Recorregut històric des dels anys 70, context en el que es desenvolupen les pràctiques anarquistes actuals, repressió i solidaritat, internacionalisme…
Aquest dissabte 11 de maig a les 18h a l’Espai Obert (c/Violant d’Hongria 71, Sants, Barcelona) tindrà lloc una xerrada-debat sobre la situació del moviment anarquista i la repressió a Xile.
Us hi esperem.
“Pots tallar totes les flors però no pots parar la primavera”
– Cartell que circula durant la vaga
LES LLEIS
El divendres, maig 18, 2012, dues noves lleis han entrat en vigor a Montreal. El seu objectiu és sufocar la revolta anticapitalista que ha sorgit des de l’inici de la vaga d’estudiants a la província de Quebec, fa 15 setmanes. A més, apunta a restaurar l’ordre i obrir el camí per la implementació de mesures d’austeritat en aquests territoris.
La primera d’aquestes lleis és un estatut municipal, que intenta dissuadir la gent d’usar màscares en les manifestacions, mitjançant l’amenaça de multes que van dels 1.000 als 5.000 dòlars canadencs. Aquest estatut ve en vista a una llei que està planificant el govern federal, per tal de posar-la en pràctic a tot el territori controlat per l’Estat canadenc, que castigaria a tots aquells que amaguin la seva identitat “mentre participen en disturbis” amb una pena màxima de 10 anys de presó.
La segona llei és una Llei Especial del govern provincial que exigeix que totes les manifestacions de dissidència popular se sotmetin al control enutjós de l’Estat. Qualsevol manifestació, arreu del Quebec, ha de presentar una hora d’inici i un itinerari complet a la policia local, com a mínim, 8 hores abans, si no es considerarà il·legal. A més la policia es reserva el dret de canviar el itinerari en qualsevol moment. Segons aquesta llei, no es pot realitzar manifestacions en els espais de les institucions acadèmiques, ni tampoc a menys de 50 metres d’aquestes. Qualsevol líder, represetant o qualsevol membre amb un càrrec en una associació estudiantil que bloquegi l’accés a les classes, o aconselli a altres a fer-ho, està subjecte a una multa que pot variar entre els 7.000 i 35.000 dòlars. Si una associació estudiantil sencera és considerada culpable del abans esmentat, se’ls aplicarà una multa d’entre 25.000 i 125.000 dòlars. Les multes es duplicaran en els casos de reincindencia i les associacions estudiantils poden perdre un semestre de quotes de membres per cada dia que es violi la llei. És també il·legal animar a qualsevol a participar en una manifestació il·legal i és, potencialment il·legal informar a través d’tweets des del lloc de la mani i informar del que està passant en qualsevol moment.
Durant els tres dies d’aplicació de la Llei Especial, el seu efecte tangible en el moviment ha estat que CLASSE (sigles en francès de Coalició Àmplia per la Solidaritat Sindicalista Estudiantil), l’associació estudiantil més radical, ha baixat el seu calendari d’activitats, on es trobaven totes les accions que s’estaven desenvolupant a Montreal i altres ciutats a la regió de Quebec. S’ha obert una nova pàgina anònima.
Per si mateixes, aquestes dues noves lleis probablement no contribuiran tant a posar a la gent darrere dels barrots com el projecte del govern federal d’expansió carcerària i la revisió de la justícia criminal. En realitat, l’objectiu és destruir els recursos financers de les organitzacions que s’han emmotllat al sistema i, potser, recuperar part dels enormes costos provocats com a resultat del sabotatge econòmic, al trànsit i el caos derivat, a més de les hores extres de la policia durant els últims mesos. Per ser clars, les inflades comptes bancaris de les federacions estudiantils van ser un component crucial per l’inici d’aquesta situació i, atès que podrien ser útils en el futur, val la pena defensar-les. No obstant això, no cal diners per mantenir la revolta, sinó, més aviat, coratge, voluntat i creativitat. Aconseguirem el que necessitem lluitant, encara que es faci més difícil. Tot i així, el que va passar en les assemblees legislatives i en els plens municipals ha tingut i tindrà efecte als carrers. Les manis es declaren il·legals des del moment en què comencen, el que embalentona a la SPVM (maderos locals) i la SQ (maderos provincials) a utilitzar tècniques de dispersió més intenses i augmentar el nivell de força anterior. Abans d’aquesta llei, havien arrencat ulls, trencat braços, fet miques mandíbules i deixat a gent a comes molt greus. Però la gent segueix als carrers, llançant asfalt als antiavalots i construint barricades cremant…
LA VAGA
Per contextualitzar les coses, la vaga -si es defineix així la negació dels estudiants a assistir a classe- va començar al febrer quan molts dels CÉGEPs (insitutos públics) de la província de Quebec, així com dos de les dues principals universitats van votar per anar a la vaga. Mitjançant una sèrie d’assemblees generals constants, els sindicats estudiantils i determinats membres d’aquestes facultats han mantingut que estan en vaga, cada un dels cossos definint les seves intencions i metes. Per a algunes facultats, continuar la vaga ha estat una renegociació setmanal, mentre que altres van votar des del principi el participar en una vaga general indefinida i fins i tot altres van votar per la vaga fins que l’educació sigui gratuïta.
Al principi, el govern es va negar a dialogar amb les federacions estudiantils, insistint que la decisió ja estava presa. Fins a mitjans d’abril, no es van fer negociacions, gràcies, en gran part, a la crida unilateral de treva per part del comitè executiu de CLASSE sense consultar als seus membres. Aquesta treva consistia que CLASSE es comprometia a que no es realitzarien accions en el seu nom mentre les negociacions estiguessin en curs. Les converses es van aturar quan una mani combativa, no organitzada per CLASSE, va prendre els carrers el 24 d’abril, el govern es va negar a seguir el diàleg amb CLASSE, i les altres dues federacions es van retirar en solidaritat. O el govern ho sabia i estava manipulant, o no ho sabia i va ser estúpid, hauria d’haver estat clar que les federacions buròcrates ja no tenien cap control sobre la gent als carrers -i que això ja no es tractava només de les taxes de matrícules . Quan noves converses van conduir a una proposta dita segons, dues setmanes més tard, els membres de la federació la van rebutjar. No hi ha raó per pensar que hi haurà més diàlegs pròximament. Això deixa significativament menys opcions a una recuperació esquerrana.
AVUI
Ara, el sentiment general al carrer és que no pararem, no ens detindran, i no volem que això acabi. Hem vist com la situació ha passat de ser una vaga limitada inicial amb fins reformistes a una revolta generalitzada amb aspiracions revolucionàries. La diversitat de tàctiques que s’han usat, els crits que resonen a les manis i els tipus d’objectius que s’ataquen són un indici clar que això és molt més que unes taxes de matrícules -i molts moments han estat preciosos de manera que és difícil d’explicar. No ens rendirem.
I volem que sentiu el que sentim. Sabem que sentiu alguna cosa, però volem que ho sentiu com nosaltres ho sentim. Sabem que cada vegada que un de nosaltres va a la presó, cada vegada que un company perd un ull en els carrers per la metralla d’una granada de fum o l’orella per una pilota de goma disparada al cap; hi ha molts altres que senten una onada de calor venjatiu al seu interior. Coneixent la situació global, sabent que la gent s’acosta al punt de ruptura, no només aquí sinó a tot arreu, cal insistir que el que està passant al Quebec no és excepcional. El que ha passat aquí ha de passar a tot arreu. Tot el que fem està inspirat per altres revoltes i aixecaments que s’han donat en altres llocs. Si no pot insipirar un desgavell social per si mateix, llavors morirà aviat.
Per això, açò és una crida a la solidaritat així com el nostre més sincer desig perquè vosaltres també ho sentiu al vostre voltant. Acò necessita estendre’s més enllà de Montreal i del Quebec. Porteu-ho a les vostres ciutats i comunitats de la manera com pugueu, fent servir qualsevol mètode i mitjà al vostre abast.
Els nostres cors i ments estan cansats, però seguim somrient
Volem veure com s’estén la vaga
Volem veure com s’estén aquesta agitació social
Quan la merda és una merda, que li donin la merda.
____________________________________________________________
Per llegir actualitzacions, visita:
grevemontreal / sabotagemedia
En temps prehistòrics, els nostres avantpassats vivien en coves, i pintaven colorits dibuixos a les parets o els excavaven a les roques. Més tard, a Egipte, els esclaus obligats a construir les piràmides, acostumaven a rascar en els blocs de pedra caricatures dels faraonos o altres mandataris menyspreats. A l’antiga Grècia, els temples eren tallats amb missatges de tot tipus pels visitants. També els carrers de Pompeia van estar plens de graffiti! El graffiti no és una cosa de la nostra invenció. És un tipus d’expressió humana, i les ganes de marcar i pintar el nostre entorn, de deixar senyals de la nostra existència darrere nostre. Qui d’entre tota aquesta “gent anti-graffiti, decent i civilitzada” s’ha atrevit mai a acusar de criminals als nostres ancestres per fer el mateix?, Cap d’ells.
Fins que el primer ésser humà cobdiciós i assedegat de poder inventar una cosa anomenada: propietat i lleis per esclavitzar als seus semblants. Fins aquell moment, el món solia pertànyer a si mateix i qualsevol persona podia moure’s, assentar-se i dissenyar els llocs lliurement.
Avui dia, els nostres avantpassats pintors i excavadors serien perseguits per les autoritats de l’Estat i difamats com vàndals i criminals. Unitats de la policia especial els caçarien, jutges en tribunals estarien massa ocupats per condemnar-los. Les empreses antigraffiti serien contractades per esborrar tot signe de les seves expressions. Pel que les anomenades “iniciatives ciutadanes”, polítics i auto-proclamats “propietaris de propietat” els condemnarien públicament com vàndals, etcètera.
Aquesta és l’autèntica “condició humana” a la qual ens enfrontem. La qüestió no és si és legal, segons les lleis de l’Estat, pintar i escriure en el nostre entorn, sinó que és un impuls humà inherent, que els encantaria fer-nos creure que es tracta d’una mena de càncer que ha de ser eradicat de la societat. Però la creació de coses, sigui en públic o en privat, sigui pintant, escrivint, construint etcètera, és gairebé tan necessària per al nostre benestar com menjar. És el nostre aliment espiritual. Particularment, a les metròpolis urbanes, amb una arquitectura que no ha estat pensada per beneficiar la majoria dels seus residents, on masses de gent (entre ells incomptables nens i adolescents) són obligats a viure en “caixes fortes per a treballadors”, en un entorn sense vida i envoltats d’espais estèrils fets de ciment, privats de la naturalesa i de qualsevol mitjà per escapar. Especialment allà, el graffiti expressa la vida i estimula els nostres sentits apagats.
OZ és un home de 61 anys d’Hamburg (Alemanya), al qual ja han condemnat amb un total de 8 anys de presó pels seus grafits i ha estat brutalment apallissat per guardes de seguretat privada diverses vegades. Les seves caretes somrients, els seus loops i també, les seves consignes polítiques es poden trobar en gairebé tot arreu a Hamburg, encara que també estan presents en altres ciutats d’Europa. Després que la fiscalia apel·lés contra la sentència interlocutora que el va sentenciar a una pena de 1500 €, ara se li amenaça amb una sentència de presó de fins a dos anys.
N. i M. estan acusats de “danys a la propietat amb grafits en més de 20 casos”, a més, estan sota sospita de “accedir a plataformes de caça i cobrir-les de calúmnies”. Les “proves” de l’Estat són el seu estil de vida vegà, una O creuada en comptes de Ö, que un d’ells fa servir de forma personal i que estava en el graffiti, així com el signe anarquista en forma de cor que, segons els investigadors , és una “signatura única al món del graffiti”. La intenció de processar-los queda clara en els registres domiciliaris, que no van facilitar cap prova, a menys que consideris les “proves” anteriorment esmentada com a tal. La data del judici es va establir per al dilluns 21 de maig de 2012 a les 09:00 (GMT +1), al jutjat de Kempten (Alemanya), sala 170.
“Us necessitem a tots! Sigues creatiu, fes-te creatiu!
Realitza accions de solidaritat a la teva ciutat i recolza la nostra campanya pels acusats N. i M. ¡De Kempten! Enganxa cartells, distribueix pamflets, murals, plantilles, pancartes i altres.
Ens interessa el que t’agrada! Envia’ns fotos de les teves accions o el que reconegui com a acció de suport i publicarem la teva senyal de solidaritat pràctica al nostre lloc web.
Sußbauer (agent de l’anomenada “oficina de protecció de l’Estat) pensa que només els acusats poden pintar anarco cors i Ö amb barres. ¡Demostrem que no és així! “
Els dos combatents de Yogyakarta, Billy Augustan i Reyhard Rumbayan (Eat) han tornat a la cort per a la vuitena audiència. Aquesta va tenir lloc el 15 de maig del 2012. Billy i Eat han estat condemnats a 1 any i 8 mesos. Els companys estan a la presó des del 7 d’octubre del 2011, poc després del seu atac contra un caixer automàtic.
En l’audiència, que va tenir lloc prop del tribunal del districte de Lahore, el jutge Mulyanto va llegir el veredicte per les accions dels dos combatents revolucionaris. Tots dos han estat considerats culpables d’haver causat l’incendi i l’explosió segons l’article 187, paràgraf 1 del codi penal.
El procés a la Cèl·lula Llarga Vida a Luciano Tortuga/FAI – FRI continuarà amb la resposta dels companys revolucionaris Billy i Eat. Encara no se sap la data.
Força als combatents!
Reconeixeu aquestes cares somrients que cobreixen les parets? Estan en tots els caps. Es podria pensar que volen vendre’ns detergent o l’última merda industrial. En realitat, volen ser els nostres representants. Volen captar les nostres aspiracions, desitjos, lluites per tancar-les en les gàbies de la llei, per ofegar-les en les sorres movedisses de la democràcia. Volen ser triats, volen ser caps.
Aquest no és el menor dels problemes.
Volem un món sense amos ni esclaus, sense Estats ni patrons. No volem votar pel menys dolent, simplement, no volem votar. Mentre fan votar als morts, nosaltres seguim morint al treball o al carrer, assassinats pels policies o els patrons.
Tant la dreta com l’esquerra, els triats porten en els seus trajes tota la violència de l’Estat i l’explotació: la guerra, la presó, la divisió de les nostres vides.
No els perdonarem.
Així que una ràfega de vent va copejar, al seu pas, diverses oficines electorals. No va ser un huracà, més aviat una brisa que travessa els aparadors, un murmuri que es converteix en crit, un tros de cristall per expressar el nostre rebuig al poder i els seus apòstols.
No votem, però no ens oblidem de les urnes, ni d’els qui estan dins.
Després de el “famós debat a dues veus”, no podíem seguir romanent indecisos.
Per ventilar-los les oficines, vam realitzar obertures noves en els cristalls dels locals de l’UMP (Unió per un Moviment Popular) i del PS (Partit Socialista), al carrer Lefèvre, el carrer de docteur Goujon i al carrer Cour-donis-Noues, París. En l’últim es pot llegir: “Esquerra, dreta, mateixa estafa”, “Destruïm el poder” i “A baix l’Estat!”.
Solidaritat amb els 6 companys que passaran a judici antiterrorista del 14 i al 22 de maig.
Los martillos sin hoces
Nota: La primera sessió del judici es durà a terme el 14 de maig a les 14:00 en la 10ª Sala del Tribunal Suprem de París.
[1º de maig de 2012]: Comunicat del nucli de membres presos de CCF i Theofilos Mavropoulos sobre la fi de la vaga de gana.
“Una batalla s’ha guanyat, però la guerra no acaba aquí…”
Després de 23 dies de vaga de gana, sortim vencedors del desgast, el derrotisme, i la captivitat que prevalen al món dels presos.
Escrivirem: “Prenem una decisió… lluitem fins al final…”, i hem estat conseqüents amb aquesta elecció, fins i tot en veure com traslladaven als nostres germans, Gerasimos i Panagiotis, en mal estat de salut a l’hospital Tzaneio. Perquè de tot el que s’escriu, la qual cosa més estimem és allò que un escriu amb la seva pròpia sang i segella amb les seves accions. Tot la resta és verborrea buida i pèrdua de temps. Durant aquests 23 dies, no ens hem lamentat ni per un moment de la nostra decisió de dur a terme una vaga de gana. Coneixíem el risc. Sabem com moren tots… però hi ha morts que pesen de manera diferent, perquè triem nosaltres mateixos la manera en què morirem, tal com triem la manera en què vivim. I hem decidit sortir vencedors d’aquesta batalla.
Gerasimos i Panagiotis han aconseguit el seu trasllat definitiu de les presons de Domokos. Gerasimos ha aconseguit el seu trasllat a les presons de Koridallos i Panagiotis, a causa que se li considera convicte de llarga durada (condemnat a 37 anys de presó) no va poder traslladar-se a una presó de presos a espera de judici (com la de Koridallos) i ha aconseguit el trasllat a una presó de la seva “elecció”, concretament, a la de Trikala, on es troben tancats altres tres membres de la Conspiració de Cèl·lules del Foc. Aquesta victòria deixa, a la seva manera, un llegat més en la nostra cerca per una convivència política dels membres de CCF dins dels murs i abolix l’aïllament que ens volen imposar.
En aquesta confrontació amb el sistema, el temps i el desgast d’oponents, vam posar els nostres cossos com a barricades i garantia de la nostra dignitat. Per això, ni hem demanat favors, ni hem mendigat solidaritat en els llocs que evitem freqüentar en el nostre recorregut com a anarquistes de praxis. Ens hem allunyat de partits esquerrans, de rodes de premsa amb fons humanitari, de cercles reformistes. Optant així a una solitud conscient, hem explicat amics i enemics, companys i indiferents, accions i silencis…
No malgastem paraules amb els populistes i els insignificants. Al contrari, la paraula “gràcies” és molt pobra per als companys de tota Grècia que van córrer, van repartir fullets, van pegar cartells, van muntar concentracions de solidaritat amb micròfon, okuparen un canal de televisió, van venir en una marxa fins als afores de les presons, van realitzar transmissions d’actualitzacions a través de la ràdio…
Finalment, enviem el nostre més càlida abraçada a tots els vàndals, els provocadors, els incediadors i bombardejadors nocturns a Grècia, als anarquistes nihilistes en l’Estat espanyol, als nostres germans a Bolívia, a Anglaterra, i a tots els nuclis de la Federació Anarquista Informal i de la Conspiració de Cèl·lules del Foc…
Res seria el mateix sense tots vosaltres…
Feliç retrobament, companys.
Encara que guanyem, no ens queda més que començar la propera batalla.
PER L’EXTENSIÓ DE LA FEDERACIÓ ANARQUISTA INTERNACIONAL (FAI/IRF)
PER LA INTERNACIONAL NEGRA DELS ANARQUISTES DE PRAXIS.
Nucli de membres presos de CCF-FAI
i l’anarquista revolucionari Theofilos Mavropoulos.
Nota de Contra Info: Segons les primeres informacions que rebem, el pres Spyros Dravilas ha suspès la vaga de gana després del rebuig de la seva petició per les autoritats.
_______________________________________________________________
Actualització del 29 d’abril
Fins al moment, hi ha 10 companys en vaga de gana, concretament, Spyros Dravilas, vuit dels 9 membres presos de la CCF, així com l’anarquista revolucionari Theofilos Mavropoulos. Olga Ekonomidou anuncia que comença la vaga de gana el 30 d’abril:
Tretze mesos de presó per mi. La data de la teva detenció no l’oblides mai. És el punt crucial d’un canvi forçat. Va ser el moment en què semblava que deixaves una casa, els plans, l’equipatge, les idees d’accions, la teva estratègia. En aquest moment ens transformem en presoners de l’Estat i, des de llavors, em separen dels meus companys milers de quilòmetres de distància, de vegades uns pocs i unes altres molts.
En aquest poc temps d’empresonament, els nostres continus i venjatius trasllats semblen dificultar la nostra comunicació i el temps s’alia amb el Poder, per fer-nos sentir aïllats. Però la realitat no és així. El que deixem en aquesta casa eren només els materials dispensables, els que substitueixes fàcilment. La resta, els plans, les idees, l’estratègia, les emocions, els moments, els portem constantment en la ment i el cor, millorats, encara més llests per a la guerra.
La distància i el temps no tenen importància. Són conceptes relatius. Per a mi, és com si hagués estat ahir mateix en la mateixa taula amb els meus companys, conspirant sobre el nostre proper blanc. Quan compartim el desig d’atacar els valors i els ideals d’aquest món autoritari i podrit, recordem que anirem fins al final. Que no ens abandonarem els uns als altres i no retrocedirem. La necessitat d’un es converteix en decisió pels altres.
El 8 d’abril, la Conspiració de Cèl·lules del Foc va decidir començar una vaga de gana, exigint el trasllat definitiu de Gerasimos Tsakalos i Panagiotis Argirou de les presons de Domokos, com també la fi dels trasllats venjatius de la resta dels membres de l’organització. Tres dels meus companys estan ja en la quarta setmana de vaga de gana, s’han presentat les primeres conseqüències serioses per a la seva salut. I el temps passa… En el marc de l’estratègia predeterminada d’inici de vaga per a cadascun de nosaltres, al meu torn, em declaro en vaga de gana des del dilluns, 30 d’abril, amb la convicció de lluitar fins al final.
Olga Ekonomidou
Membre de la Conspiració de Cèl·lules del Foc
Presons de Elaiona de Tebas
Ivan, Bruno i Damien foren arrestats el gener de 2008, quan anaven a una manifestació davant del centre de retenció de Vincennes, portant bots de fum i pues per neumàtics que, per la justícia i els medis, significà una ”bomba de claus”.
L’Ivan i el Bruno foren llavors, posats en presó preventiva i Damien, a disposició judicial. Dies més tard, l’Inès i el Franck, foren arrestats desprès d’un control de duanes a Vierzon, per possessió de manuals que explicaven tècniques de sabotatge, els plans d’una presó de menors i clorat. Els serveis antiterroristes es van ocupar del cas. Els maderos diuen que l’ADN de l’Inès, correspon a un de les 5 traces d’ADN presents a una bossa amb ampolles de gasolina, trobades a una grua policial, en el període entre la primavera i el segon tomb de les eleccions presidencials de 2007.
Ràpidament, aquestes dos investigacions es van unir a un sol expedient, instruïts per els mateixos jutges antiterroristes. Llavors, la policia va rastrejar l’entorn de les persones arrestades i de les persones fixades com ”anarco-autònomes” per intentar esbrinar on s’amaguen rere els ADN que falten.
Al Javier, el germà d’Inès i despres al Damien (arrestat amb l’Ivan i el Bruno), els ficaren a la presó durant varis mesos per que els seus ADN corresponien, també, amb les traces trobades sota la grua. Per altre banda, en Juny de 2010, el Javier fou posat, també, sota anàlisis per una serie de sabotatges incendiaris en els armaris elèctrics de senyalització de SNCF (Societat nacional de ferrocarrils francesos), que paralitzaren una part del tràfic ferroviari en 2006 durant el moviment anti-CPE. El seu ADN hauria sigut reconegut on va haveu-re un intent de sabotatge.
L’Inès, Javier, Damien, Ivan, Franck i el Bruno han passat, cadascun, d’entre 5 i 13 mesos en presó preventiva en el marc d’aquest procediment. A més, segueixen a disposició judicial fins el procés penal, que tindrà lloc a París, entre el 14 i el 22 de Maig.
font: infokiosques.net