Tag Archives: terrorisme d’estat

Tessalònica: “Ara som tots persona non grata”. Text d’un(a) compa d’Anglaterra arrestada durant la batuda en l’okupa Delta

Nou dels arrestats en el desallotjament de l’okupa Delta van ser alliberats sota fiança després del judici, en el qual van realitzar una declaració política col·lectiva. Tots els acusats van ser declarats culpables de diversos delictes menors, van rebre sentències suspeses de presó (de 3 a 16 mesos) i tres anys de llibertat condicional.  La quantitat total de la fiança va ser de 7950 euros. Fins avui, el dècim acusat segueix sota custòdia, enfrontant-se al perill de la deportació a causa del perjuri policial: un madero va atestar en la tribuna que el/la compa tenia un passaport fals (el que no és cert).

Uns dels deu arrestats va escriure i ens va enviar un text el 22 de setembre, expressant la seva opinió sobre tota la farsa:ara som tots persona non grata

Mai he vist a un home
que mirés amb tan àvids ulls
aquesta tenda diminuta i blava
que els penats anomenen cel
Oscar Wilde. Balada de la presó de Reading

Compas, què puc dir sobre els últims dies?, a part del teatre de l’absurd, necessito dir més? Des del primer dia en un judici kafkiano, fins a la societat de l’espectacle per fora de la nostra porta principal. Ningú pot començar a entendre que la Junta mai va desaparèixer fins que té una pistola apuntant-li al capdavant a primera hora del matí, el cap copejat contra la paret, llançat al sòl sota una pluja de puntades amb les botes, en un espectacle de pantomima hollywoodiense, que va tirar a baix la façana de la democràcia grega mostrant la seva veritable cara feixista. A qui es creien que havien trobat quan van entrar a l’edifici encocats? A terroristes? No, els veritables terroristes són els de el Parlament que van donar l’ordre!

El que es va donar en Delta no va ser un acte terrorista, va anar un intent de crear un món diferent al que dirigeixen l’Estat i el Capital, de prendre el control de les nostres vides, contra la mort lenta de tots en aquest sistema, un espai alliberat per existir en llibertat, per viure de debò. No vam fer això solament per nosaltres, sinó que estàvem oberts a la comunitat que ens envolta, més del que mai ho estarà un polític.

Dins dels passadissos de la llei i la moral, vam ser sotmesos a la tortura de la societat-presó de l’Estat en la seva forma concentrada, dissenyada per destrossar-nos fins que cridéssim pietat, però vàrem negar! Fins i tot quan ens van forçar a donar les empremtes dactilars, no vam cedir, amb 20 maderos de la MAT en una sala, una pistola en el cap, doblegant-nos el cos de tal forma que no deixessin danys duradors que fessin els seus registres nuls i els deixessin sense efecte davant un tribunal.

Dins de les cel·les, segregats, a les dones se’ls deixava sortir de la cel·la, com si el sexisme no fos una sorpresa fins i tot en el sistema carcerari, sense considerar-les una amenaça en comparació de l’altre sexe. Amagats durant hores i hores dels presos socials, com si fóssim un virus llest per propagar-se.* Vam fer nous compas en les cel·les de comissaria, naturalment, com si fóssim tots el germen d’un sistema malalt. Van arribar a les nostres oïdes histories de brutalitat policial cap a tots els presoners, de confessions forçades a força de pallisses. Encara amb tot això, no has sentit l’alegria de la solidaritat fins que no has sentit als compas cridant des de fora, mentre crides els teus pulmons es tornen a assecar, l’energia de les cel·les tornant a la vida després de cada consigna.

Com a nota addicional, els porcs van decidir llançar a les nostres cel·les, com a mesura extra, a dos yonquis camells xivatos. Aquestes cares les havíem vist després de sortir de la plaça Rotunda, l’anomenat victoriós camp de batalla que els maderos han omplert de yonquis i secretes en cada cantonada. No fa falta dir que ens vàrem llevar de la seva vista de seguida, sense permís dels nostres carcellers, per evitar que se’ns taquessin les mans de sang, o pitjor, que les nostres paraules arribessin a les seves oïdes. Deixem una cosa clara: l’Estat pot reclamar qualsevol plaça o zona que vulgui, però no són més que símbols, espais físics; el nostre rebuig és molt més que això. Per això, deixa que el cap de policia es pavoneje per Rotunda envoltat d’una dotzena de maderos de la MAT; deixa-li que la pobli de xivatos; som molt més que això.

El procés judicial no va ser més que un tribunal militar, encara que fins a un tribunal militar hauria estat més precís en el tractament de les proves. Els jutges ja havien aclarit les seves ments burgeses amb ordres expedides des de dalt, sense pietat com va exigir el Ministre d’Ordre Públic i Justícia, però tampoc esperàvem menys i mai demanàrem la seva pietat. Això és la democràcia, que va ignorar el fet que el passaport d’un(a) compa de Colòmbia va ser jutgat falsament pels maderos, que no tenien cap dret a això. La prova va demostrar que la identificació d’aquesta persona és autèntica. Solament volien un ostatge, arrabassat de nosaltres just al final, sense que ho sabéssim. Així funciona la beneïda democràcia i no esperàvem menys.

La pitjor conseqüència possible d’aquest espectacle és que ens dividís.

La encarcelació va unir als compas, jo inclòs(a), fins i tot malgrat les diferències d’opinió. Quan tota la bota de l’opressió cau sobre els nostres caps, totes les tendències, rivalitats, conflictes interns –i em refereixo a tothom– perden el sentit, són més nocives que constructives. Vindran temps pitjors, no hi ha dubte, mentre l’Estat intenti infligir-nos més misèria, mentre ens esclavitzi més a imatge i semblança seva.

Són ells els qui es beneficien de la nostra desunió i ho saben. En el passat, m’hagués preocupat més per una tendència, però ara veient-ho des de fora em puc fer autocrítica. Tot el que importa ara és que estiguem units, resistim i ens organitzem de la forma en què triem, no solament assemblea després d’assemblea o text després de text, sinó amb praxi honesta, praxi, praxi contra el que vingui.

Al meu amic/ga de Colòmbia que segueix segrestat/ada per l’Estat, mans fora del(a) nostre compa.

A la resta de presoners de l’Estat que vam conèixer en les cel·les, foc a totes les presons, a totes les cel·les!

Delta està a tot arreu, segueix viva dins de nosaltres!

d’una persona non grata

castellà, anglès

* Recentment, es va publicar una carta forta, de presos socials tancats en les cel·les de la prefectura de policia de Tessalònica (GADTH), un text escrit durant els dies de tancament dels compas arrestats en l’okupa Delta a les monstruoses sales de detenció (on no hi ha pati, ni accés al bany sense permís, etc.). Els altres detinguts, òbviament, van lliurar la carta als compas perquè els anarquistes poguessin difondre-la (en grec, signada per Presoners en l’antre de mala mort de GADTH). Extracte: “Abans de res, hem d’emfatitzar que, encara que les cel·les de la prefectura de policia estan destinades a la custòdia temporal, molts de nosaltres hem estat tancats durant més de 8 mesos, amb l’excusa que no hi ha espai a les presons. Ara mateix, hi ha un total de 85 detinguts aquí.”

$hile: Claudia López, estudiant de la dansa i anarquista, va ser assassinada d’un tret a l’esquena per la policia fa 14 anys

Claudia López Benaiges, jove anarquista, estudiant de dansa a la universitat, fa 14 anys, durant una protesta contra el 25 aniversari del cop d’Estat feixista de Pinochet, va ser assassinada d’un tret a l’esquena, disparat per Carabiners (Policia) al poble La Pincoya de Santiago (Xile).

Claudia López es va convertir en un símbol per tot el moviment estudiantil xilè, per a les organitzacions socials de la joventut, i fins i tot per al emergent moviment anarquista xilè. La seva mort demostra que el règim xilè actual segueix estant dominat en l´ombra per figures sinistres militar que van ser responsables del cop militar de 1973 i de tot el seguici d’horrors, persecucions i matances de la història recent de Xile.

Avui dia, 14 anys després del seu assassinat, no hi ha responsables ni culpables, la qual cosa només demostra que a Xile encara subsisteix la insidiosa impunitat dels mateixos repressors de sempre.

La seva dansa rebel perdurarà als nostres cors

NO OBLIDAT! NO PERDONAT!

Poemes de la companya Claudia López.

Documental Clàudia al cor

Vídeo d’un ball de Claudia Lopez

Un altre vídeo dedicat a la companya

font

La lluita maputxe no s’atura. Atacs i repressió.

Continua la resistència contra forestals i colons després de l’atac policial a comuners de Chekenco

Amb la crema de dos camions de transport forestal a prop de Los Sauces, continua la cadena de fets que semblen ser una onada d’accions de resistència contra l’ocupació del territori maputxe que ha augmentat en violència cap a la gent de les comunitats.

La prova més visible d’aquesta arremesa violentista contra les families maputxe, va ser l’atac armat de la policia xilena a la comunitat Wente Winkul Mapu de Chequenco. Aquest assalt posa al descobert que no hi ha diàleg possible per a la restitució del territori maputxe i més aviat, amb aquesta violència l’estat xilè s’encarrega d’assegurar i perpetuar la usurpació a mans dels forestals i latifundistas.

Recordem que en la incursió punitiva de la força d’ocupació xilena en la petita comunitat de la zona de Ercilla, van resultar ferides de diversa consideració 10 persones i hi van haver 2 detinguts. Entre els ferits hi havia almenys una dona, dos nens i una persona de prop de 80 anys.
La mateixa tarda del dia 7 de juny van començar les que podrien anomenar-se accions de resistència a mans de weichafe de diferents territoris, en resposta a la acció antimaputxe, amb la crema de tres camions a la Ruta 5 i una casa patronal al sector Chiguaihue, segons informava la premsa regional.

Tanmateix es van produir dos atacs amb armes de foc a vehicles policials mentre es desplaçaven per l’interior de les comunitats maputxe; un incendi a una casa patronal d’un fundo forestal a Collipulli i ara, el referit incendi d’aquests camions en un camí entre Lumaco i Los Sauces. Cap d’aquestes accions va provocar danys personals.

__________

Detenen 4 maputxe d’Ercilla acusats de l’incendi d’una camioneta

El dijous passat (14 juliol), cap a les 19 hores, forces especials de carabineros van detenir a Mariano Llanca Tori, Juan Queipul Tori, Carlos Manquel Toledo i Pablo Huañaco Curinao a la ciutat d’Ercilla, acusats per la Fiscalia de cremar una camioneta.

Els quatre comuners pertanyen a les comunitats de Temucuicui i Coñomil Epuleo de Collico, i van ser portats a la comissaria de la ciutat de Collipulli, on van passar la nit.

El divendres, es va realitzar el control de les seves detencions al Tribunal de Garantia d’aquesta ciutat, a sol•licitud del fiscal del Ministeri Públic, on se’ls va ampliar la detenció fins dilluns, és a dir, detinguts sense que es presentessin càrrecs formals, segurament, per manca d’antecedents.

El tribunal va fixar l’audiència de formalització de càrrecs pel dilluns 18 de juny, avançant que seran acusats i formalitzats d’atac incendiari i robatori amb intimidació, no assenyalant els fets específics dels que suposadament són responsables.

Finalment, van ser portats a la presó de la ciutat d’Angol, mentre la premsa xilena va donar a conèixer que estan essent involucrats a l’incendi d’un camioneta, suposadament de contractistes de Movistar.

fonts: 1 i 2

Montreal, Canadà: Crida internacional de solidaritat amb l’aixecament social

 “Pots tallar totes les flors però no pots parar la primavera”
– Cartell que circula durant la vaga


LES LLEIS

El divendres, maig 18, 2012, dues noves lleis han entrat en vigor a Montreal. El seu objectiu és sufocar la revolta anticapitalista que ha sorgit des de l’inici de la vaga d’estudiants a la província de Quebec, fa 15 setmanes. A més, apunta a restaurar l’ordre i obrir el camí per la implementació de mesures d’austeritat en aquests territoris.

La primera d’aquestes lleis és un estatut municipal, que intenta dissuadir la gent d’usar màscares en les manifestacions, mitjançant l’amenaça de multes que van dels 1.000 als 5.000 dòlars canadencs. Aquest estatut ve en vista a una llei que està planificant el govern federal, per tal de posar-la en pràctic a tot el territori controlat per l’Estat canadenc, que castigaria a tots aquells que amaguin la seva identitat “mentre participen en disturbis” amb una pena màxima de 10 anys de presó.

La segona llei és una Llei Especial del govern provincial que exigeix que totes les manifestacions de dissidència popular se sotmetin al control enutjós de l’Estat. Qualsevol manifestació, arreu del Quebec, ha de presentar una hora d’inici i un itinerari complet a la policia local, com a mínim, 8 hores abans, si no es considerarà il·legal. A més la policia es reserva el dret de canviar el itinerari en qualsevol moment. Segons aquesta llei, no es pot realitzar manifestacions en els espais de les institucions acadèmiques, ni tampoc a menys de 50 metres d’aquestes. Qualsevol líder, represetant o qualsevol membre amb un càrrec en una associació estudiantil que bloquegi l’accés a les classes, o aconselli a altres a fer-ho, està subjecte a una multa que pot variar entre els 7.000 i 35.000 dòlars. Si una associació estudiantil sencera és considerada culpable del abans esmentat, se’ls aplicarà una multa d’entre 25.000 i 125.000 dòlars. Les multes es duplicaran en els casos de reincindencia i les associacions estudiantils poden perdre un semestre de quotes de membres per cada dia que es violi la llei. És també il·legal animar a qualsevol a participar en una manifestació il·legal i és, potencialment il·legal informar a través d’tweets des del lloc de la mani i informar del que està passant en qualsevol moment.

Durant els tres dies d’aplicació de la Llei Especial, el seu efecte tangible en el moviment ha estat que CLASSE (sigles en francès de Coalició Àmplia per la Solidaritat Sindicalista Estudiantil), l’associació estudiantil més radical, ha baixat el seu calendari d’activitats, on es trobaven totes les accions que s’estaven desenvolupant a Montreal i altres ciutats a la regió de Quebec. S’ha obert una nova pàgina anònima.

Per si mateixes, aquestes dues noves lleis probablement no contribuiran tant a posar a la gent darrere dels barrots com el projecte del govern federal d’expansió carcerària i la revisió de la justícia criminal. En realitat, l’objectiu és destruir els recursos financers de les organitzacions que s’han emmotllat al sistema i, potser, recuperar part dels enormes costos provocats com a resultat del sabotatge econòmic, al trànsit i el caos derivat, a més de les hores extres de la policia durant els últims mesos. Per ser clars, les inflades comptes bancaris de les federacions estudiantils van ser un component crucial per l’inici d’aquesta situació i, atès que podrien ser útils en el futur, val la pena defensar-les. No obstant això, no cal diners per mantenir la revolta, sinó, més aviat, coratge, voluntat i creativitat. Aconseguirem el que necessitem lluitant, encara que es faci més difícil. Tot i així, el que va passar en les assemblees legislatives i en els plens municipals ha tingut i tindrà efecte als carrers. Les manis es declaren il·legals des del moment en què comencen, el que embalentona a la SPVM (maderos locals) i la SQ (maderos provincials) a utilitzar tècniques de dispersió més intenses i augmentar el nivell de força anterior. Abans d’aquesta llei, havien arrencat ulls, trencat braços, fet miques mandíbules i deixat a gent a comes molt greus. Però la gent segueix als carrers, llançant asfalt als antiavalots i construint barricades cremant…

LA VAGA

Per contextualitzar les coses, la vaga -si es defineix així la negació dels estudiants a assistir a classe- va començar al febrer quan molts dels CÉGEPs (insitutos públics) de la província de Quebec, així com dos de les dues principals universitats van votar per anar a la vaga. Mitjançant una sèrie d’assemblees generals constants, els sindicats estudiantils i determinats membres d’aquestes facultats han mantingut que estan en vaga, cada un dels cossos definint les seves intencions i metes. Per a algunes facultats, continuar la vaga ha estat una renegociació setmanal, mentre que altres van votar des del principi el participar en una vaga general indefinida i fins i tot altres van votar per la vaga fins que l’educació sigui gratuïta.

Al principi, el govern es va negar a dialogar amb les federacions estudiantils, insistint que la decisió ja estava presa. Fins a mitjans d’abril, no es van fer negociacions, gràcies, en gran part, a la crida unilateral de treva per part del comitè executiu de CLASSE sense consultar als seus membres. Aquesta treva consistia que CLASSE es comprometia a que no es realitzarien accions en el seu nom mentre les negociacions estiguessin en curs. Les converses es van aturar quan una mani combativa, no organitzada per CLASSE, va prendre els carrers el 24 d’abril, el govern es va negar a seguir el diàleg amb CLASSE, i les altres dues federacions es van retirar en solidaritat. O el govern ho sabia i estava manipulant, o no ho sabia i va ser estúpid, hauria d’haver estat clar que les federacions buròcrates ja no tenien cap control sobre la gent als carrers -i que això ja no es tractava només de les taxes de matrícules . Quan noves converses van conduir a una proposta dita segons, dues setmanes més tard, els membres de la federació la van rebutjar. No hi ha raó per pensar que hi haurà més diàlegs pròximament. Això deixa significativament menys opcions a una recuperació esquerrana.

AVUI

Ara, el sentiment general al carrer és que no pararem, no ens detindran, i no volem que això acabi. Hem vist com la situació ha passat de ser una vaga limitada inicial amb fins reformistes a una revolta generalitzada amb aspiracions revolucionàries. La diversitat de tàctiques que s’han usat, els crits que resonen a les manis i els tipus d’objectius que s’ataquen són un indici clar que això és molt més que unes taxes de matrícules -i molts moments han estat preciosos de manera que és difícil d’explicar. No ens rendirem.

I volem que sentiu el que sentim. Sabem que sentiu alguna cosa, però volem que ho sentiu com nosaltres ho sentim. Sabem que cada vegada que un de nosaltres va a la presó, cada vegada que un company perd un ull en els carrers per la metralla d’una granada de fum o l’orella per una pilota de goma disparada al cap; hi ha molts altres que senten una onada de calor venjatiu al seu interior. Coneixent la situació global, sabent que la gent s’acosta al punt de ruptura, no només aquí sinó a tot arreu, cal insistir que el que està passant al Quebec no és excepcional. El que ha passat aquí ha de passar a tot arreu. Tot el que fem està inspirat per altres revoltes i aixecaments que s’han donat en altres llocs. Si no pot insipirar un desgavell social per si mateix, llavors morirà aviat.

Per això, açò és una crida a la solidaritat així com el nostre més sincer desig perquè vosaltres també ho sentiu al vostre voltant. Acò necessita estendre’s més enllà de Montreal i del Quebec. Porteu-ho a les vostres ciutats i comunitats de la manera com pugueu, fent servir qualsevol mètode i mitjà al vostre abast.

Els nostres cors i ments estan cansats, però seguim somrient
Volem veure com s’estén la vaga
Volem veure com s’estén aquesta agitació social

Quan la merda és una merda, que li donin la merda.

 

 ____________________________________________________________

Per llegir actualitzacions, visita:
grevemontreal / sabotagemedia

Londres, Regne Unit: On hi ha dignitat, hi ha revolta. Solidaritat amb els vaguistes de gana a les presons gregues

El 21 d’abril a la tarda, diverses persones empeses per un desig d’expressar solidaritat amb els nostres companys anarquistes en vaga de gana a les presons gregues, vam portar pancartes i pamflets a alguns carrers de Londres per celebrar els valors rebels de dignitat i lluita per la llibertat.

L’àrea Peckham al sud de Londres, va ser l’escenari de la dura rebel·lió durant els disturbis d’agost del 2011, una lluita en la qual nosaltres i molta gent amb la qual ens trobem, valorem i desitgem estendre. La policia i els mitjans de comunicació han estat treballant diligentment per extingir les passions rebels i crear un clima de submissió i sospita, condemnant als rebels i recompensant als chivatos, realitzant milers de detencions i centenars d’empresonaments, mitjançant una fabricada imatge pública d’aprovació ciutadanista.

En sortir, aquella tarda plujosa trobarem la confirmació del que ja estavem convençuts – que existeix una conspiració de cors rebels, les aspiracions infinites dels quals per la llibertat van més enllà de tota presó i estructura de control. De vegades, trobades passatgeres perforen el vel de l’aïllament urbà, sortint de la terra del cementiri d’hàbits per albirar fugaçment la possibilitat d’una futura connivència d’esperits desafiadors. No necessitem esperar fins al proper assassinat policial per armar la nostra ràbia i dirigir-la cap a l’enemic.

Complicitat amb els presos en vaga de gana!
Per la destrucció de l’existent.

Pamflet repartit:

ON HI HA DIGNITAT, HI HA REVOLTA
SOLIDARITAT AMB ELS VAGUISTES DE GANA A LES PRESONS GREGUES

La vida ha estat reduïda a poc més que una qüestió d’estadístiques. Cada dia els caps parlants dels mitjans de comunicació despleguen percentatges, estadístiques de mortalitat, nombres d’aturats, xifres de víctimes de morts i ferits en la gran massacre de la vida quotidiana. Guardians fidels del tancament dels rics, diuen que la nostra elecció és el sacrifici i l’obediència borreguil o l’aïllament i la criminalització com a enemics de la societat. Som ‘els dolents’, ‘l’escòria’, l’enemic intern… Centren l’atenció en actes aïllats que provenen de drames personals o de guettos d’avorriment per justificar l’Estat policial que s’enforteix cada dia. Promocionen una cultura delatora, glorificant l’escòria que es xiva a la policia dels seus veïns, fins i tot de membres de la seva família. Tots sabem qui són els nostres enemics: els rics, la policia, els polítics, els periodistes mentiders, tots els opressors de la gent.

El que els mitjans no ens diuen és que per tot el planeta els joves, i també els no tan joves, estan sortint als carrers per rebel·lar-se. Contra la cobdícia sense límits d’aquells que dominen i oprimeixen en nom del benefici. Portar la flama de la vida a la nostra grisa existència i retornar la nostra ràbia contra els opressors, millor que contra nosaltres mateixos. A través de les fronteres.

DE LONDRES A GRÈCIA – COMBAT LA POLICIA!

Quan volem alguna cosa – sobretot, llibertat i dignitat- hem de barallar dur per això, amb la nostra gent, contra la ‘Llei i Ordre’ del sistema. Cap polític mereix més que el nostre menyspreu, definitivament cap confiança. L’any passat, en aquest país, vam veure milers de joves als carrers rebel·lant-se contra les taxes universitàries en, almenys, dues ocasions. A l’agost el país sencer es va prendre en flames per l’assassinat policial de Mark Duggan, en una rebel·lió que va començar per la ira contra la policia i aviat es va convertir en una revolta social estesa que va il·luminar amb foc els centres monòtons de la ciutats. Es van expropiar muntanyes d’escombraries de les tendes, escombraries que un munt de gent s’esclavitza per produir, i un altre munt s’esclavitza per comprar. Aquí els mitjans no van fallar a fer el seu treball de criminalització de la revolta i van ensenyar els seus veritables colors publicant fotos de CCTV (circuit tancat de televisió) de rebels, subministrades per la policia.

A Grècia, que ha estat en els titulars durant mesos perquè, malgrat les brutals retallades i les ‘mesures d’austeritat’ contra els grecs, l’economia de l’Estat ha fallt i en formar de la gran màfia de banquers (l’Eurozona), les altres economies de l’Estat europeu s’han apressat a “donar-li la llibertat sota fiança” a Grècia. L’efecte ha estat el gairebé col·lapse total de la vida social i econòmica allí, sempre sota el focus dels mitjans de comunicació mundials, resultant en la presentació dels grecs com a beneficiaris de caritat que ‘ens pertanyen a nosaltres’.

AUTOORGANITZEM-NOS I ATAQUEM PER ALLIBERAR-NOS

El que no es diu és que hi ha una situació de rebel·lió constant, atac i solidaritat entre molts dels grecs, milers d’anarquistes inclosos. Manifestacions als carrers, que ara han arribat a atacar fins al Parlament. Assemblees de veïns per contraatacar quan a la gent se li talla l’electricitat perquè no pot pagar la factura – la gent s’ajunta i s’ajuda per reconectar la línia. Grups d’anarquistes omplen carros de menjar en supermercats i surten amb ells per distribuir-la gratis al mercat local juntament amb fullets, instant a uns altres a fer el mateix. Altres grups surten a plena llum del dia a atacar càmeres CCTV als principals carrers, fins al punt que pràcticament no queda ni una en peu.

Nosaltres estem vivint la militarització de Londres per a la preparació dels JJOO, alguna cosa pel que la gent d’Atenes ja va viure en 2004. Es van dur a terme molts actes de sabotatge, manis, etc., expressant la ira per l’absurda despesa de l’enorme operatiu de seguretat que va deixar molts deutes que avui afecten les vides de tots. S’estan venent els Jocs de Londres com un gran esdeveniment que uneix a tots i millorarà les vides de la gent amb el seu exemple de ‘excel·lència’, encara que sabem que totes les empreses darrere de les Olimpíades són els veritables terroristes del planeta. Tots podem veure que és només una altra excusa per tenir més sota clau aquesta societat carcerària, tirant a gent de les seves cases a Londres per fer oficines de negocis i demés.

La solidaritat significa alçar-se pels altres i no deixar que el Poder i els seus servidors (polítics, polis, mitjans, etc) usin les seves tècniques de ‘divideix i governaràs’. La nostra solidaritat no té res a veure amb la falsa comunitat nacional celebrada per la bandera ondejant de Regne Unit entorn de les Olimpíades, mantenint la bruta història del racisme imperialista d’una altra forma. Significa romandre forts en les nostres formes diverses de lluita per la llibertat. Dignitat i autorrespete en lloc de llepades de cul i delacions. Significa assabentar-nos de qui són els nostres veritables enemics i acte-organitzar-nos, amb aquells que coneixem i en qui confiem, en petits grups sense líders, buscant l’alegria en els nostres atacs, grans o petits, als opressors i les estructures de l’actual societat carcerària, per un món sense caps ni esclaus.

La solidaritat revolucionària no són només paraules. Avui hem sortit als carrers per portar a primer plànol la vaga de gana de diversos presos anarquistes a Grècia perquè la seva lluita és la nostra.

Nou anarquistes revolucionaris estan, actualment, en vaga de gana a Grècia, lluitant per la dignitat i la llibertat.

Hi ha incomptables insurgents empresonats al món per no haver baixat el cap davant aquest sistema de mort.

FEM QUE CAP LLUITADOR PER LA LLIBERTAT ESTIGUI SOL!

Grècia: Carta de Vaggelis Koutsibelas des de la presó de Trikala

Presó de Trikala

¿Qui va dir que els presos mengen gratis?, ¿Qui va dir que els presos no subministren a l’estat? ¿Qui va dir que les multinacionals, empleats i proveïdors no juguen a costa dels presos?

A la presó de Trikala, el suposat correccional ha establert un joc molt bo amb les multinacionals. El suposat economat, que porta la cadena de supermercats Veropoulos, no és més que una gran mentira. Hi han 718 presos que fan la compra a l’economat de la presó, gasten 15 euros cada dos, una facturació estimada de 10.770 euros. Això és el que l’Estat obté dels cigarrets i altres productes quan els impostos són del 23%.

Durant les festes de setmana santa, estaven tots absents: els treballadors socials, els mèdics, en general, tots els serveis que hauria de tindre una presó.

A cada ala hi han 20 gàbies amb tres persones (60 presos), a més, els diumenges per la vesprada, la presó no dona de menjar, per qual cosa no
tenen que cuinar-se, no obstant, no dona temps per que tanquen les portes a les 20:00.

Vosaltres, des de fora, els protectors de la democràcia, heu convertit les presons en un magatzem de persones, l’unic que us importa són els beneficis.

Vosaltres parleu de beneficis i pèrdues, nosaltres parlem de vides humanes.

Encara dieu que preneu les mesures necessàries en matèria de presons, no us passa per el cap que són inhumanes per els presos.

Quan els anuncis de Veropoulos diuen: ”Per compres de 70 euros, pot emportar-se de regal una Caixa de cerveses’’ o ”per compres de 150 euros, pot emportar-se de regal 5 lites de ví”, de la mateixa manera que els productes de neteja, per exemple, ”amb la compra d’un shampoo, pot emportar-se un de petit com a regal”, tots ens preguntem a on van a parar aquestes coses, per que els presos no els hi arriben.

Diumenge de pasqua (15 d’Abril), va esclatar una violenta baralla mentre es cuinava, cosa que va donar a que tres presos resultaren ferits, un d’ells, de gravetat.

Vaggelis Koutsibelas
Retingut en l’ala 4º de la presó de Trikalas.

font