Recorregut històric des dels anys 70, context en el que es desenvolupen les pràctiques anarquistes actuals, repressió i solidaritat, internacionalisme…
Aquest dissabte 11 de maig a les 18h a l’Espai Obert (c/Violant d’Hongria 71, Sants, Barcelona) tindrà lloc una xerrada-debat sobre la situació del moviment anarquista i la repressió a Xile.
Us hi esperem.
Claudia López Benaiges, jove anarquista, estudiant de dansa a la universitat, fa 14 anys, durant una protesta contra el 25 aniversari del cop d’Estat feixista de Pinochet, va ser assassinada d’un tret a l’esquena, disparat per Carabiners (Policia) al poble La Pincoya de Santiago (Xile).
Claudia López es va convertir en un símbol per tot el moviment estudiantil xilè, per a les organitzacions socials de la joventut, i fins i tot per al emergent moviment anarquista xilè. La seva mort demostra que el règim xilè actual segueix estant dominat en l´ombra per figures sinistres militar que van ser responsables del cop militar de 1973 i de tot el seguici d’horrors, persecucions i matances de la història recent de Xile.
Avui dia, 14 anys després del seu assassinat, no hi ha responsables ni culpables, la qual cosa només demostra que a Xile encara subsisteix la insidiosa impunitat dels mateixos repressors de sempre.
La seva dansa rebel perdurarà als nostres cors
Poemes de la companya Claudia López.
Documental Clàudia al cor
Vídeo d’un ball de Claudia Lopez
Un altre vídeo dedicat a la companya
CONTRA LA BURGESIA CRIOLLA I CAPITALISTA. Declarem l’autoría de l’atac criminal revolucionari contra EL CLUB DE LA UNIO, a Bandera amb Alameda, a un costat del maleit palau de La Moneda “ESTEM A PROP VOSTES ESTAN LLUNY”. Triem aquest objectiu perquè des d’allí, s’han estat reunint històricament els ideòlegs de la depredació natural d’aquest territori, niu de piranyes, lladres i explotadors, que sent de partits polítics, tenen una cosa en comú; el seu afany d’unir-se cap a l’esclavitut de la vida de les persones per perpetuar els seus privilegis.
Aquest atac el fem com un crit de lluita i una crida a la guerra social per a tots/es aquells/es que pateixen alguna manera de dominació, d’explotació. Declarem que el sistema econòmic del capitalisme en la seva fase neoliberal no és més que un altre instrument impositiu per a dominar tant a les persones, els animales com la ñuke mapu, un altre invenció per part d’aquella clase que històricament busca enriquir les seves butxaques a costa de tots/es.
LA TERRA VAL MÉS QUE ELS SEUS MALEITS DINERS – RES PODRÀ COMPRAR LA NOSTRA DIGNITAT.
NACR – BN.
NUCLI AUTÒNOM DEL CRIM REVOLUCIONARI – BANDERA NEGRA.
NACR – NUCLI AUTÒNOM DEL CRIM REVOLUCIONARI.
NOSALTRES SOM CRIMINALS PER ATACAR I VOLER MATAR ALS EXPLOTADORS. SI ANEM A SER CRIMINALS HO ACCEPTEM PERÒ SOM CRIMINALS REVOLUCIONARIS.
Diverses individualitats ens hem convocat en base a una idea, sent la idea i l’acció els dos elements centrals que permeten la integració i coordinació de diferents punts de vista, de diferents pensaments però la base comú dels quals és la lluita revolucionària I ACCIÓ DIRECTA contra l’Estat/Capital i els seus sistemes de dominació.
Som una organització informal donat que cada cèl.lula o fracció de combatents opera de forma autònoma, cosa que no nega la coordinació de diferents cèl.lules, sense que sigui necesari que les individualitats es coneguin entre si (hinzpiter no ens pots jutjar d’associació íl.lícita maleït imbècil).
Som diferents grups autònoms que ens adjuntem en base a la IDEA que es deu afrontar i atacar de forma directa i revolucionària, ja sigui per la via insurreccional, propaganda pel fet o l’acció individual a tot tipus de dominació. Els nostres objectius són simbòlics i no simbòlics, doncs considerem la necessitat de destruir tot tipus de marcaderia, considerant així mateix a les persones que treballen per a l’Estat i el capitalisme mercaderies dignes d’eliminar. Estem en contra de tot tipus de dominació que afecti tant a persones com a animals com també a la terra en el seu conjunt. La nostra lluita és per l’alliberació Total de tots els èssers, de totes les coses, del planeta, donat que el capitalisme contamina en la seva essència materials nobles de la natura (com el plom, el coure) per tal de tornar-los elements de destrucció masiva.
En relació a allò simbólic, aprofitem per aclarir perquè triem al nostre primer atac el memorial de Jaime Guzmán donat que per nosaltres és un símbol de la dominació capitalista que es materialitza a traves de la modalitat neoliberal, és a dir, a traves del sistema econòmic (i ideològic) del neoliberalisme que és causant de l’explotació de les persones i de la natura ja que el seu afany d’acumulació de riquesa no mesura conseqüències portant-nos a l’holocaust ecològic. Triem la Automotora One perquè és un símbol de la dominació tecnológica i la ostentació, símbol d’estatus i arrogancia social, són una ofensa i una bufetada als/les pobres.
De nou declarem que Hans Niemeyer no és autor dels nostres atacs al Memorial i l’Automotora, no el coneixem ni ell a nosaltres. Aquests atacs són la nostra obra i la reclamem com a tal, i als agents de l’Estat Xilè els hi diem de nou ESTAN LLUNY, NOSALTRES ESTEM A PROP, per això no els queda més que aixecar un nou muntatge per respondre als seus maleits patrons, no els hi queda més que acusar a un innocent d’aquests actes.
NUCLI AUTÒNOM DEL CRIM REVOLUCIONARI.
SOM CRIMINALS PER ATACAR LA CLASE QUE UTILITZA TOT O QUALSEVOL MÈTODE DE DOMINACIÓ. VOSTÉS SÓN CRIMINALS PER ATACAR I MATAR A LA TERRA I ALS POBRES.
Continua la resistència contra forestals i colons després de l’atac policial a comuners de Chekenco
Amb la crema de dos camions de transport forestal a prop de Los Sauces, continua la cadena de fets que semblen ser una onada d’accions de resistència contra l’ocupació del territori maputxe que ha augmentat en violència cap a la gent de les comunitats.
La prova més visible d’aquesta arremesa violentista contra les families maputxe, va ser l’atac armat de la policia xilena a la comunitat Wente Winkul Mapu de Chequenco. Aquest assalt posa al descobert que no hi ha diàleg possible per a la restitució del territori maputxe i més aviat, amb aquesta violència l’estat xilè s’encarrega d’assegurar i perpetuar la usurpació a mans dels forestals i latifundistas.
Recordem que en la incursió punitiva de la força d’ocupació xilena en la petita comunitat de la zona de Ercilla, van resultar ferides de diversa consideració 10 persones i hi van haver 2 detinguts. Entre els ferits hi havia almenys una dona, dos nens i una persona de prop de 80 anys.
La mateixa tarda del dia 7 de juny van començar les que podrien anomenar-se accions de resistència a mans de weichafe de diferents territoris, en resposta a la acció antimaputxe, amb la crema de tres camions a la Ruta 5 i una casa patronal al sector Chiguaihue, segons informava la premsa regional.
Tanmateix es van produir dos atacs amb armes de foc a vehicles policials mentre es desplaçaven per l’interior de les comunitats maputxe; un incendi a una casa patronal d’un fundo forestal a Collipulli i ara, el referit incendi d’aquests camions en un camí entre Lumaco i Los Sauces. Cap d’aquestes accions va provocar danys personals.
__________
Detenen 4 maputxe d’Ercilla acusats de l’incendi d’una camioneta
El dijous passat (14 juliol), cap a les 19 hores, forces especials de carabineros van detenir a Mariano Llanca Tori, Juan Queipul Tori, Carlos Manquel Toledo i Pablo Huañaco Curinao a la ciutat d’Ercilla, acusats per la Fiscalia de cremar una camioneta.
Els quatre comuners pertanyen a les comunitats de Temucuicui i Coñomil Epuleo de Collico, i van ser portats a la comissaria de la ciutat de Collipulli, on van passar la nit.
El divendres, es va realitzar el control de les seves detencions al Tribunal de Garantia d’aquesta ciutat, a sol•licitud del fiscal del Ministeri Públic, on se’ls va ampliar la detenció fins dilluns, és a dir, detinguts sense que es presentessin càrrecs formals, segurament, per manca d’antecedents.
El tribunal va fixar l’audiència de formalització de càrrecs pel dilluns 18 de juny, avançant que seran acusats i formalitzats d’atac incendiari i robatori amb intimidació, no assenyalant els fets específics dels que suposadament són responsables.
Finalment, van ser portats a la presó de la ciutat d’Angol, mentre la premsa xilena va donar a conèixer que estan essent involucrats a l’incendi d’un camioneta, suposadament de contractistes de Movistar.
El dimarts 1 de maig es va realitzar la marxa des de la Estació Central, al davant de la Universitat de Santiago, fins a la plaça els Herois al centre de la capital.
La marxa, que va sortir a les las 11:00 del matí, va avançar de manera ràpida fins a on estava instal.lat l’escenari. Allà van començar els primers enfrontaments amb la policia, que van deixar com a resultat un banc Itau completament destrossat i saquejat, un institut d’estudis destrossat completament i una sucursal del Banc Estado cremada, a la qual van haver d’anar bombers per apagar-la, mentres al carrer es seguien encenent barricades.
Les forces especials de carabineros es van enfrontar a/lxs encaputxadxs que van atacar amb pedres, pals, ampolles i foc. La senyalètica de l’alameda va ser arrancada i els carrers omplerts de propaganda i acció.
Després la policia va arribar amb la seva cavalleria montada, els seus carros i bombes, dispersant a la gent. Es diu que van ser 20 els/les detinguts/des per desordres al centre.
Durant la manifestació es van contar 10 desgraciats ferits, dos són oficials i vuit suboficials, els quals van haver de ser atesos a centres hospitalaris amb lesions de diversa consideració.
Reivindiquem el sabotatge a un caixer automàtic del Banc dels Andes Pro Credit, situat a la zona de Miraflores i el qual va acabar totalment inutilitzat pel foc.
Són nous temps d’insubmissió i desobediència a Bolívia.
Noves oportunitats de replantejar i redefinir concepcions de lluita per l’anarquia, veiem des de l’òptica de l’acció directa i tots els seus matisos ja no des de les abstractes i velles significacions reformistes no solament caduques, sinó contràries també a la set de venjança i destrucció que emergeix de les entranyes, de la urgent reapropiació de les nostres vides, no una vida corrompuda pels diners i el consum, per contra, una vida que vola lluny dels seus límits i les seves lleis còmplice en cada gest amb cadascun dels quals s’enfronten al poder. Desafiem tota forma d’autoritat, rebutgem les frases ja fetes i repetides fins al cansament pels erudits de la revolució i els qui enarboren el discurs de procés de canvi i aquesta fastigosa forma antiimperialista-anticapitalista del MAS.
No anem a esperar que ens diguin quan és el context adequat de la revolta, de les “condicions propícies” per a la lluita, factors que tornen eterna l’espera d’acabar amb aquesta realitat. Decidim enfrontar-nos aquí i ara, consenteixes de cada acció, cada pas que d’ara endavant serà una amenaça per al poder i la societat que col·labora i és part de l’aniquilació del món en què vivim.
Acció en Solidaritat:
Stella Antoniou, companya empresonada a Grècia
Eat i Billy, companys empresonats a Indonèsia.
Luciano Pitronello, força en tot el procés estem amb tu.
Companys de CCF en vaga de gana.
Per la constant discussió i enfortiment de la FAI-FRI.
Unas Noctilucas descarriadas FAI/FRI
Pd: Perquè no quedi com un fet aïllat. Tot el nostre menyspreu al convertit Walter Bond, perdó… Abdul Haqq.
En solidaritat amb els companys de Culmine i els espais de propaganda intervinguts per l’Estat italià
Fa un parell de setmanes un grup de companys italians van ser detinguts a Florència repartint pamflets contra la mort d’un immigrant a les mans de la policia. Els guardians de l’ordre van inserir aquesta detenció dins d’una nova operació repressiva contra companys anarquistes. A més, enmig dels operatius, amb aplanaments a cases i confiscació d’objectes personals, la policia va intervenir i va plagiar els correus electrònics dels blogs ParoleArmate, Culmine i Iconoclasta i va acusar a alguns companys de delictes subversius.
Des de la nostra petita trinxera de propaganda els enviem el nostre suport als companys investigats i als nostres germans de Culmine i els altres espais virtuals intervinguts, gràcies als quals podem assabentar-nos del que fan i pensen altres companys de terres llunyanes i compartir amb ells nostres reflexions sobre el context de lluita al nostre territori. Sabem que més ràpid que tard, amb el mateix o un altre projecte, els tindrem de tornada.
Per la nostra banda, ens neguem a subestimar a la propaganda impresa com una eina de baix risc en l’accionar contra l’autoritat. Per a nosaltres tota forma d’acció que divulgui idees antiautoritaries és una aportació a la lluita i un gest d’insubmissió contra el poder. Pot ser que davant les lleis de l’enemic no sigui el mateix editar un butlletí antiautoritari que col·locar un artefacte explosiu, però sí volem deixar clar que el poder s’esforça cada dia més per vincular entre sí aquest tipus d’actes pel seu contingut.
Va passar al setembre de 2008 quan es va intentar aplicar la Llei de Seguretat de l’Estat – acusant-los de “apologia de la violència”- contra tres joves que van ser sorpresos pegant al carrer panflets que cridaven a atacar a la policia; alguna cosa semblant va passar i està passant amb els companys de el “Caso Bombes”, on llibres i butlletins són part de les “evidències” amb que la fiscalia intenta acusar-los de participar en la col·locació d’artefactes explosius. Altres exemples sobren a Xile i el món. El realment important és assumir els riscos i el desafiament de continuar propagant i fent circular les nostres idees.
Si alguna cosa hem après en el nostre caminar, és que la difusió d’idees antiautoritaries és un camp d’acció tremendament important en l’enfrontament amb el poder. En aquest sentit, la propaganda escrita pot apuntar tant a companys com a els qui se sol denominar “la gent”. També hi ha companys que trien utilitzar els atacs directes contra símbols del poder com a forma de propaganda. Uns altres considerem que també els nostres actes quotidians són també un terreny de propaganda on vam demostrar quant antiautoritaris (o no) som realment.
Però el terreny del nostre dia no ens basta i com a grup dedicat a la propaganda impresa, hem triat dirigir les nostres reflexions cap a l’entorn de “companys”, per afilar les nostres posicions per mitjà de la tensió constant de les nostres idees i pràctiques. No obstant això creiem que també cal potenciar altres instàncies d’agitació que apuntin a un públic més ampli. Diem això perquè nosaltres no vam néixer insurrectes, sinó que fins avui ens hem anat forjat en contínua interacció i ruptura amb la societat i en el contacte amb les idees de lluita contra el poder. Per això creiem que uns altres també poden assumir una posició activa en aquesta lluita i començar a exercir la seva llibertat i recuperar les seves vides. No volem convèncer a ningú, però tampoc ens interessa ser els únics “convençuts”, per això propaguem la tensió permanent amb aquesta societat i la seva forma de vida submissa i alienada. Odiem aquesta societat que els poderosos van crear i a les masses que els obeeixen i reprodueixen el seu poder. No creiem que els explotats siguin els nostres companys sol pel fet d’estar oprimits, però tampoc els condemnem a priori com a enemics doncs solament en la present i constant agudització de la guerra social cada individu va evidenciant la seva posició.
Per això animem a tots els companys a multiplicar la propaganda anàrquica antiautoritari impresa, deixant les excuses i començant a actuar en grup o de manera individual. Es necessita més creativitat i objectius clars que mitjans econòmics per crear, imprimir o fotocopiar pamflets, fanzines, butlletins, afitxes, etc. Fent anem aprenent, i reflexionant i actuant de manera autònoma i horitzontal construïm en l’acció contra el domini, les formes de vida i de relacions antiautoritaries que ens permeten assaborir en el present l’anarquia i la llibertat.
Sin Banderas Ni Fronteras, Abril 2012
sinbanderas.nifronteras[a]yahoo.com
Que la insurrecció i l’anarquia surtin als carrers
…Davant un nou Dia del Jove Combatent (29 de Març), i enmig d’un context d’agitació assotant la falsa pau social de l’Estat i el Capital -almenys a Santiago i altres llocs del país- des del nostre nucli antiautoritari d’agitació i propaganda escrita volem compartir amb els companys nostres breus reflexions sobre alguns desafiaments que afrontem en la nostra participació activa com a propagandistes de l’anarquia en un context on no som l’únic corrent que agita les aigües de l’oceà de la dominació…
1) El desafiament permanent de recordar.
Encara que el ritme vertiginós de la dominació arrossega a als individus a viure en un etern present de consum, obediència i alienació, nosaltres tenim la necessitat permanent de recordar i fer memòria per a l’acció, recordar per al present i per al combat quotidià. Perquè enriquir les nostres experiències actuals amb les experiències del passat és alguna cosa fonamental per situar nostre accionar dins d’una ruptura contínua amb el món de l’autoritat, malgrat els cops repressius i dels diferents contextos de lluita, perquè l’enemic s’esforça per aïllar i silenciar aquestes experiències perquè nous companys comencin de zero una vegada i una altra.
És necessari recordar als germans Vergara Toledo, a Ariel Antonioletti, a la companya Claudia López, al germà Maurici Morales i altres companys caiguts en combat. Però també és important conèixer i analitzar els seus contextos històrics, les seves experiències particulars i les dinàmiques de lluita de cada moment per no caure en els paranys de la idealització ni el pantà de les ideologies. Conèixer altres experiències de subversió, valorar-les i criticar-les amb fraternitat per afilar les nostres posicions i pràctiques actuals de lluita és alguna cosa que sempre han temut els poderosos. I això és la memòria combativa…
2) El desafiament de marcar la diferència
Volem aportar a radicalitzar el conflicte contra l’autoritat o ens acontentarem solament amb moure’ns dins del context de mobilitzacions pautades per uns altres?
Tant en les mobilitzacions recents com en dates com el 29 de Març o l’11 de Setembre els carrers s’inunden de diferents voluntats que solen semblar uniformes a partir de pràctiques comunes que els uneixen en l’acció. D’una banda està la massa ciutadana, les seves processons i demandes a l’Estat opressor, i per un altre, la diversitat d’individus que es fan partícips de la lluita de carrer. Deixant de costat a la massa ciutadana, ens interessa fer notar la necessitat que la propaganda anàrquica/antiautoritaria estigui present als carrers per diferenciar-nos d’altres discursos i propostes que des d’altres perspectives es fan present en la radicalització de la protesta social.
De partida, cal deixar en clar que no compartim objectius amb els qui veuen la lluita de carrer i l’enfrontament amb la policia com una simple forma de diversió tan embriagadora i fugaç com una droga. Per a nosaltres, la necessitat de desbordar i aniquilar els límits imposats per l’enemic en tots els plànols de la vida –inclosa la protesta- és un acte de conseqüència amb la nostra postura antiautoritaria i intentem portar aquests plantejaments a cadascuna de les nostres accions, fins i tot en aquelles que per a alguns semblen petites o insignificants com a nostra alimentació i les nostres relacions entre amics i companys…Per això ens neguem a reivindicar-nos com a part del lumpen, on proliferen conductes consumistes, masclistes i autoritàries.
També ens sembla necessari marcar la diferència amb les organitzacions marxistes leninistes i tota la gamma de col•lectius satèl•lits d’aquestes orgàniques que amagant-se amb discursos de asambleisme i horitzontalitat alimenten les files de les estructures jeràrquiques de la ultraesquerra desitjosa de poder. Diem això perquè les nostres projeccions són completament diferents a les del Front Patriòtic Manuel Rodríguez (FPMR), a les del Moviment d’Esquerra Revolucionari (MIR) i les del Moviment Juvenil Lautaro (MJL).
Aquests partits leninistes aspiren a destruir al capitalisme i a certes formes de govern, però mai han estat interessats a destruir l’autoritat i tota forma de dominació. Al contrari, en la seva forma d’organitzar-se i en la seva proposta d’ordre social, manifesten la necessitat de crear i utilitzar instàncies de poder per ser avantguardes (obertes o encobertes) dels oprimits (com el FER, Andha Xile i la ACES) i aspiren a controlar un Estat proletari o govern popular l’experiència històrica del qual ha comprovat ser totalment contrarrevolucionari i autoritari en la pràctica (com va acabar ocorrent a Rússia, Cuba, Xina, Vietnam, i allà on els leninistes de divers tipus ocupen llocs de poder)… Nostra insurrecció és per destruir al poder, la d’ells, per fer-se del poder.
A més, queda també diferenciar-nos de certes orgàniques llibertàries i anarquistes (encara que no totes) que reprodueixen discursos i pràctiques leninistes com la reivindicació de demandes parcials, les plataformes, les sigles i les avantguardes encobertes.
Finalment, a nivell més global, nosaltres sentim la necessitat de marcar les nostres clares diferències amb tot discurs i accionar que no té com a objectiu permanent la destrucció de l’autoritat. Aquí caben, per exemple, totes aquelles posicions que fins i tot utilitzant el mètode de l’acció directa reivindiquen els seus actes exclusivament com a simples formes de plaure individual o com a part de certes lluites ecologistes radicals que creuen posseir la veritat i no aspiren a la destrucció immediata de la dominació.
Entre els últims, fem directa referència als plantejaments de l’editorial espanyola Últim Reducte, els mexicans d’Anònims Amb Cautela, Ràbia i Acció (i, en certa manera, el discurs del grup Individualitats Tendint al Salvatge que han fet ressò d’un discurs racionalista que redueix la lluita al combat contra el sistema tecno-industrial –i no contra el sistema de dominació en el seu conjunt- expressant que solament els seus objectius d’atac fan un real dany a aquest sistema) Pel seu contingut, les seves projeccions o falta d’elles, aquestes postures, encara que semblin radicals en els fets, no aspiren a la propagació de la lluita contra el poder i, per tant, són una altra cosa diferent a la praxi anàrquica, insurrecta i antiautoritaria.
…Per això tenim clar (com algú va escriure per aquí) que som una orgullosa minoria dins de la minoria.
No obstant això, aspirem a contagiar a uns altres amb les nostres idees, no per fer hegemonia o controlar les lluites, no per formar exèrcits populars ni apel•lar a una classe social suposadament destinada a fer la revolució. Aspirem a la propagació i aprofundiment de la lluita antiautoritaria simplement perquè ens interessa que altres individus també neguin aquesta realitat de dominació i experimentin la llibertat i l’anarquia en el combat multiforme i quotidià.
Per això apel•lem a les consciències individuals i a les vivències comunes que permeten aguditzar el conflicte i donar-li continuïtat a la lluita contra el poder. No ens interessa aixecar programes però sí tenim projeccions; ens neguem a fer de l’organització una fi en si mateix, però sí la utilitzem com a eina per actuar; ens neguem a militar en organitzacions formals que divideixen la lluita en etapes, solament aspiren a reclutar nous adeptes i tenen respostes estructucturades per la seva ideologia.
No obstant això, sí tenim una proposta, i aquesta és la proliferació dels grups d’individus organitzats per mitjà de l’afinitat capaces de generar activitats antiautoritaries de divers tipus i capaços de connectar-se i coordinar-se amb uns altres a través de la informalitat…
I en el si d’aquesta proposta organitzativa es materialitza en la pràctica la forma de vida que proposem: una vida lliure, on els individus lliurement associats donin regna solta a la seva autonomia en suport mutu amb els seus afins i en conflicte permanent amb tota forma de poder.
En això creiem, i per això lluitem, desenvolupant formes antiautoritaries de relacionar-nos i aniquilant les relacions de dominació i dependència, perquè la nostra manera d’organitzar-nos reflecteix la manera en què volem viure, sense líders ni representants…Per això ens neguem a separar la lluita de la nostra pròpia vida…
3) La necessitat de conèixer com funciona la repressió.
Per descomptat que l’enemic desitja veure’ns derrotats, alienats, aïllats, tancats, paranoics, etc. Però conèixer com funciona la repressió i com aquesta ha operat en contextos passats i recents ens ajuda a entendre el que passa al nostre al voltant i en certa mesura a anticipar-nos a possibles cops repressius. És sabut que en dates emblemàtiques com el 29 de Març o l’11 de Setembre els agents del poder solen realitzar seguiments especials o apunten la seva vigilància a certs espais i companys coneguts per la seva postura de vida anàrquica. Fins i tot poden haver-hi aplanaments o amenaces d’aquests per intentar mostrar que està tot controlat o simplement per atemorir als revoltosos. Per exemple, a finalitats de 2009 en vespres de les eleccions presidencials van ser aplanades vàries cases okupes i centres socials autònoms, tal com ocorre sovint a Grècia en vespres d’algunes dates importants.
Per això cridem a els qui se senten part de la lluita anàrquica/antiautoritaria a romandre atents i acurats sense mai baixar els braços ni caure presos de la por, mantenint-nos actius en tot moment i lloc.
…Preparant el segon nombre de la nostra publicació, ens acomiadem amb salutacions de fraternitat insurrecta.
!!!Pels combatents d’ahir i avui.
Que aquest 29 de Març la insurrecció i l’anarquia surtin als carrers!!!
Sin Banderas Ni Fronteras,
Nucli antiautoritari d’agitació i propaganda escrita
sinbanderasnifronteras[a]yahoo.com
Costa escriure moltes vegades sabent que no seran més que textos difosos per l’eina tecnològica també inventada pels enemics, però en temps com aquests, se’ns fa necessari informar, convidar i motivar els companys que estan en altres parts del globus. Ja hem confirmat la informació sobre el company ferit a Chillán (Xile) gràcies a recopilacions que hem anat coneixent per la premsa dels poderosos, allò ens motiva a tornar a comunicar-nos plens d’incertesa i pena, i no només això, també la situació del company Tortuga i dels altres presos d’aquesta guerra social que cada dia ens fa caminar amb angoixa. Tampoc ens oblidem de la Gaby i el Diego, dos cors clandestins molt lluny de les mans de l’autoritat, i tant així ens motiven tots i totes els guerrers anònims del territori arriscant les seves vides per la destrucció d’aquesta societat i de tota forma de dominació.
Estem angoixats, per això mateix tornem a convidar a la solidaritat activa i constant pel que fa als atacs al poder, els nostres presos no aguanten ni un minut més, plenem-nos de ràbia i intel·ligència, i fem que les bombes i el foc arribin fins i tot a les cases tan insegures dels opressors. Fem que cada marxa o manifestació s’ompli d’espontaneïtat revolucionària, expandim la Revolta per tot arreu. Els companys de Chillán ens demostren que la revolta no s’ha de centralitzar a ciutats grans, sinó que s’ha de contagiar com un virus salvatge per tot arreu.
Mort a la por i a la paranoia!
Per la propagació de l’odi i la rebel·lia!
Per la destrucció de la civilització, cap a l’alliberament total!
Escrit per Alguns Antisocials Salvatges.
negrosdebialystok[a]riseup.net
PD: El cartell va ser tret de per ahi i a més, els deixem una cançó de Niu del Cuco.
Lletra:
Encara que no sàpiga el teu nom
encara que mai t’he parlat
encara que no estigui al teu costat
els nostres colps són propers.
Encara que mai ens veiem
encara que lluny estigui lluitant
encara que busquin atrapar-nos
seguirem atacant.
Tot i que res és segur
encara que plori contra el mur
encara que sagnin els nostres punys
cada acte no serà l’últim.
Encara que pensin que és en va
encara que de vegades caigui l’ànim
encara que estiguis de l’altre costat
lo bell és rebel·lar-se.
Com un mar furiós contra les pedres
la nostra acció d’amor en aquesta guerra
tan llunyans, tan propers
tan llunyanes, tan properes.
Perquè em bull la sang en saber dels teus batecs
arriscant a cada moment per alguna cosa diferent.
La passada matinada del 20 de març, data programa per l’audiència del nostre germà Luciano Pitronello, ens dirigim amb odi i ràbia cap a una sucursal del Banc de Xile situada en l’Avinguda Collin (Chillán), estant aquí cargats de material inflamable, en tenim prou amb dos minuts perquè el nostre foc anàrquic i salvatge il · luminés la nit. Les perdudes econòmiques segur van ser milionàries, ara mateix les ridícules policies han d’estar patèticament buscant evidències, però nosaltres aquí molt a prop i molt lluny rient de la facilitat amb la que el nostre foc destrueix el símbol de la dominació, de l’explotació, de la misèria i de la desigualtat al món.
Que aquest atac sigui una amenaça i advertència dels molts que queden per executar, el nostre foc es seguirà estenent cap a qualsevol estructura que li doni vida a aquest sistema autoritari i opressor, i no tardarem en veure cremar qualsevol individu que faci exercici de la fastigosa autoritat o als botxins d’aquesta, que són els ‘pacos i ratis’, si algú mor, seran vostès. I tinguin clar que aquest atac també és en venjança als assassinats a la presó Sant Miquel i a la presó d’Hondures.
Dediquem aquest atac a Freddy, Marcelo i Juan, presos pel Cas Security però especialment al Luciano, que avui és objecte de la venjança de l’Estat, els seus ‘pacos’ i els seus ciutadans obedients. ¡¡Només amb acció revolucionària et traurem de tornada al carrer Tortuga!!
¡¡A MULTIPLICAR ELS ATACS CONTRA EL CAPITAL!
¡¡CONTRA TOTA AUTORITAT!!
¡VISCA LA ANARQUIA!!
Federació Anarquista Informal / Cèl·lula Incendiària Efraïm Plaça Olmedo
Quan parlem de solidaritat, no podem ignorar Xile. Encara que estem lluny de les batalles i lluites d’allà, ens trobem en la mateixa guerra contra els mateixos enemics, com els nostres compas a Xile.
La situació allà, ens va fer atacar un blanc bancari, tal i com Tortuga va fer, per aixo serà arrastrat als tribunals.
Ahir per la nit, 19 de març de 201, a Bützostraße (Carrer del barri Prenzlauer Berg), en la ciutat de Berlín, varem destruir amb foc un caixer automàtic. Les accions contra aquestes màquines han augmentat durant els últims anys, també a Berlín; en diferents contextos, s’identifiquen com un blanc idoni i/o se’ls fica foc o se’ls destrossa amb martells.
Els atacs a caixer automàtics normalment es troben sota secret sumari, ja que els poderosos tenen por de que aquesta forma d’acció es pugui convertir en un esport popular, com la cremada de cotxes.
MAI DERROTATL’1 de juny del 2011, Luciano “Tortuga”, de 23 anys, va instal·lar un artefacte explosiu al Banco Santander de Santiago, Xile, sumant-se a l’ofensiva antiautoritària que ha vingut desenvolupant fa anys sense reconèixer líders ni fronteres, atacant de forma directa símbols de l’estat i el capital.
Aquest 20 març de 2012, es realitzarà l’audiència del judici oral en contra del company, per a qui demanen 15 anys de presó, sota la Llei Antiterrorista.
Els/les guerrers/res de tot el món no podem quedar-nos en silenci observant com jutgen el nostre germà. Destruïm les lògiques del capital. Defensem el company i el seu acte insurrecte, amb totes les formes d’atac imaginables. En guerra contra el poder…
