític en que hi participo.
Un sistema polític i econòmic injust e inhuma, en crisi, intenta reprimir qualsevol resistència social, des de la legislació penal.
La justificació en que es basa la meva persecució es completament arbitrària, es producte d’estimacions-especulacions dels agents del ministeri de protecció del sistema.
A les 10.00 del 27 de març, tinc que presentar-me front el consell d’Apel·lacions d’atenes, per que es determini la continuació o no de la meva detenció, dita, temporal.
Coneguen d’avantbraç el clima de repressió que prevaleix contra tots els fronts socials no se si puc esperar una decisió positiva. De totes maneres, continuaré resistint a les maquinacions policials i jurídiques.
A bloquejar la repressió, independentment de la forma en que aquesta es presenti. A expressar la nostra solidaritat activa amb tots els lluitadors presoners de la guerra social i de classe.
Kostas Katsenos, 23 de març de 2012 Sisena planta de la presó de Koridallos
Kostas Katsenos fou allibertat de la presó el 29 de Març
Sobre les 5.30 hores del dijous, 13 d’agost, l’espai del col•lectiu antiautoritari Bumzen va ser assaltat per una quadrilla de policies enmascarats de la brigada anticriminal. Van ser seguits per un exèrcit de polis armats, qui vàren esposar a tots els que estaven presents dins l’edifici. El pretext donat era que ells buscàven a participants en els aldarulls queesvan desencadenar durant una manifestació de Recuperació dels Carrers, el passat cap de semana. No obstant això, per a nosaltres està claríssim que es tracta d’una operació amb motivació política contra la infraestructura del moviment radical.
