Atac inciendàri contra la permanencia local de Pangrati de L’Alba Daurada a Atenes.Atac inciendàri contra una tenda propietat d’un neonazi a PeristeriAtac inciendàri contra un vehicle d’un neonazi a Peristeri.
Aquells qui sembren el terror deuen fer front a la nostra ràbia.
Les coartades ja no marchen … No hi ha electors d’Alba Daurada que s’equivoquen. Aquells qui sostenen aquest partit ho han fet de plena consciencia. Elles i elles no són res més que feixistes.
Aquells qui pretenen un rol de victima amb la finalitat de pareixer quatre gats penosos simpatisants de l’esquerra dins les seues miserables i xicotetes organitzacions no sembren més que el derrotisme davant del feixisme.
A mesura que els immigrants no construeixquen estructures auto-organitzades per a la seua autodefensa contra els feixistes i utilitzent els seus « budells » entre disputes de machos els uns contra els altres i dins la delinquència antisocial, aquells altres continuaran a generalitzar el canibalisme social.
Els únics que no busquen més coartades son els feixistes ells mateixa, obertament compromesos dins d’activitats assassines baix la cobertura d’aparells d’Estat i amb el suport obert o cobert dels instints més podrits de la plebe, alias la lumpen petita burgesía feixista.
Nosaltres també, nosaltres no busquem coartades. La nostra guerra contra els cerdos d’Alba Daurada no és una moda dins el contexte de la seua ascenció (presuntament) “inesperada” al Poder. Nosaltres els em combatut fà anys, pels carrers, dins els esperits. Nosaltres els combatem perque ells són l’aspecte més horrible, el braç armat dels nostres enemics essencials : el Poder i el Capital. Y nosaltres no hem cedit mai.
– El 12 d’agost nosaltres hem incendiat la permanència d’Alba Daurada del carrer Filolaou dins del barri de Pangrati a Atenes.
– El 22 d’agost nosaltres hem reduit a cendres una tenda i un dels seus vehícles al barri de Peristeri a Atenes; tots dos que perteneixen al brut neo-nazi Efstathios Boukouras, un diputat d’Alba Daurada per a Corintia.
Fins prompte.
P.D. : Tota la nostra solidaritat al company Tasos Theofilou*
*Tasos Theofilou es un anarquista/anti-autoritari que a estat arrestat per la policía el 18 d’agost de 2012 al barri de Kerameikos a Atenes i qui està encara, retingut captiu a causa de greus acusacions, entre les quals la seua pretesa participació dins l’assumpte d’un atrac i d’un tiroteig mortal que a causat la mort d’un ciutadà de 53 anys (qui volgué jugar als herois intentant parar els atracadors que fugien) a Naoussa a l’illa de Paros. El nom de Tasos Theofilou també ha estat implicat dins l’assumpte de l’Organització Revolucionària de la Conspiració de les Cél.lules de Foc; més específicament ell està ara mateix fitxat pels accidents que han ocorregut a Agrinio i pel centre d’Atenes en 2010.
Reunides un grup de persones veïnes dels poblats marítims volem fer present el nostre rebuig a les accions de denúncies sobres vivendes, propietats de l’empresa PLAN CABANYAL-CANYAMERAL, empreses per la AVV Cabanyal-Canyameral ja que, entenem que aquesta forma de pressionar a l’Ajuntament de València i la Generalitat Valenciana sols redundarà en un agreujament de les pèssimes condicions i penúries que travessen alguns col.lectius socials que viuen en el barri per tant, veïns i veïnes del mateix. En aquesta denúncia adjunten una llista en la qual apareixen senyalades les cases ocupades il.legalment marcant, al més estil hitlerià, a totes aquelles persones que no poden accedir a una vivenda per falta de recursos econòmics. Açò suposa una nova situació de criminalització cap a aquestes persones, algunes d’elles compromeses amb la lluita veïnal front la constant degradació i enderroc de immobles en les zones afectades.
És evident que, a casi ningú li agrada viure rodejada de brossa i brutesa, situació que sols es resol mitjançant la comunicació i reciprocitat entre els veïns, és a dir, amb el suposat “teixit social” amb el qual tant s’omplin la boca alguns i que, nosaltres posem en dubte que encara existisca al Cabanyal. En aquest punt, em de fer referència a l’acusació que es crea al parlar d’objectes de dubtosa procedència (sols vos fa falta dir que segur que els han robat) i de ferralla (estan fent una tasca de reciclatge que ja voldrien els ajuntaments). A més a més, com alguns ja vam senyalar fa temps, és el propi ajuntament el que ha impulsat la degradació, entre altres maneres, llevant l’aigua corrent a totes aquelles persones que no poden pagar-la, convertint el que era un recurs de tots en un recurs per a privilegiats i, provocant que, la falta d’aigua en moltes cases siga un problema d’higiene i salubritat.
I ni tan sols podeu veure algun aspecte positiu com que el barri s’ha tornat a omplir de xiquets i xiquetes que tornen a alegrar aquests tristos carrers, abandonats ja fa molts anys pels propis veïns “autòctons” en busca d’una modernitat en edificis i, destruïts també per la salvatge especulació a la que han sigut sotmesos.
Pensem que s’està actuant de la mateixa manera amb la que es critica a les institucions públiques és a dir, mitjançant un procés de gentrificació (expulsar als i les veïnes pobres i atraure a gent d’un poder adquisitiu més alt), convertint-se en executors d’una claríssima injustícia social i, casi amb la infantil visió que l’Estat va a ocupar-se de les persones desallotjades, quan ara mateixa estan desposseint de les seves llars a centenars de persones hipotecades.
A vegades, ens hem sentit menyspreades front aquesta opinió d’alguna gent del barri, fent-se eco de la possibilitat d’omplir aquestes cases amb erasmus i joves parelles nacionals o estrangeres amb sobrada solvència, ignorant a altres tipus de persones que han vingut ací a viure, a lluitar, a aprendre, que han rebut pals i vexacions i han arreglat i rehabilitat amb les seves pròpies mans i sense subvencions aquest entorn, tractant-nos d’un “mal menor”.
És hipòcrita veure com alguns dels integrants de la Plataforma Salvem el Cabanyal li recriminen a l’Ajuntament que fique solució a la degradació de les vivendes de propietat municipal, quan ells mateixos tenen buides, omplint-se de rates i pols, sense cap gana de donar-los ús sinó, esperant a que una futura revalorització del barri els siga més rentable.
Repudiem aquesta visió romàntica de que el Cabanyal-Canyameral torne a ser el que era, no van a tornar els pescadors ni Blasco Ibáñez va a alçar el cap, aquest barri el conformen els i les veïnes que l’habiten i per tant mereixen un respecte a pesar les nostres diferències, i si el que es pretén és deixar un barri més o menys net ple de cases buides, no serà un barri, serà un museu. Allò que ens importa defensar és a la gent del barri i no un museu arquitectònic.
Advertim també de la perillositat de generar amb aquestes accions un discurs que, en aquests temps difícils d’atur i retalls continus, toquen lleugerament opinions xenòfobes, racistes i d’exclusió social, desafortunat eixe comentari en un dels correus de la AVV Cabanyal-Canyameral, en el que, després de demanar la col.laboració amb fotos i direccions de les cases “ocupades il.legalment” s’acomiada amb “un saludo y buena cacería”.
Entenem el malestar dels i les veïnes més sensibilitzades però, els únics culpables de tota aquesta degradació són els especuladors, i si aquest tipus d’accions inhumanes amb les quals l’únic que s’aconsegueix és tirar a les persones cap un altre lloc continuen, no dubtarem en retirar el nostre suport i solidaritat cap a alguns col.lectius del barri i difondre la nostra opinió allà on faci falta.
Amb aquest escrit volem denunciar l’actitud de les cúpules dirigents de la AVV Cabanyal- Canyameral i per tant a la Plataforma Salvem el Cabanyal que, amb aquesta acció han demostrat de part de qui estan. La seva manera de resoldre el problema de la degradació i la pobresa és molt simple: expulsar a la gent sense recursos i revaloritzar econòmicament el barri construint noves vivendes a les quals sols podran accedir població de major poder adquisitiu, desplaçant el problema a un altre barri. Aquestes associacions s’han llevat la careta: sols els importa les cases, la gent els dona igual. Amb aquesta denúncia estan criminalitzant la pobresa, i desenes de famílies sense recursos es quedaran en el carrer, vagabundejant.
Per a nosaltres, el problema te una solució més complexa: i és que desplaçar la pobresa a un altre barri no resol res, açò és un fenomen de desigualtat social i enfrontar-se a ell passa per combatre la injustícia, atacant a les classes opressores.
Que hèm un aperet tà dètz dias d’accions de propaganda dens autant de lòcs com possible dab la mira de promòure lutas mes o mensh coneishudas, e tanben las que son desconeishudas per mantuns. Los individus e/o grops que’s volen juntar ad aqueths dètz dias d’accions que causiran la tematica e los mejans en accòrd dab lors critèris e dinamicas proprias tà arrefortir la solidaritat internacionau e recipròca entre los oprimits.
Sustot que perpausam de préner las carrèras, de pintrar eslogans e de péner bandaròlas en solidaritat dab los cas de que pensam que la difusion ei de las importantas. Au cors deus darrèrs mes qu’ac avèm hèit a Atenas, com vosauts tanben dilhèu qu’ac avètz hèit en mantuas ocasions. Pr’aquò qu’avèm besonh de har un pas en davant e de portar taus accions de faiçon simultanèa ad un nivèu europenc e, que l’esperam, mes enlà. Daubuns de nosauts que son en Inglatèrra, en Alemanha, en França, en Espanha, en Serbia, en Portugal, en Grècia mes tanben en Americas, atau que podem har d’ua simpla accion quaucom de polit. Entaus que’s senteishen solets dens los parçans on damoran aquò que pòt paréisher un drin mei complicat … mes la sola causa necessària qu’ei un drap, pintrura e un bon lòc. On que siatz, aperatz aus amics e hètz virar.
Deu 1° au 10 d’agost que podem péner bandaròlas, pegar aficas e paperòts, har pintrura sus parets, o miar quina accion que sia qui ajudi a la difusion deu discors anarquista/libertàri mes enlà de las termièras estataus o lingüisticas. Atau qu’esperam recéver e har virar fotos e/o materiaus escrits d’accions de companhs, on que sian.
Au començar d’agost que coordinam los nostes esfòrç e lhevam lo cap contra la repression e la societat de las presons, contra los Estats e lors termièras, contra lo Capitau e los sons profieits. Que podem estar numerós, que podem estar pertot.
De cap tà ua guerrilha informatiu …
Hialat de traduccion e de contra-informacion Contrainfo.espiv.net
“Pots tallar totes les flors però no pots parar la primavera”
– Cartell que circula durant la vaga
LES LLEIS
El divendres, maig 18, 2012, dues noves lleis han entrat en vigor a Montreal. El seu objectiu és sufocar la revolta anticapitalista que ha sorgit des de l’inici de la vaga d’estudiants a la província de Quebec, fa 15 setmanes. A més, apunta a restaurar l’ordre i obrir el camí per la implementació de mesures d’austeritat en aquests territoris.
La primera d’aquestes lleis és un estatut municipal, que intenta dissuadir la gent d’usar màscares en les manifestacions, mitjançant l’amenaça de multes que van dels 1.000 als 5.000 dòlars canadencs. Aquest estatut ve en vista a una llei que està planificant el govern federal, per tal de posar-la en pràctic a tot el territori controlat per l’Estat canadenc, que castigaria a tots aquells que amaguin la seva identitat “mentre participen en disturbis” amb una pena màxima de 10 anys de presó.
La segona llei és una Llei Especial del govern provincial que exigeix que totes les manifestacions de dissidència popular se sotmetin al control enutjós de l’Estat. Qualsevol manifestació, arreu del Quebec, ha de presentar una hora d’inici i un itinerari complet a la policia local, com a mínim, 8 hores abans, si no es considerarà il·legal. A més la policia es reserva el dret de canviar el itinerari en qualsevol moment. Segons aquesta llei, no es pot realitzar manifestacions en els espais de les institucions acadèmiques, ni tampoc a menys de 50 metres d’aquestes. Qualsevol líder, represetant o qualsevol membre amb un càrrec en una associació estudiantil que bloquegi l’accés a les classes, o aconselli a altres a fer-ho, està subjecte a una multa que pot variar entre els 7.000 i 35.000 dòlars. Si una associació estudiantil sencera és considerada culpable del abans esmentat, se’ls aplicarà una multa d’entre 25.000 i 125.000 dòlars. Les multes es duplicaran en els casos de reincindencia i les associacions estudiantils poden perdre un semestre de quotes de membres per cada dia que es violi la llei. És també il·legal animar a qualsevol a participar en una manifestació il·legal i és, potencialment il·legal informar a través d’tweets des del lloc de la mani i informar del que està passant en qualsevol moment.
Durant els tres dies d’aplicació de la Llei Especial, el seu efecte tangible en el moviment ha estat que CLASSE (sigles en francès de Coalició Àmplia per la Solidaritat Sindicalista Estudiantil), l’associació estudiantil més radical, ha baixat el seu calendari d’activitats, on es trobaven totes les accions que s’estaven desenvolupant a Montreal i altres ciutats a la regió de Quebec. S’ha obert una nova pàgina anònima.
Per si mateixes, aquestes dues noves lleis probablement no contribuiran tant a posar a la gent darrere dels barrots com el projecte del govern federal d’expansió carcerària i la revisió de la justícia criminal. En realitat, l’objectiu és destruir els recursos financers de les organitzacions que s’han emmotllat al sistema i, potser, recuperar part dels enormes costos provocats com a resultat del sabotatge econòmic, al trànsit i el caos derivat, a més de les hores extres de la policia durant els últims mesos. Per ser clars, les inflades comptes bancaris de les federacions estudiantils van ser un component crucial per l’inici d’aquesta situació i, atès que podrien ser útils en el futur, val la pena defensar-les. No obstant això, no cal diners per mantenir la revolta, sinó, més aviat, coratge, voluntat i creativitat. Aconseguirem el que necessitem lluitant, encara que es faci més difícil. Tot i així, el que va passar en les assemblees legislatives i en els plens municipals ha tingut i tindrà efecte als carrers. Les manis es declaren il·legals des del moment en què comencen, el que embalentona a la SPVM (maderos locals) i la SQ (maderos provincials) a utilitzar tècniques de dispersió més intenses i augmentar el nivell de força anterior. Abans d’aquesta llei, havien arrencat ulls, trencat braços, fet miques mandíbules i deixat a gent a comes molt greus. Però la gent segueix als carrers, llançant asfalt als antiavalots i construint barricades cremant…
LA VAGA
Per contextualitzar les coses, la vaga -si es defineix així la negació dels estudiants a assistir a classe- va començar al febrer quan molts dels CÉGEPs (insitutos públics) de la província de Quebec, així com dos de les dues principals universitats van votar per anar a la vaga. Mitjançant una sèrie d’assemblees generals constants, els sindicats estudiantils i determinats membres d’aquestes facultats han mantingut que estan en vaga, cada un dels cossos definint les seves intencions i metes. Per a algunes facultats, continuar la vaga ha estat una renegociació setmanal, mentre que altres van votar des del principi el participar en una vaga general indefinida i fins i tot altres van votar per la vaga fins que l’educació sigui gratuïta.
Al principi, el govern es va negar a dialogar amb les federacions estudiantils, insistint que la decisió ja estava presa. Fins a mitjans d’abril, no es van fer negociacions, gràcies, en gran part, a la crida unilateral de treva per part del comitè executiu de CLASSE sense consultar als seus membres. Aquesta treva consistia que CLASSE es comprometia a que no es realitzarien accions en el seu nom mentre les negociacions estiguessin en curs. Les converses es van aturar quan una mani combativa, no organitzada per CLASSE, va prendre els carrers el 24 d’abril, el govern es va negar a seguir el diàleg amb CLASSE, i les altres dues federacions es van retirar en solidaritat. O el govern ho sabia i estava manipulant, o no ho sabia i va ser estúpid, hauria d’haver estat clar que les federacions buròcrates ja no tenien cap control sobre la gent als carrers -i que això ja no es tractava només de les taxes de matrícules . Quan noves converses van conduir a una proposta dita segons, dues setmanes més tard, els membres de la federació la van rebutjar. No hi ha raó per pensar que hi haurà més diàlegs pròximament. Això deixa significativament menys opcions a una recuperació esquerrana.
AVUI
Ara, el sentiment general al carrer és que no pararem, no ens detindran, i no volem que això acabi. Hem vist com la situació ha passat de ser una vaga limitada inicial amb fins reformistes a una revolta generalitzada amb aspiracions revolucionàries. La diversitat de tàctiques que s’han usat, els crits que resonen a les manis i els tipus d’objectius que s’ataquen són un indici clar que això és molt més que unes taxes de matrícules -i molts moments han estat preciosos de manera que és difícil d’explicar. No ens rendirem.
I volem que sentiu el que sentim. Sabem que sentiu alguna cosa, però volem que ho sentiu com nosaltres ho sentim. Sabem que cada vegada que un de nosaltres va a la presó, cada vegada que un company perd un ull en els carrers per la metralla d’una granada de fum o l’orella per una pilota de goma disparada al cap; hi ha molts altres que senten una onada de calor venjatiu al seu interior. Coneixent la situació global, sabent que la gent s’acosta al punt de ruptura, no només aquí sinó a tot arreu, cal insistir que el que està passant al Quebec no és excepcional. El que ha passat aquí ha de passar a tot arreu. Tot el que fem està inspirat per altres revoltes i aixecaments que s’han donat en altres llocs. Si no pot insipirar un desgavell social per si mateix, llavors morirà aviat.
Per això, açò és una crida a la solidaritat així com el nostre més sincer desig perquè vosaltres també ho sentiu al vostre voltant. Acò necessita estendre’s més enllà de Montreal i del Quebec. Porteu-ho a les vostres ciutats i comunitats de la manera com pugueu, fent servir qualsevol mètode i mitjà al vostre abast.
Els nostres cors i ments estan cansats, però seguim somrient
Volem veure com s’estén la vaga
Volem veure com s’estén aquesta agitació social
Quan la merda és una merda, que li donin la merda.
En el context de la campanya “pren una postura amb color”, la casa, el cotxe i altres coses que pertanyen al neonazi Uwe Schäfer “van ser marcades”. Sembla que el seu cotxe privat i la furgoneta que utilitza per al seu treball no es poden utilitzar de moment.
Uwe Schäfer sol ser candidat del partit NPD (Partit Nacional-demòcrata d’Alemanya) i intenta disseminar la seva ideologia neonazi a la petita ciutat de Plön.
La ideologia racista, antisemita, i homòfoba de Schäfer i els seus amics ha de ser oposada amb convicció. Aquells que disseminen l’exclusió han d’esperar les conseqüències. No importa si són joves o vells, o si porten vestit o armilla; ser neonazi significa tenir problemes!
El comunicat va ser publicat el 22 d’abril
en la pàgina contrainformativa directactionde
La nit del 17 d’abril, nosaltres -graffiters i incendiadors de l’odi-, vam destruir tots els vehicles de l’empresa Grafiti Frei GmbH que es trobaven en el seu aparcament, utilitzant artefactes incendiaris especials. Aquesta empresa, amb base al barri central de Mitte, s’encarrega regularment de l’eradicació de les pintades polítiques a l’àrea de Kottbusser Tor, des del 1999.
El patró de l'empresa Gerald Schramm
Mentre Gerald Schramm, cap i fundador de l’empresa, especula amb que “només volíem provocar danys”, nosaltres volem subratllar la nostra motivació política. Quan un s’auto-defineix com a “esquerrà”, però al mateix temps ofereix un servei de neteja d’urgència en vespres del Primer de Maig -dia en el qual des de fa 150 anys les persones surten al carrer pels seus drets sense limitar-se a les barreres de legalitat-, doncs és d’esperar que es rebi una resposta per part d’aquells contra els quals actua constantment.
Ja estem molt farts de la necessitat de més ordre en aquesta societat, amb la seva obediència i les seves exigències de més policia, així que varem decidir contraatacar als quals s’aprofiten i recolzen aquesta bogeria de seguretat. Les parets netes són una de les condicions per a lloguers més cars i la transformació de barris obrers en centres d’entreteniment per als porcs rics.
Mai més pintades esborrades!
Un servei en el marc dels Dies d’Insurrecció!
Pinta la ciutat de Berlín
Reconeixeu aquestes cares somrients que cobreixen les parets? Estan en tots els caps. Es podria pensar que volen vendre’ns detergent o l’última merda industrial. En realitat, volen ser els nostres representants. Volen captar les nostres aspiracions, desitjos, lluites per tancar-les en les gàbies de la llei, per ofegar-les en les sorres movedisses de la democràcia. Volen ser triats, volen ser caps.
Aquest no és el menor dels problemes.
Volem un món sense amos ni esclaus, sense Estats ni patrons. No volem votar pel menys dolent, simplement, no volem votar. Mentre fan votar als morts, nosaltres seguim morint al treball o al carrer, assassinats pels policies o els patrons.
Tant la dreta com l’esquerra, els triats porten en els seus trajes tota la violència de l’Estat i l’explotació: la guerra, la presó, la divisió de les nostres vides.
No els perdonarem.
Així que una ràfega de vent va copejar, al seu pas, diverses oficines electorals. No va ser un huracà, més aviat una brisa que travessa els aparadors, un murmuri que es converteix en crit, un tros de cristall per expressar el nostre rebuig al poder i els seus apòstols.
No votem, però no ens oblidem de les urnes, ni d’els qui estan dins.
Després de el “famós debat a dues veus”, no podíem seguir romanent indecisos.
Per ventilar-los les oficines, vam realitzar obertures noves en els cristalls dels locals de l’UMP (Unió per un Moviment Popular) i del PS (Partit Socialista), al carrer Lefèvre, el carrer de docteur Goujon i al carrer Cour-donis-Noues, París. En l’últim es pot llegir: “Esquerra, dreta, mateixa estafa”, “Destruïm el poder” i “A baix l’Estat!”.
Solidaritat amb els 6 companys que passaran a judici antiterrorista del 14 i al 22 de maig.
[1º de maig de 2012]: Comunicat del nucli de membres presos de CCF i Theofilos Mavropoulos sobre la fi de la vaga de gana.
“Una batalla s’ha guanyat, però la guerra no acaba aquí…”
Després de 23 dies de vaga de gana, sortim vencedors del desgast, el derrotisme, i la captivitat que prevalen al món dels presos.
Escrivirem: “Prenem una decisió… lluitem fins al final…”, i hem estat conseqüents amb aquesta elecció, fins i tot en veure com traslladaven als nostres germans, Gerasimos i Panagiotis, en mal estat de salut a l’hospital Tzaneio. Perquè de tot el que s’escriu, la qual cosa més estimem és allò que un escriu amb la seva pròpia sang i segella amb les seves accions. Tot la resta és verborrea buida i pèrdua de temps. Durant aquests 23 dies, no ens hem lamentat ni per un moment de la nostra decisió de dur a terme una vaga de gana. Coneixíem el risc. Sabem com moren tots… però hi ha morts que pesen de manera diferent, perquè triem nosaltres mateixos la manera en què morirem, tal com triem la manera en què vivim. I hem decidit sortir vencedors d’aquesta batalla.
Gerasimos i Panagiotis han aconseguit el seu trasllat definitiu de les presons de Domokos. Gerasimos ha aconseguit el seu trasllat a les presons de Koridallos i Panagiotis, a causa que se li considera convicte de llarga durada (condemnat a 37 anys de presó) no va poder traslladar-se a una presó de presos a espera de judici (com la de Koridallos) i ha aconseguit el trasllat a una presó de la seva “elecció”, concretament, a la de Trikala, on es troben tancats altres tres membres de la Conspiració de Cèl·lules del Foc. Aquesta victòria deixa, a la seva manera, un llegat més en la nostra cerca per una convivència política dels membres de CCF dins dels murs i abolix l’aïllament que ens volen imposar.
En aquesta confrontació amb el sistema, el temps i el desgast d’oponents, vam posar els nostres cossos com a barricades i garantia de la nostra dignitat. Per això, ni hem demanat favors, ni hem mendigat solidaritat en els llocs que evitem freqüentar en el nostre recorregut com a anarquistes de praxis. Ens hem allunyat de partits esquerrans, de rodes de premsa amb fons humanitari, de cercles reformistes. Optant així a una solitud conscient, hem explicat amics i enemics, companys i indiferents, accions i silencis…
No malgastem paraules amb els populistes i els insignificants. Al contrari, la paraula “gràcies” és molt pobra per als companys de tota Grècia que van córrer, van repartir fullets, van pegar cartells, van muntar concentracions de solidaritat amb micròfon, okuparen un canal de televisió, van venir en una marxa fins als afores de les presons, van realitzar transmissions d’actualitzacions a través de la ràdio…
Finalment, enviem el nostre més càlida abraçada a tots els vàndals, els provocadors, els incediadors i bombardejadors nocturns a Grècia, als anarquistes nihilistes en l’Estat espanyol, als nostres germans a Bolívia, a Anglaterra, i a tots els nuclis de la Federació Anarquista Informal i de la Conspiració de Cèl·lules del Foc…
Res seria el mateix sense tots vosaltres…
Feliç retrobament, companys.
Encara que guanyem, no ens queda més que començar la propera batalla.
PER L’EXTENSIÓ DE LA FEDERACIÓ ANARQUISTA INTERNACIONAL (FAI/IRF)
PER LA INTERNACIONAL NEGRA DELS ANARQUISTES DE PRAXIS.
Nucli de membres presos de CCF-FAI
i l’anarquista revolucionari Theofilos Mavropoulos.
Nota de Contra Info: Segons les primeres informacions que rebem, el pres Spyros Dravilas ha suspès la vaga de gana després del rebuig de la seva petició per les autoritats.
Fins al moment, hi ha 10 companys en vaga de gana, concretament, Spyros Dravilas, vuit dels 9 membres presos de la CCF, així com l’anarquista revolucionari Theofilos Mavropoulos. Olga Ekonomidou anuncia que comença la vaga de gana el 30 d’abril:
Tretze mesos de presó per mi. La data de la teva detenció no l’oblides mai. És el punt crucial d’un canvi forçat. Va ser el moment en què semblava que deixaves una casa, els plans, l’equipatge, les idees d’accions, la teva estratègia. En aquest moment ens transformem en presoners de l’Estat i, des de llavors, em separen dels meus companys milers de quilòmetres de distància, de vegades uns pocs i unes altres molts.
En aquest poc temps d’empresonament, els nostres continus i venjatius trasllats semblen dificultar la nostra comunicació i el temps s’alia amb el Poder, per fer-nos sentir aïllats. Però la realitat no és així. El que deixem en aquesta casa eren només els materials dispensables, els que substitueixes fàcilment. La resta, els plans, les idees, l’estratègia, les emocions, els moments, els portem constantment en la ment i el cor, millorats, encara més llests per a la guerra.
La distància i el temps no tenen importància. Són conceptes relatius. Per a mi, és com si hagués estat ahir mateix en la mateixa taula amb els meus companys, conspirant sobre el nostre proper blanc. Quan compartim el desig d’atacar els valors i els ideals d’aquest món autoritari i podrit, recordem que anirem fins al final. Que no ens abandonarem els uns als altres i no retrocedirem. La necessitat d’un es converteix en decisió pels altres.
El 8 d’abril, la Conspiració de Cèl·lules del Foc va decidir començar una vaga de gana, exigint el trasllat definitiu de Gerasimos Tsakalos i Panagiotis Argirou de les presons de Domokos, com també la fi dels trasllats venjatius de la resta dels membres de l’organització. Tres dels meus companys estan ja en la quarta setmana de vaga de gana, s’han presentat les primeres conseqüències serioses per a la seva salut. I el temps passa… En el marc de l’estratègia predeterminada d’inici de vaga per a cadascun de nosaltres, al meu torn, em declaro en vaga de gana des del dilluns, 30 d’abril, amb la convicció de lluitar fins al final.
Per sempre en la batalla
Olga Ekonomidou
Membre de la Conspiració de Cèl·lules del Foc
Presons de Elaiona de Tebas
El 21 d’abril a la tarda, diverses persones empeses per un desig d’expressar solidaritat amb els nostres companys anarquistes en vaga de gana a les presons gregues, vam portar pancartes i pamflets a alguns carrers de Londres per celebrar els valors rebels de dignitat i lluita per la llibertat.
L’àrea Peckham al sud de Londres, va ser l’escenari de la dura rebel·lió durant els disturbis d’agost del 2011, una lluita en la qual nosaltres i molta gent amb la qual ens trobem, valorem i desitgem estendre. La policia i els mitjans de comunicació han estat treballant diligentment per extingir les passions rebels i crear un clima de submissió i sospita, condemnant als rebels i recompensant als chivatos, realitzant milers de detencions i centenars d’empresonaments, mitjançant una fabricada imatge pública d’aprovació ciutadanista.
En sortir, aquella tarda plujosa trobarem la confirmació del que ja estavem convençuts – que existeix una conspiració de cors rebels, les aspiracions infinites dels quals per la llibertat van més enllà de tota presó i estructura de control. De vegades, trobades passatgeres perforen el vel de l’aïllament urbà, sortint de la terra del cementiri d’hàbits per albirar fugaçment la possibilitat d’una futura connivència d’esperits desafiadors. No necessitem esperar fins al proper assassinat policial per armar la nostra ràbia i dirigir-la cap a l’enemic.
Complicitat amb els presos en vaga de gana!
Per la destrucció de l’existent.
Pamflet repartit:
ON HI HA DIGNITAT, HI HA REVOLTA
SOLIDARITAT AMB ELS VAGUISTES DE GANA A LES PRESONS GREGUES
La vida ha estat reduïda a poc més que una qüestió d’estadístiques. Cada dia els caps parlants dels mitjans de comunicació despleguen percentatges, estadístiques de mortalitat, nombres d’aturats, xifres de víctimes de morts i ferits en la gran massacre de la vida quotidiana. Guardians fidels del tancament dels rics, diuen que la nostra elecció és el sacrifici i l’obediència borreguil o l’aïllament i la criminalització com a enemics de la societat. Som ‘els dolents’, ‘l’escòria’, l’enemic intern… Centren l’atenció en actes aïllats que provenen de drames personals o de guettos d’avorriment per justificar l’Estat policial que s’enforteix cada dia. Promocionen una cultura delatora, glorificant l’escòria que es xiva a la policia dels seus veïns, fins i tot de membres de la seva família. Tots sabem qui són els nostres enemics: els rics, la policia, els polítics, els periodistes mentiders, tots els opressors de la gent.
El que els mitjans no ens diuen és que per tot el planeta els joves, i també els no tan joves, estan sortint als carrers per rebel·lar-se. Contra la cobdícia sense límits d’aquells que dominen i oprimeixen en nom del benefici. Portar la flama de la vida a la nostra grisa existència i retornar la nostra ràbia contra els opressors, millor que contra nosaltres mateixos. A través de les fronteres.
DE LONDRES A GRÈCIA – COMBAT LA POLICIA!
Quan volem alguna cosa – sobretot, llibertat i dignitat- hem de barallar dur per això, amb la nostra gent, contra la ‘Llei i Ordre’ del sistema. Cap polític mereix més que el nostre menyspreu, definitivament cap confiança. L’any passat, en aquest país, vam veure milers de joves als carrers rebel·lant-se contra les taxes universitàries en, almenys, dues ocasions. A l’agost el país sencer es va prendre en flames per l’assassinat policial de Mark Duggan, en una rebel·lió que va començar per la ira contra la policia i aviat es va convertir en una revolta social estesa que va il·luminar amb foc els centres monòtons de la ciutats. Es van expropiar muntanyes d’escombraries de les tendes, escombraries que un munt de gent s’esclavitza per produir, i un altre munt s’esclavitza per comprar. Aquí els mitjans no van fallar a fer el seu treball de criminalització de la revolta i van ensenyar els seus veritables colors publicant fotos de CCTV (circuit tancat de televisió) de rebels, subministrades per la policia.
A Grècia, que ha estat en els titulars durant mesos perquè, malgrat les brutals retallades i les ‘mesures d’austeritat’ contra els grecs, l’economia de l’Estat ha fallt i en formar de la gran màfia de banquers (l’Eurozona), les altres economies de l’Estat europeu s’han apressat a “donar-li la llibertat sota fiança” a Grècia. L’efecte ha estat el gairebé col·lapse total de la vida social i econòmica allí, sempre sota el focus dels mitjans de comunicació mundials, resultant en la presentació dels grecs com a beneficiaris de caritat que ‘ens pertanyen a nosaltres’.
AUTOORGANITZEM-NOS I ATAQUEM PER ALLIBERAR-NOS
El que no es diu és que hi ha una situació de rebel·lió constant, atac i solidaritat entre molts dels grecs, milers d’anarquistes inclosos. Manifestacions als carrers, que ara han arribat a atacar fins al Parlament. Assemblees de veïns per contraatacar quan a la gent se li talla l’electricitat perquè no pot pagar la factura – la gent s’ajunta i s’ajuda per reconectar la línia. Grups d’anarquistes omplen carros de menjar en supermercats i surten amb ells per distribuir-la gratis al mercat local juntament amb fullets, instant a uns altres a fer el mateix. Altres grups surten a plena llum del dia a atacar càmeres CCTV als principals carrers, fins al punt que pràcticament no queda ni una en peu.
Nosaltres estem vivint la militarització de Londres per a la preparació dels JJOO, alguna cosa pel que la gent d’Atenes ja va viure en 2004. Es van dur a terme molts actes de sabotatge, manis, etc., expressant la ira per l’absurda despesa de l’enorme operatiu de seguretat que va deixar molts deutes que avui afecten les vides de tots. S’estan venent els Jocs de Londres com un gran esdeveniment que uneix a tots i millorarà les vides de la gent amb el seu exemple de ‘excel·lència’, encara que sabem que totes les empreses darrere de les Olimpíades són els veritables terroristes del planeta. Tots podem veure que és només una altra excusa per tenir més sota clau aquesta societat carcerària, tirant a gent de les seves cases a Londres per fer oficines de negocis i demés.
La solidaritat significa alçar-se pels altres i no deixar que el Poder i els seus servidors (polítics, polis, mitjans, etc) usin les seves tècniques de ‘divideix i governaràs’. La nostra solidaritat no té res a veure amb la falsa comunitat nacional celebrada per la bandera ondejant de Regne Unit entorn de les Olimpíades, mantenint la bruta història del racisme imperialista d’una altra forma. Significa romandre forts en les nostres formes diverses de lluita per la llibertat. Dignitat i autorrespete en lloc de llepades de cul i delacions. Significa assabentar-nos de qui són els nostres veritables enemics i acte-organitzar-nos, amb aquells que coneixem i en qui confiem, en petits grups sense líders, buscant l’alegria en els nostres atacs, grans o petits, als opressors i les estructures de l’actual societat carcerària, per un món sense caps ni esclaus.
La solidaritat revolucionària no són només paraules. Avui hem sortit als carrers per portar a primer plànol la vaga de gana de diversos presos anarquistes a Grècia perquè la seva lluita és la nostra.
Nou anarquistes revolucionaris estan, actualment, en vaga de gana a Grècia, lluitant per la dignitat i la llibertat.
Hi ha incomptables insurgents empresonats al món per no haver baixat el cap davant aquest sistema de mort.
FEM QUE CAP LLUITADOR PER LA LLIBERTAT ESTIGUI SOL!
Les accions parlen per si mateixes. No obstant això, volem dir unes paraules sobre la situació actual i l’opció de passar a l’atac. Mentre la metròpolis està repleta amb tot tipus de policia i les presons plenes de companys; mentre el verí feixista corre en abundància des de les pantalles, i els idiotes es preparen per a una altra festa electoral; mentre la repressió en contra de l’enemic intern s’incrementa i s’estén, pensem que seria bé donar un pinzellada diferent a aquest miserable paisatge.
El 19 d’abril tallarem, amb una serra elèctrica, les persianes de l’aparcament tancat de OTE al barri d’Exarchia i destruirem per complet tots els vehicles que hi havia en el lloc.
L’empresa OTE (Organització de Telecomunicacions de Grècia), ara és una filial de l’empresa Deutsche Telecom. La multinacional d’interessos alemanys és una empresa colossal en el sector de les telecomunicacions, a més de ser la més gran en aquest sector a Europa, mantenint una posició monopolista al mercat internacional. Al mateix temps, és una empresa innovadora en sistemes de control i vigilància. En el 2008, enmig d’un escàndol, Deutsche Telecom va confirmar que havia registrat les dades dels telèfons mòbils de 17 milions dels seus clients. Aquesta multinacional col·labora de forma propera amb l’Estat alemany i, a més, la seva filial T-Systems s’encarrega del desenvolupament del sistema digital de telecomunicacions de la policia alemanya. No és necessari explicar més sobre per què és un blanc per a nosaltres.
Dediquem aquest gest a Alexandros Mitroussias, Giorgos Karagiannidis, i Kostas Sakkas, que han començat una vaga de gana des del 6 d’abril, exigint l’aixecament de les noves i venjatives presons preventives, i l’ALLIBERAMENT IMMEDIAT de la companya Stella Antoniou, a causa dels seriosos problemes de salut que pateix, una situació que empitjora cada dia a causa de les condicions de tancament. A més, ens posicionem al costat dels membres de la Conspiració de Cèl·lules del Foc i l’anarquista Theofilos Mavropoulos els qui s’han declarat, també, en vaga de gana (a partir del 8 d’abril), exigint el trasllat definitiu de Gerasimos Tsakalos i Panagiotis Argirou a les presons de Koridallos, des de les de Domokos.
No ens oblidem del pres digne, Spyros Dravilas, que ha començat una vaga de gana des del 4 d’abril, exigint els permisos de sortida de presó, dret amb el qual compta des de fa dos anys i mitj, i que les autoritats li neguen venjativament. No ens oblidem tampoc dels detinguts del 12 de febrer.
NI UN PAS ENRERE
PER LA DESTRUCCIÓ DE LES PRESONS
I L’ALLIBERAMENT SOCIAL I INDIVIDUAL
Alliberament immediat de Stella Antoniou. Acompliment immediat de les exigències dels anarquistes presos en vaga de gana.Treieu les mans dels espais autogestionats i lliures. Solidaritat amb les okupes VOX i Valtetsiou
Una jornada d’accions de solidaritat amb els presos anarquistes en vaga de gana, els espais okupats, i en contra del feixisme es van realitzar el dissabte, 21 d’abril a la ciutat de Veria, en el nord de Grècia. A les 12:00 hores, els companys es van concentrar a la plaça Cristou, i van dur a terme una concentració amb micròfon, per propagar la lluita dels presos anarquistes en vaga de gana. A més, van penjar dues pancartes, una d’elles en solidaritat amb les okupes i, en particular, amb l’Espai Social Okupat VOX i la casa okupada del carrer Valtetsiou, que havien estat aplanades pels policies la matinada del 20 d’abril.
Com més et roben la vida, més t’alimenten amb nació i raça
A la tarda, a això de les 17:00 hores, companys antifeixistes es van reunir a la plaça Dimarchiou,on van muntar una altra concentració amb micròfon. A les 18:00 van sortir al carrer i van realitzar una marxa en el centre de la ciutat, que comptava amb la participació de prop de 70 persones. Durant la mani es va repartir material antifeixista i es van escriure pintades en les façanes de diversos bancs, com també de la seu del partit d’extrema dreta LAOS.
Atenes dels nostres germans a la ciutat de Nova York:
Érem un petit però alegre grup d’uns 20 anarquistes reunits per fora del Consolat grec ahir a la tarda (19 d’abril). Teníem dues pancartes i distribuirem fullets per cridar l’atenció sobre el cas corrupte dels presos anarquistes en vaga de gana, les miserables condicions i les detencions preventives.
Ens declarem en solidaritat i lluitem al vostre costat per aconseguir la caiguda de l’Estat capitalista i les restriccions de totes les presons, així com els camps de concentració de l’Estat feixista.
Foc a les presons, amor als parcs!
Anarquia per a una humanitat lliure!
Per la destrucció de totes les presons!
Els sindicats ens venen, els polítics ens enganyen, les patronals i la gran empresa ens exploten… Fins a quan ens quedarem de braços creuats? Quantes vegades has sentit que alguna cosa falla en aquest engranatge social?
La situació és crítica, i mai millor dit. Amb el pretext de la crisi, se’ns estan imposant una sèrie de mesures socials i econòmiques basades en que el poble pagui les conseqüències dels excessos d’els qui precisament viuen de la seva misèria. Hem de viure pitjor cada dia perquè quatre politics i ‘sindica-listos’ de merda puguin anar en iot i menjar marisc. Al mateix temps, amb els guanys obtinguts per la introducció d’aquestes polítiques de lliure-mercat globalitzat, grans empreses continuen devorant el medi ambient, multiplicant els seus beneficis amb l’especulació i colonitzant països subdesenvolupats a través de les transnacionals.
Gradualment desapareixen les llibertats més fonamentals i, per assegurar l’embull davant possibles esclats socials, la repressió construeix una societat carcerària que s’assembla cada vegada més a aquell malson Orwellià; el quart poder imposa el silenci manipulant la realitat i tot aspecte de la vida quotidiana que no encaixi en les lògiques de la ideologia dominant és criminalitzat. La policia és cada vegada més violenta i la insultant retòrica amb la qual la classe política es dirigeix a “el seu poble” és més descarada cada dia que passa.
Especialistes de la tecnocràcia entonen eloqüents discursets que, darrere d’eufemismes i llàgrimes de cocodril, només amaguen excuses per justificar les seves retallades i abusos en nom de les oligarquies financeres a les quals serveixen. Somriures i bona cara cada 4 anys (quan convé) i després “si t’he vist, no m’enrecorde”.
Ara ho entenem. Tot era mentida.
Però de nosaltres no es van a riure. Les seves lleis, dissenyades per protegir el statu-quo dels poderosos de tota possible reacció que sorgís en conseqüència als seus abusos o a la desigualtat imposada pel seu suïcida model social, ens produeixen nàusees. Ja està bé de jocs estúpids i d’actuar com si no passés res. Ens hem afartat i ja no volem guanyar la partida, anem a destrossar el tauler sencer per deixar de ser peons d’escacs en les arpes d’assassins, lladres i explotadors i per poder construir noves relacions i desenvolupar eines que ens permetin gestionar per nosaltres mateixos les nostres vides.
Que per què?, però de debò necessites més raons?, perquè sabem que aquest món no té futur, perquè sabem que per les bones no aconseguirem gran cosa (i no serà per no haver-ho intentat, podeu creure’ns), perquè estar contínuament suportant les agressions del poder sense defensar-nos no ens sembla una actitud molt raonable, i sobretot, perquè odiem profundament aquest món d’injustícia i volem acabar amb ell d’una vegada per sempre.
La nostra única esperança és perdre la por i organitzar-nos de manera horitzontal, amb assemblees i acció directa, en tots els àmbits de les nostres vides, per a poc a poc recuperar el nostre control sobre les regnes de les mateixes i, al mateix temps, ser incontrolables, ser ingovernables.
Auto-organitza’t i lluita!
Cap a una vaga salvatge, general i revolucionària!
ANARQUISTES PER L’EXTENSIÓ DE LA REVOLTA
-EDITAT EN ALGUN LLOC DE L’ESTAT ESPANYOL-
PRIMAVERA CALENTA DE 2012
La nit del divendres, 20 d’abril de 2012, quatre persones van ser detingudes per la policia mentre realitzaven uns actes vandàlics en solidaritat amb una varietat de lluites asimètriques en contra l’Estat, el Capital i la societat, com també en solidaritat amb combatents revolucionaris empresonats (Eat i Billy, Tukijo i Hidayat). Els quatre companys van ser detinguts i van sofrir un llarg interrogatori de 17 hores sense pausa, abans de ser alliberats, encara que segueixen sent vigilats i investigats per la policia.
Durant l’interrogatori, la policia va obligar als companys a donar els comptes de Facebook de cadascun dels acusats, com a “eina de comunicació d’un grup intern de alborotadors i atacants a l’ordre social”. Se’ls va preguntar també sobre la seva relació amb els combatents presos (Eat i Billy, Tukijo, i Hidayat, aquest últim recentment alliberat), després com es comuniquen amb els companys a la presó (si és per telèfon, email o un altre mitjà), el nom de la xarxa o grup en el qual estan involucrats i com es comuniquen entre sí aquests grups i altres coses estúpides relacionades amb les activitats de cada company captiu.
Els materials usats per a aquesta acció, que van ser consfiscados com a proves, consistien en spray, un cartell solidari amb Eat i Billy, Tukijo i Hidayat i cartells per la resistència local contra les mines, en Tambak Bayan. En els altres cartells que van ser confiscats es podia llegir: “Maderos assassins”, “Destruïu les mines”, “Que es foti la societat”.
Després, la policia va vincular aquests actes vandàlics amb un blog anarquista, anomenat Memori Senja, i va intentar esbrinar qui és el/l’administrador/a de la pàgina. Actualment la pàgina Memori Senja està fora de servei.
Més tard, el dilluns 23 d’abril de 2012, els quatre companys hauran d’enfrontar-se de nou a un interrogatori. Per a cadascun de nosaltres des de NEGASI, aquesta és la continuació de la repressió contra la nova generació d’anarquistes que està sorgint a Indonèsia. Encara que cadascun de nosaltres està compromès a no retrocedir mai, estem esperant la solidaritat d’altres companys a tot arreu i en totes formes.
Els incendis espontanis i els enfrontaments del 12 de febrer per part de la gent rebel va ser una ruptura en la normalitat i harmonia de l’individu, així com l’alliberament de sentiments oprimits. Potser, la repressió estigui en augment (vegeu Chisohoidis, actual Ministre de la policia), la misèria s’intensifica, la ciutat es fa asfixiant, construint pors que ens converteixen en morts vivents, però l’impuls innat a la recerca de la llibertat no es pot derrocar. La ràbia no s’esfuma en una nit, al contrari, es fa més i més conscient per dia després de dia.
La visió provocativa de productes (cars i barats) que il·luminen de forma encantadora les vitrines mentre la gent sense sostre busca asil vital, és solament un exemple de la lògica de l’absurd. D’una banda, alguns venen i compren productes per 100.000 euros, i per l’altre, els esclaus moderns busquen vendre els seus cossos a canvi de sous miserables. Ara bé, si hi ha persones a les quals això li és indiferent, doncs òbviament tenen problemes i, per això, seran tractades com a tals. Nosaltres ens neguem a convertir-nos en productes.
Per això, la matinada del 22 de març, col·locarem un artefacte incendiari (pots de gasolina amb una vela petita) sota un vehicle HAMMER de luxe en la delegació de GB en Plapouta, 26, Neo Heraklion, deshabilitem i destruïm les esperances de l’empresari de recaptar de la seva síndrome complexa d’autoritari.
Aquesta mínima acció va sorgir com a necessitat després de pensar contínuament en els presos del 12 de febrer. Recordem que encara es troben en els calabossos de GADA (seu central de la policia d’Atenes). Podria haver estat qualsevol de nosaltres. Li devem a cada combatent pres del sistema el seguir sent insurreccionals diàriament, tant en pensament com en praxi. Li devem la nostra pròpia existència. Finalment, parlem de revolució i quan parlem en tals termes podem buscar i crear moments d’alliberament. Solament hem d’atrevir-nos. És el moment de difondre la guerrilla social, és a dir, l’ús de relacions sanes i amistoses. Sens dubte, és millor que els escombriaires de les cafeteries, els estadis i la resta de trobades mortes.
La lluita serà per sempre, per això, gaudim-la.
Fem que els amics siguin companys i els companys, amics.
Els nostres pensaments estan amb els presoners de guerra social i de classe i, sobretot, amb Tortuga, Luciano Pitronello. Força. Ens dónes força.
PD. Saludem als quals incendien vehicles de luxe, caixers automàtics i altres objectius capitalistes (amb o sense reivindicacions).
SOLIDARITAT AMB ELS MEMBRES PRESOS DE LA CCF
I AMB ELS PERSEGUITS PEL MATEIX CAS.
SOLIDARITAT AMB ELS ANARQUISTES SKOULOUDIS,
TSILIANIDIS, TZIFKAS, DIMTSIADIS, FESSAS.
NO ENS OBLIDEM DE LAMBROS FOUNDAS,
SOLIDARITAT AMB LA LLUITA REVOLUCIONÀRIA!
¿Qui va dir que els presos mengen gratis?, ¿Qui va dir que els presos no subministren a l’estat? ¿Qui va dir que les multinacionals, empleats i proveïdors no juguen a costa dels presos?
A la presó de Trikala, el suposat correccional ha establert un joc molt bo amb les multinacionals. El suposat economat, que porta la cadena de supermercats Veropoulos, no és més que una gran mentira. Hi han 718 presos que fan la compra a l’economat de la presó, gasten 15 euros cada dos, una facturació estimada de 10.770 euros. Això és el que l’Estat obté dels cigarrets i altres productes quan els impostos són del 23%.
Durant les festes de setmana santa, estaven tots absents: els treballadors socials, els mèdics, en general, tots els serveis que hauria de tindre una presó.
A cada ala hi han 20 gàbies amb tres persones (60 presos), a més, els diumenges per la vesprada, la presó no dona de menjar, per qual cosa no
tenen que cuinar-se, no obstant, no dona temps per que tanquen les portes a les 20:00.
Vosaltres, des de fora, els protectors de la democràcia, heu convertit les presons en un magatzem de persones, l’unic que us importa són els beneficis.
Vosaltres parleu de beneficis i pèrdues, nosaltres parlem de vides humanes.
Encara dieu que preneu les mesures necessàries en matèria de presons, no us passa per el cap que són inhumanes per els presos.
Quan els anuncis de Veropoulos diuen: ”Per compres de 70 euros, pot emportar-se de regal una Caixa de cerveses’’ o ”per compres de 150 euros, pot emportar-se de regal 5 lites de ví”, de la mateixa manera que els productes de neteja, per exemple, ”amb la compra d’un shampoo, pot emportar-se un de petit com a regal”, tots ens preguntem a on van a parar aquestes coses, per que els presos no els hi arriben.
Diumenge de pasqua (15 d’Abril), va esclatar una violenta baralla mentre es cuinava, cosa que va donar a que tres presos resultaren ferits, un d’ells, de gravetat.
Vaggelis Koutsibelas Retingut en l’ala 4º de la presó de Trikalas.
Ja és aquí novament la mostra del llibre anarquista a València. La data serà del dia 17 d’Abril fins el 22 del mateix mes. La mostra tindrà lloc al Barri del carme, al nord de la ciutat, concretament a la plaça del Carme. L’horari serà tot el dia.
Si tens una distribuïdora, ets d’algun col·lectiu o estàs interessat pots visitar l’enllaç que vos facilitem, on a més, informem de tot el que s’organitzarà i te a veure amb la jornada. Aixi com els llibres que s’exposen.
Us esperem a tots i totes i esperem aprofitar la jornada i potenciar la lliure circul.lació del llibre anarquista pels nostres espais, àmbits, etc..
El passat 29 de Març van ser detingudes 79 persones a tota Catalunya, 56 d’elles a Barcelona. A tres d’elles, el Javi, l’Isma i el Dani se’ls va decretar presó preventiva. Les causes més que jurídiques les trobem en la criminalització mediàtica i l’alarma social creada pel conseller d’interior, Felip Puig.
Després d’una vaga general que va aplegar milers i milers de persones al carrer volen criminalitzar la protesta, desviar el debat i que oblidem per què vam sortir al carrer. Empresonen a tres persones, centenars estan a l’espera de judici, i deixen més de 100 ferits només a Barcelona, i a més ens amenacen amb noves mesures repressives tan des-de la Generalitat com des de l’estat espanyol.
En les pròximes setmanes L’Audiència Provincial ha de resoldre el recurs interposat tant per l’advocat del Javi, com pel de l’Isma i el Dani. I volem que sàpiguen que no estan sols. Es per això que des de els grups de suport dels empresonats i de les detingudes del 29-M, us convidem a trobar-nos al carrer, a sentir-nos fortes juntes, i a cridar ben fort que els volem lliures i que exigim la retirada de càrrecs de totes les imputades de la vaga general.
Reivindiquem el sabotatge a un caixer automàtic del Banc dels Andes Pro Credit, situat a la zona de Miraflores i el qual va acabar totalment inutilitzat pel foc.
Són nous temps d’insubmissió i desobediència a Bolívia.
Noves oportunitats de replantejar i redefinir concepcions de lluita per l’anarquia, veiem des de l’òptica de l’acció directa i tots els seus matisos ja no des de les abstractes i velles significacions reformistes no solament caduques, sinó contràries també a la set de venjança i destrucció que emergeix de les entranyes, de la urgent reapropiació de les nostres vides, no una vida corrompuda pels diners i el consum, per contra, una vida que vola lluny dels seus límits i les seves lleis còmplice en cada gest amb cadascun dels quals s’enfronten al poder. Desafiem tota forma d’autoritat, rebutgem les frases ja fetes i repetides fins al cansament pels erudits de la revolució i els qui enarboren el discurs de procés de canvi i aquesta fastigosa forma antiimperialista-anticapitalista del MAS.
No anem a esperar que ens diguin quan és el context adequat de la revolta, de les “condicions propícies” per a la lluita, factors que tornen eterna l’espera d’acabar amb aquesta realitat. Decidim enfrontar-nos aquí i ara, consenteixes de cada acció, cada pas que d’ara endavant serà una amenaça per al poder i la societat que col·labora i és part de l’aniquilació del món en què vivim.
Acció en Solidaritat:
Stella Antoniou, companya empresonada a Grècia
Eat i Billy, companys empresonats a Indonèsia.
Luciano Pitronello, força en tot el procés estem amb tu.
Companys de CCF en vaga de gana.
Per la constant discussió i enfortiment de la FAI-FRI.
Unas Noctilucas descarriadas FAI/FRI
Pd: Perquè no quedi com un fet aïllat. Tot el nostre menyspreu al convertit Walter Bond, perdó… Abdul Haqq.
La promesa de suspendre el desallotjament d’Es.Col.A ha demostrat no ser més que un frau. Forçats políticament a participar en la conversa amb els okupes de l’antiga escola d’Alto da Fontinha, l’ajuntament d’O Porto només volia anunciar que el desallotjament continuava sent una realitat, encara que podria retardar-se. En una reunió amb dos membres d’Es.Col.A, l’ajuntament va exigir a la col·lectivitat que signessin la seva pròpia sentència de mort, acceptant un acord de lloguer que acabaria al juny de 2012. El manteniment a curt termini d’Es.Col.A dins de l’edifici de la vella escola implicava la signatura d’aquest contracte.
Tornant al principi: el 10 d’Abril de 2011, un grup de persones okuparen l’edifici de la vella escola primària d’Alto da Fontinha, buit i descurat durant més de 5 anys per l’ajuntament de la mateixa ciutat que va ser obligat a conservar-lo. Un mes més tard, després de la reparació intensiva de l’edifici pels okupes i amb nombroses activitats ja desenvolupant-se a l’interior, la policia (enviada per l’ajuntament) va desallotjar violentament als okupes de la casa i va tapiar les entrades.
Després d’un llarg període de negociacions amb l’ajuntament de la ciutat, el col·lectiu d’Es.Col.A va obtenir permís per tornar a l’escola d’Alto da Fontinha, on ha estat fins al present amb una evident falta d’interès per part del CMP (ajuntament). Aquesta farsa és, per a nosaltres, inacceptable, així com el desallotjament, tingui lloc ara, al juny o en qualsevol altre moment.
No reconeixem la legitimitat del CMP, qui ha fallat constantment en el seu compliment dels acords i en el desenvolupament dels seus propis compromisos i decisions, i qui només entén la negociació a través de la intimidació. Acceptar el desallotjament significa rendir-se en la tasca de complir el somni que ens fa part d’aquesta aventura. El somni de transformar les nostres vides amb les nostres pròpies mans, aprenent i ensenyant amb aquells que interactuen amb nosaltres als carrers de Fontinha. Perquè Es.Col.A és molt més que una simple escola, és, de fet, un laboratori per a un món transformat, ens alçarem!.
Necessitem la solidaritat de totes les persones que s’identifiquen amb el projecte. Tenim l’esperança que, a tot arreu, l’okupació i el lliure ús dels espais seran la resposta global a aquest sistema que decideix que la propietat privada, fins i tot abandonada, prepondera sobre el plaer col·lectiu.
Es.Col.A – Espaço Colectivo do Alto da Fontinha
Rua da Fábrica Social, 17 – O Porto
Des de fa 2 setmanes, els carcellers a França i als territoris d’ultramar duen a terme mobilitzacions “laborals”, amb la finalitat d’obtenir més mitjans i recursos per continuar fent el seu treball fastigós de mantenir empresonats als presos.
No obstant això, a la ciutat de Varces, on també va haver-hi “protestes” similars, algunes persones van decidir mostrar el seu repudi a la societat de les presons, i van fer una visita a dos llocs diferents del sistema penitenciari. Les parets de el “centre de semi-llibertat”, situat al carrer Abbé Grégoire, 51 (es tracta de centres de suposada reinserció social i formació professional per a presos) i el SPIP (Servei de Llibertat Vigilada i Integració Penitenciari, que s’encarrega també de la vigilància dels excarcerats, per assegurar que segueixen complint les mesures restrictives) situat al carrer Donis Alliés, 84, han estat redecorades.
En les parets dels dos llocs es van realitzar pintades que resaven:
-SPIP, carcellers, mateix combat, dimissió
-Destrucció de les presons
-Solidaritat amb els presoners
-L’única reducció possible és la destrucció de les presons
-Llibertat para tots, de dia i de nit (es refereix a les condicions restrictives, imposades als presos inserits en els centres de semi-llibertat)
A més, una pancarta va ser penjada en el desviament direcció a Varces, en la qual es llegia: “En comptes d’una vaga de carcellers, buidem les presons!”
Prop de la 01:00, de l’1 d’abril, la plaça estava animada per la festa i la bona convivència com és habitual, quan un grup va irrompre a la plaça. Una vintena d’individus agrupats marxant i més o menys encaputxats arriba al bulevard Lascrosses. El pas i l’actitud agressiva dels individus no deixen lloc a dubtes : “són els feixistes” criden alguns festers de la plaça. En efecte, recorren la plaça provocant als tafaners. Davant la mirada esbalaïda de la gent en les terrasses, els individus van cridar “Tolosa hooligans!” mentre feien salutacions hitlerianes. Després d’alguns minuts de latència, tota la gent de la plaça va començar a actuar per rebutjar als assaltants, els qui havien començat a atacar la terrassa d’un cafè i als clients d’un kebab.
Fugint cap a la plaça Saint Sernin, els feixistes van ferir de gravetat a un estudiant xilè. La intervenció d’un testimoni li va salvar la vida, sens dubte. En efecte, la víctima en coma va ser trasllada a l’hospital. La seva vida es trobava en greu perill durant la nit. El seu estat va millorar durant la tarda del diumenge. Sortint del coma, el ferit pateix múltiples fractures en la volta cranial i una paràlisi dels seus membres. Segons ens van informar el diumenge a la nit, la paràlisi no seria definitiva. Més tard, una part de la gent que acabava de ser agredida a la plaça Arnaud Bernard va decidir rendir comptes amb els feixistes, anant al seu local situat en l’Avinguda de Barcelona, 36. Just abans d’arribar a la porta, la policia va intervenir tirant pilotes de goma. D’aquí va derivar una sèrie d’identificacions i escorcolls. La policia va efectuar 5 detencions. 4 persones van ser ràpidament alliberades durant l’hora següent. La cinquena seguia detinguda el dilluns a la tarda. Que sapiguem no es va produir tampoc cap enfrontament a la plaça Saint Pierre.
Una vegada més, els feixistes no van ser incomodats per la policia, malgrat una batuda que gairebé va costar la vida d’una persona, van poder seguir tranquil·lament amb la seva vetllada. La policia va ser més eficaç a defensar el local del Bloc Identitari (Bloc Identitaire, organització neonazi francesa) que a defensar als tolosans que festejaven a la plaça Arnaud Bernard….Ens sorprèn l’actitud de les forces de l’ordre. Sembla que els “investigadors” creuen detenir a el “culpable ideal” de l’agressió de l’estudiant. Segons informacions, l’acusat estava prop de la plaça Saint Pierre quan va ocórrer l’agressió. A més l’acusat és antifeixista, i la víctima va ser agredida per feixistes! En conseqüència, exigim l’alliberament immediat del detingut.
Més que una baralla entre extrems, el que va passar durant la nit del dissabte al diumenge, s’assembla més a un desig de joves hooligans de dreta extrema i de militants del Bloc Identitari de venir a agredir a persones representant tot el que odien: manifestants occitans festejant l’èxit de la seva manifestació, poblacions d’origen estrangera, joves esquerrans, kebabs, sobretot una plaça i un barri que simbolitzen la diversitat de les cultures i el mestissatge que exerceixen.
Nota de Contra Info: No obstant això, cal comentar que la manifestació del 31 de març, en defensa de la llengua occitana, durant la qual van ser expulsats els neonazis del Bloc Identitari (segons aquest comunicat), comptava amb una presència massiva de manifestants que portaven banderes amb la Creu de Tolosa, símbol dinàstic regional-nacionalista. Per a nosaltres la defensa de qualsevol llengua i de la lliure expressió individual i/o col·lectiva, no passa a través de cap tipus de regionalismes, ni identitats nacionals, sinó al contrari, a través de la lluita conscient en contra dels Estats, les seves pàtries, les seves banderes tacades amb la sang del poble, les seves fronteres, els seus límits imposats amb la bota i el fusell.
El dijous, 29 de març, a la nit, per ordre de la fiscalia de Perusa i la fiscal Manuela Comodi, es van efectuar diverses batudes contra 4 anarquistes a diverses ciutats (Pisa, Ravenna, Gènova, etc.); es van mobilitzar diverses forces dels carabiniers, entre elles, la Secció Anticriminal de Bolonya i la unitat ROS Anti-subversió i Investigacions Tècniques de Roma.
A les 04:05, 6 carabinieres van aplanar la meva casa (2 locals, 2 ROS i 2 de la, ja nomenada, Secció Anticriminal), en cerca de material documental, material útil per al muntatge de paquets explosius i coses similars. Tot això va succeir a causa de les meves relacions d’afinitat amb els companys de Culmine i amb el meu company involucrat en el projecte ParoleArmate.
Durant la batuda, els policies comentaven d’una manera sarcàstica tot el que anaven trobant, alguna cosa que no feia més que augmentar el meu sentiment de nàusea, d’odi i de repugnància cap a ells. Després de 3 hores de buscar i furgar, van tornar a la comissaria amb dues caixes plenes de material (una d’elles em seria retornada immediatament, mentre que l’altra va quedar a la seva disposició, considerada útil per a les finalitats de les investigacions).
Ho van confiscar tot: un ordinador, 3 telèfons mòbils, uns 40 llibres, fullets, pamflets, cartes (amb especial atenció al material sobre els companys de la Conspiració de Cèl·lules del Foc, que consistia en dues cartes i alguns pamflets), un parell de guants, velles fulles de paper escrites a mà i coses semblants). Aquest mateix matí, em vaig veure obligat a anar-me a la comissaria provincial dels carabiniers, on em van donar l’informe de cerca i confiscació; no obstant això, en aquest moment, vaig descobrir que vaig ser l’únic dels 4 buscats que no quedaria sota investigació.
Els articles dels quals s’acusa als meus companys són: 110, 112, 270bis i 280.
Aquesta operació no és més que un altre intent de reprimir i intimidar a resistents i rebels, tractant apagar el foc anarquista i revoltós que crema dins de nosaltres. És inútil dir que no han tingut, ni des de lluny, èxit en el seu intent. Continuem en el no camí de les flames i l’odi, sense retrocedir ni un mil·límetre.
S’armen les paraules, els pensaments i les mans; concretem la nostra ràbia, el nostre desig i la necessitat de destrucció. Ataquem. Un còmplice abraç de foc a tots els companys perseguits i a tots els afins que han mostrat la seva proximitat i solidaritat, entre ells, els companys de Edizione Cèrber i els companys de la Conspiració de Cèl·lules del Foc. Que l’incendi de la insurrecio anarquista cremi i s’estengui des del cor i els ulls dels indomables del món sencer fins als carrers de ciutats i metròpolis, malgrat tots els intents de frenar-lo i extingir-lo.
Per això, m’uneixo al crit dels meus companys:
VISQUI L’ANARQUIA!
RUGEIX LA PÓLVORA I DESTRUEIXEN LES FLAMES!
En solidaritat amb els companys de Culmine i els espais de propaganda intervinguts per l’Estat italià
Fa un parell de setmanes un grup de companys italians van ser detinguts a Florència repartint pamflets contra la mort d’un immigrant a les mans de la policia. Els guardians de l’ordre van inserir aquesta detenció dins d’una nova operació repressiva contra companys anarquistes. A més, enmig dels operatius, amb aplanaments a cases i confiscació d’objectes personals, la policia va intervenir i va plagiar els correus electrònics dels blogs ParoleArmate, Culmine i Iconoclasta i va acusar a alguns companys de delictes subversius.
Des de la nostra petita trinxera de propaganda els enviem el nostre suport als companys investigats i als nostres germans de Culmine i els altres espais virtuals intervinguts, gràcies als quals podem assabentar-nos del que fan i pensen altres companys de terres llunyanes i compartir amb ells nostres reflexions sobre el context de lluita al nostre territori. Sabem que més ràpid que tard, amb el mateix o un altre projecte, els tindrem de tornada.
Per la nostra banda, ens neguem a subestimar a la propaganda impresa com una eina de baix risc en l’accionar contra l’autoritat. Per a nosaltres tota forma d’acció que divulgui idees antiautoritaries és una aportació a la lluita i un gest d’insubmissió contra el poder. Pot ser que davant les lleis de l’enemic no sigui el mateix editar un butlletí antiautoritari que col·locar un artefacte explosiu, però sí volem deixar clar que el poder s’esforça cada dia més per vincular entre sí aquest tipus d’actes pel seu contingut.
Va passar al setembre de 2008 quan es va intentar aplicar la Llei de Seguretat de l’Estat – acusant-los de “apologia de la violència”- contra tres joves que van ser sorpresos pegant al carrer panflets que cridaven a atacar a la policia; alguna cosa semblant va passar i està passant amb els companys de el “Caso Bombes”, on llibres i butlletins són part de les “evidències” amb que la fiscalia intenta acusar-los de participar en la col·locació d’artefactes explosius. Altres exemples sobren a Xile i el món. El realment important és assumir els riscos i el desafiament de continuar propagant i fent circular les nostres idees.
Si alguna cosa hem après en el nostre caminar, és que la difusió d’idees antiautoritaries és un camp d’acció tremendament important en l’enfrontament amb el poder. En aquest sentit, la propaganda escrita pot apuntar tant a companys com a els qui se sol denominar “la gent”. També hi ha companys que trien utilitzar els atacs directes contra símbols del poder com a forma de propaganda. Uns altres considerem que també els nostres actes quotidians són també un terreny de propaganda on vam demostrar quant antiautoritaris (o no) som realment.
Però el terreny del nostre dia no ens basta i com a grup dedicat a la propaganda impresa, hem triat dirigir les nostres reflexions cap a l’entorn de “companys”, per afilar les nostres posicions per mitjà de la tensió constant de les nostres idees i pràctiques. No obstant això creiem que també cal potenciar altres instàncies d’agitació que apuntin a un públic més ampli. Diem això perquè nosaltres no vam néixer insurrectes, sinó que fins avui ens hem anat forjat en contínua interacció i ruptura amb la societat i en el contacte amb les idees de lluita contra el poder. Per això creiem que uns altres també poden assumir una posició activa en aquesta lluita i començar a exercir la seva llibertat i recuperar les seves vides. No volem convèncer a ningú, però tampoc ens interessa ser els únics “convençuts”, per això propaguem la tensió permanent amb aquesta societat i la seva forma de vida submissa i alienada. Odiem aquesta societat que els poderosos van crear i a les masses que els obeeixen i reprodueixen el seu poder. No creiem que els explotats siguin els nostres companys sol pel fet d’estar oprimits, però tampoc els condemnem a priori com a enemics doncs solament en la present i constant agudització de la guerra social cada individu va evidenciant la seva posició.
Per això animem a tots els companys a multiplicar la propaganda anàrquica antiautoritari impresa, deixant les excuses i començant a actuar en grup o de manera individual. Es necessita més creativitat i objectius clars que mitjans econòmics per crear, imprimir o fotocopiar pamflets, fanzines, butlletins, afitxes, etc. Fent anem aprenent, i reflexionant i actuant de manera autònoma i horitzontal construïm en l’acció contra el domini, les formes de vida i de relacions antiautoritaries que ens permeten assaborir en el present l’anarquia i la llibertat.
