Que la insurrecció i l’anarquia surtin als carrers

…Davant un nou Dia del Jove Combatent (29 de Març), i enmig d’un context d’agitació assotant la falsa pau social de l’Estat i el Capital -almenys a Santiago i altres llocs del país- des del nostre nucli antiautoritari d’agitació i propaganda escrita volem compartir amb els companys nostres breus reflexions sobre alguns desafiaments que afrontem en la nostra participació activa com a propagandistes de l’anarquia en un context on no som l’únic corrent que agita les aigües de l’oceà de la dominació…

1) El desafiament permanent de recordar.

Encara que el ritme vertiginós de la dominació arrossega a als individus a viure en un etern present de consum, obediència i alienació, nosaltres tenim la necessitat permanent de recordar i fer memòria per a l’acció, recordar per al present i per al combat quotidià. Perquè enriquir les nostres experiències actuals amb les experiències del passat és alguna cosa fonamental per situar nostre accionar dins d’una ruptura contínua amb el món de l’autoritat, malgrat els cops repressius i dels diferents contextos de lluita, perquè l’enemic s’esforça per aïllar i silenciar aquestes experiències perquè nous companys comencin de zero una vegada i una altra.

És necessari recordar als germans Vergara Toledo, a Ariel Antonioletti, a la companya Claudia López, al germà Maurici Morales i altres companys caiguts en combat. Però també és important conèixer i analitzar els seus contextos històrics, les seves experiències particulars i les dinàmiques de lluita de cada moment per no caure en els paranys de la idealització ni el pantà de les ideologies. Conèixer altres experiències de subversió, valorar-les i criticar-les amb fraternitat per afilar les nostres posicions i pràctiques actuals de lluita és alguna cosa que sempre han temut els poderosos. I això és la memòria combativa…

2) El desafiament de marcar la diferència

Volem aportar a radicalitzar el conflicte contra l’autoritat o ens acontentarem solament amb moure’ns dins del context de mobilitzacions pautades per uns altres?

Tant en les mobilitzacions recents com en dates com el 29 de Març o l’11 de Setembre els carrers s’inunden de diferents voluntats que solen semblar uniformes a partir de pràctiques comunes que els uneixen en l’acció. D’una banda està la massa ciutadana, les seves processons i demandes a l’Estat opressor, i per un altre, la diversitat d’individus que es fan partícips de la lluita de carrer. Deixant de costat a la massa ciutadana, ens interessa fer notar la necessitat que la propaganda anàrquica/antiautoritaria estigui present als carrers per diferenciar-nos d’altres discursos i propostes que des d’altres perspectives es fan present en la radicalització de la protesta social.

De partida, cal deixar en clar que no compartim objectius amb els qui veuen la lluita de carrer i l’enfrontament amb la policia com una simple forma de diversió tan embriagadora i fugaç com una droga. Per a nosaltres, la necessitat de desbordar i aniquilar els límits imposats per l’enemic en tots els plànols de la vida –inclosa la protesta- és un acte de conseqüència amb la nostra postura antiautoritaria i intentem portar aquests plantejaments a cadascuna de les nostres accions, fins i tot en aquelles que per a alguns semblen petites o insignificants com a nostra alimentació i les nostres relacions entre amics i companys…Per això ens neguem a reivindicar-nos com a part del lumpen, on proliferen conductes consumistes, masclistes i autoritàries.

També ens sembla necessari marcar la diferència amb les organitzacions marxistes leninistes i tota la gamma de col•lectius satèl•lits d’aquestes orgàniques que amagant-se amb discursos de asambleisme i horitzontalitat alimenten les files de les estructures jeràrquiques de la ultraesquerra desitjosa de poder. Diem això perquè les nostres projeccions són completament diferents a les del Front Patriòtic Manuel Rodríguez (FPMR), a les del Moviment d’Esquerra Revolucionari (MIR) i les del Moviment Juvenil Lautaro (MJL).

Aquests partits leninistes aspiren a destruir al capitalisme i a certes formes de govern, però mai han estat interessats a destruir l’autoritat i tota forma de dominació. Al contrari, en la seva forma d’organitzar-se i en la seva proposta d’ordre social, manifesten la necessitat de crear i utilitzar instàncies de poder per ser avantguardes (obertes o encobertes) dels oprimits (com el FER, Andha Xile i la ACES) i aspiren a controlar un Estat proletari o govern popular l’experiència històrica del qual ha comprovat ser totalment contrarrevolucionari i autoritari en la pràctica (com va acabar ocorrent a Rússia, Cuba, Xina, Vietnam, i allà on els leninistes de divers tipus ocupen llocs de poder)… Nostra insurrecció és per destruir al poder, la d’ells, per fer-se del poder.

A més, queda també diferenciar-nos de certes orgàniques llibertàries i anarquistes (encara que no totes) que reprodueixen discursos i pràctiques leninistes com la reivindicació de demandes parcials, les plataformes, les sigles i les avantguardes encobertes.

Finalment, a nivell més global, nosaltres sentim la necessitat de marcar les nostres clares diferències amb tot discurs i accionar que no té com a objectiu permanent la destrucció de l’autoritat. Aquí caben, per exemple, totes aquelles posicions que fins i tot utilitzant el mètode de l’acció directa reivindiquen els seus actes exclusivament com a simples formes de plaure individual o com a part de certes lluites ecologistes radicals que creuen posseir la veritat i no aspiren a la destrucció immediata de la dominació.

Entre els últims, fem directa referència als plantejaments de l’editorial espanyola Últim Reducte, els mexicans d’Anònims Amb Cautela, Ràbia i Acció (i, en certa manera, el discurs del grup Individualitats Tendint al Salvatge que han fet ressò d’un discurs racionalista que redueix la lluita al combat contra el sistema tecno-industrial –i no contra el sistema de dominació en el seu conjunt- expressant que solament els seus objectius d’atac fan un real dany a aquest sistema) Pel seu contingut, les seves projeccions o falta d’elles, aquestes postures, encara que semblin radicals en els fets, no aspiren a la propagació de la lluita contra el poder i, per tant, són una altra cosa diferent a la praxi anàrquica, insurrecta i antiautoritaria.

…Per això tenim clar (com algú va escriure per aquí) que som una orgullosa minoria dins de la minoria.
No obstant això, aspirem a contagiar a uns altres amb les nostres idees, no per fer hegemonia o controlar les lluites, no per formar exèrcits populars ni apel•lar a una classe social suposadament destinada a fer la revolució. Aspirem a la propagació i aprofundiment de la lluita antiautoritaria simplement perquè ens interessa que altres individus també neguin aquesta realitat de dominació i experimentin la llibertat i l’anarquia en el combat multiforme i quotidià.

Per això apel•lem a les consciències individuals i a les vivències comunes que permeten aguditzar el conflicte i donar-li continuïtat a la lluita contra el poder. No ens interessa aixecar programes però sí tenim projeccions; ens neguem a fer de l’organització una fi en si mateix, però sí la utilitzem com a eina per actuar; ens neguem a militar en organitzacions formals que divideixen la lluita en etapes, solament aspiren a reclutar nous adeptes i tenen respostes estructucturades per la seva ideologia.

No obstant això, sí tenim una proposta, i aquesta és la proliferació dels grups d’individus organitzats per mitjà de l’afinitat capaces de generar activitats antiautoritaries de divers tipus i capaços de connectar-se i coordinar-se amb uns altres a través de la informalitat…

I en el si d’aquesta proposta organitzativa es materialitza en la pràctica la forma de vida que proposem: una vida lliure, on els individus lliurement associats donin regna solta a la seva autonomia en suport mutu amb els seus afins i en conflicte permanent amb tota forma de poder.

En això creiem, i per això lluitem, desenvolupant formes antiautoritaries de relacionar-nos i aniquilant les relacions de dominació i dependència, perquè la nostra manera d’organitzar-nos reflecteix la manera en què volem viure, sense líders ni representants…Per això ens neguem a separar la lluita de la nostra pròpia vida…

3) La necessitat de conèixer com funciona la repressió.

Per descomptat que l’enemic desitja veure’ns derrotats, alienats, aïllats, tancats, paranoics, etc. Però conèixer com funciona la repressió i com aquesta ha operat en contextos passats i recents ens ajuda a entendre el que passa al nostre al voltant i en certa mesura a anticipar-nos a possibles cops repressius. És sabut que en dates emblemàtiques com el 29 de Març o l’11 de Setembre els agents del poder solen realitzar seguiments especials o apunten la seva vigilància a certs espais i companys coneguts per la seva postura de vida anàrquica. Fins i tot poden haver-hi aplanaments o amenaces d’aquests per intentar mostrar que està tot controlat o simplement per atemorir als revoltosos. Per exemple, a finalitats de 2009 en vespres de les eleccions presidencials van ser aplanades vàries cases okupes i centres socials autònoms, tal com ocorre sovint a Grècia en vespres d’algunes dates importants.
Per això cridem a els qui se senten part de la lluita anàrquica/antiautoritaria a romandre atents i acurats sense mai baixar els braços ni caure presos de la por, mantenint-nos actius en tot moment i lloc.

…Preparant el segon nombre de la nostra publicació, ens acomiadem amb salutacions de fraternitat insurrecta.

!!!Pels combatents d’ahir i avui.
Que aquest 29 de Març la insurrecció i l’anarquia surtin als carrers!!!

Sin Banderas Ni Fronteras,
Nucli antiautoritari d’agitació i propaganda escrita
sinbanderasnifronteras[a]yahoo.com