Ester Quintana, de 42 anys, va perdre un ull per l’impacte d’un projectil llançat pels Mossos d’Esquadra el 14N a Barcelona. La seva versió contradiu frontalment la del Conseller d’Interior, Felip Puig.
La teva col·laboració és molt important per l’Ester: Si vas estar a la zona de Passeig de Gràcia entre Gran Via i Plaça Catalunya (C/Casp) el 14 de novembre entre les 20.30 i les 21.00h, o vas veure alguna cosa des de la finestra o balcó d’un pis, posa’t en contacte immediatament amb la família i els amics de l’Ester a través del mail: animsester@gmail.com
Incendiarem el vehicle del coronel Grympiris en el districte parlamentari, governamental i diplomàtic de Tiergarten, Berlín. Grympiris és Agregat de Defensa en l’Ambaixada de Grècia a Alemanya i se li atribueixen responsabilitats per:
-Les ostensibles hostilitats a la frontera amb Turquia, on destrossen i mutilen a les refugiades
-Els acords armamentístics de Grècia amb Alemanya, sense posar atenció a les retallades en el sector sanitari, les pensions i salaris, que condueixen a la població de Grècia al desastre social.
-La política d’austeritat del govern grec, que funciona de titella de la Troica FMI/BCE /UE per assegurar només la riquesa de les elits
-La cooperació de la policia grega amb els feixistes de ‘Amanecer Dorado’ (Chrissi Avgi)
-La violència contra els manifestants en Atenes i altres ciutats
Com a representant militar de l’Ambaixada grega, el coronel Grympiris és un objectiu legítim dels atacs militars.
En la nostra acció, ataquem a l’objectiu sabent que el cotxe s’incendiara en el garatge d’una casa residencial. Així, ens assegurem de descartar la possibilitat d’una ‘voladura’ en els apartaments.
Ens solidaritzem en les presoneres de la guerra social en Grècia, les treballadores en vaga allí, els diferents grups de guerrilla urbana, els immigrants que lluitaren junt als antifeixistes contra el terror de la Junta i de les moltes persones desesperades què, en sort, algun dia celebraran el col·lapse de l’estat grec i la construcció d’un món lliure.
Reunides un grup de persones veïnes dels poblats marítims volem fer present el nostre rebuig a les accions de denúncies sobres vivendes, propietats de l’empresa PLAN CABANYAL-CANYAMERAL, empreses per la AVV Cabanyal-Canyameral ja que, entenem que aquesta forma de pressionar a l’Ajuntament de València i la Generalitat Valenciana sols redundarà en un agreujament de les pèssimes condicions i penúries que travessen alguns col.lectius socials que viuen en el barri per tant, veïns i veïnes del mateix. En aquesta denúncia adjunten una llista en la qual apareixen senyalades les cases ocupades il.legalment marcant, al més estil hitlerià, a totes aquelles persones que no poden accedir a una vivenda per falta de recursos econòmics. Açò suposa una nova situació de criminalització cap a aquestes persones, algunes d’elles compromeses amb la lluita veïnal front la constant degradació i enderroc de immobles en les zones afectades.
És evident que, a casi ningú li agrada viure rodejada de brossa i brutesa, situació que sols es resol mitjançant la comunicació i reciprocitat entre els veïns, és a dir, amb el suposat “teixit social” amb el qual tant s’omplin la boca alguns i que, nosaltres posem en dubte que encara existisca al Cabanyal. En aquest punt, em de fer referència a l’acusació que es crea al parlar d’objectes de dubtosa procedència (sols vos fa falta dir que segur que els han robat) i de ferralla (estan fent una tasca de reciclatge que ja voldrien els ajuntaments). A més a més, com alguns ja vam senyalar fa temps, és el propi ajuntament el que ha impulsat la degradació, entre altres maneres, llevant l’aigua corrent a totes aquelles persones que no poden pagar-la, convertint el que era un recurs de tots en un recurs per a privilegiats i, provocant que, la falta d’aigua en moltes cases siga un problema d’higiene i salubritat.
I ni tan sols podeu veure algun aspecte positiu com que el barri s’ha tornat a omplir de xiquets i xiquetes que tornen a alegrar aquests tristos carrers, abandonats ja fa molts anys pels propis veïns “autòctons” en busca d’una modernitat en edificis i, destruïts també per la salvatge especulació a la que han sigut sotmesos.
Pensem que s’està actuant de la mateixa manera amb la que es critica a les institucions públiques és a dir, mitjançant un procés de gentrificació (expulsar als i les veïnes pobres i atraure a gent d’un poder adquisitiu més alt), convertint-se en executors d’una claríssima injustícia social i, casi amb la infantil visió que l’Estat va a ocupar-se de les persones desallotjades, quan ara mateixa estan desposseint de les seves llars a centenars de persones hipotecades.
A vegades, ens hem sentit menyspreades front aquesta opinió d’alguna gent del barri, fent-se eco de la possibilitat d’omplir aquestes cases amb erasmus i joves parelles nacionals o estrangeres amb sobrada solvència, ignorant a altres tipus de persones que han vingut ací a viure, a lluitar, a aprendre, que han rebut pals i vexacions i han arreglat i rehabilitat amb les seves pròpies mans i sense subvencions aquest entorn, tractant-nos d’un “mal menor”.
És hipòcrita veure com alguns dels integrants de la Plataforma Salvem el Cabanyal li recriminen a l’Ajuntament que fique solució a la degradació de les vivendes de propietat municipal, quan ells mateixos tenen buides, omplint-se de rates i pols, sense cap gana de donar-los ús sinó, esperant a que una futura revalorització del barri els siga més rentable.
Repudiem aquesta visió romàntica de que el Cabanyal-Canyameral torne a ser el que era, no van a tornar els pescadors ni Blasco Ibáñez va a alçar el cap, aquest barri el conformen els i les veïnes que l’habiten i per tant mereixen un respecte a pesar les nostres diferències, i si el que es pretén és deixar un barri més o menys net ple de cases buides, no serà un barri, serà un museu. Allò que ens importa defensar és a la gent del barri i no un museu arquitectònic.
Advertim també de la perillositat de generar amb aquestes accions un discurs que, en aquests temps difícils d’atur i retalls continus, toquen lleugerament opinions xenòfobes, racistes i d’exclusió social, desafortunat eixe comentari en un dels correus de la AVV Cabanyal-Canyameral, en el que, després de demanar la col.laboració amb fotos i direccions de les cases “ocupades il.legalment” s’acomiada amb “un saludo y buena cacería”.
Entenem el malestar dels i les veïnes més sensibilitzades però, els únics culpables de tota aquesta degradació són els especuladors, i si aquest tipus d’accions inhumanes amb les quals l’únic que s’aconsegueix és tirar a les persones cap un altre lloc continuen, no dubtarem en retirar el nostre suport i solidaritat cap a alguns col.lectius del barri i difondre la nostra opinió allà on faci falta.
Amb aquest escrit volem denunciar l’actitud de les cúpules dirigents de la AVV Cabanyal- Canyameral i per tant a la Plataforma Salvem el Cabanyal que, amb aquesta acció han demostrat de part de qui estan. La seva manera de resoldre el problema de la degradació i la pobresa és molt simple: expulsar a la gent sense recursos i revaloritzar econòmicament el barri construint noves vivendes a les quals sols podran accedir població de major poder adquisitiu, desplaçant el problema a un altre barri. Aquestes associacions s’han llevat la careta: sols els importa les cases, la gent els dona igual. Amb aquesta denúncia estan criminalitzant la pobresa, i desenes de famílies sense recursos es quedaran en el carrer, vagabundejant.
Per a nosaltres, el problema te una solució més complexa: i és que desplaçar la pobresa a un altre barri no resol res, açò és un fenomen de desigualtat social i enfrontar-se a ell passa per combatre la injustícia, atacant a les classes opressores.
En temps prehistòrics, els nostres avantpassats vivien en coves, i pintaven colorits dibuixos a les parets o els excavaven a les roques. Més tard, a Egipte, els esclaus obligats a construir les piràmides, acostumaven a rascar en els blocs de pedra caricatures dels faraonos o altres mandataris menyspreats. A l’antiga Grècia, els temples eren tallats amb missatges de tot tipus pels visitants. També els carrers de Pompeia van estar plens de graffiti! El graffiti no és una cosa de la nostra invenció. És un tipus d’expressió humana, i les ganes de marcar i pintar el nostre entorn, de deixar senyals de la nostra existència darrere nostre. Qui d’entre tota aquesta “gent anti-graffiti, decent i civilitzada” s’ha atrevit mai a acusar de criminals als nostres ancestres per fer el mateix?, Cap d’ells.
Fins que el primer ésser humà cobdiciós i assedegat de poder inventar una cosa anomenada: propietat i lleis per esclavitzar als seus semblants. Fins aquell moment, el món solia pertànyer a si mateix i qualsevol persona podia moure’s, assentar-se i dissenyar els llocs lliurement.
Avui dia, els nostres avantpassats pintors i excavadors serien perseguits per les autoritats de l’Estat i difamats com vàndals i criminals. Unitats de la policia especial els caçarien, jutges en tribunals estarien massa ocupats per condemnar-los. Les empreses antigraffiti serien contractades per esborrar tot signe de les seves expressions. Pel que les anomenades “iniciatives ciutadanes”, polítics i auto-proclamats “propietaris de propietat” els condemnarien públicament com vàndals, etcètera.
Aquesta és l’autèntica “condició humana” a la qual ens enfrontem. La qüestió no és si és legal, segons les lleis de l’Estat, pintar i escriure en el nostre entorn, sinó que és un impuls humà inherent, que els encantaria fer-nos creure que es tracta d’una mena de càncer que ha de ser eradicat de la societat. Però la creació de coses, sigui en públic o en privat, sigui pintant, escrivint, construint etcètera, és gairebé tan necessària per al nostre benestar com menjar. És el nostre aliment espiritual. Particularment, a les metròpolis urbanes, amb una arquitectura que no ha estat pensada per beneficiar la majoria dels seus residents, on masses de gent (entre ells incomptables nens i adolescents) són obligats a viure en “caixes fortes per a treballadors”, en un entorn sense vida i envoltats d’espais estèrils fets de ciment, privats de la naturalesa i de qualsevol mitjà per escapar. Especialment allà, el graffiti expressa la vida i estimula els nostres sentits apagats.
AVALL LES LLEIS QUE ENS ESCLAVITZEN!
PER LA LLIBERTAT D’EXPRESSAR-TE!
EL GRAFFITI NO ÉS CAP CRIM!
Típiques caretes somrients d'OZ
Llibertat per OZ, N. i M. i per a tots els perseguits per convertir grisos i lletjos espais urbans en llocs plens de vida i color!
OZ és un home de 61 anys d’Hamburg (Alemanya), al qual ja han condemnat amb un total de 8 anys de presó pels seus grafits i ha estat brutalment apallissat per guardes de seguretat privada diverses vegades. Les seves caretes somrients, els seus loops i també, les seves consignes polítiques es poden trobar en gairebé tot arreu a Hamburg, encara que també estan presents en altres ciutats d’Europa. Després que la fiscalia apel·lés contra la sentència interlocutora que el va sentenciar a una pena de 1500 €, ara se li amenaça amb una sentència de presó de fins a dos anys.
QUE LI DONEN A LA NORMA. OZ LLIURE.
N. i M. estan acusats de “danys a la propietat amb grafits en més de 20 casos”, a més, estan sota sospita de “accedir a plataformes de caça i cobrir-les de calúmnies”. Les “proves” de l’Estat són el seu estil de vida vegà, una O creuada en comptes de Ö, que un d’ells fa servir de forma personal i que estava en el graffiti, així com el signe anarquista en forma de cor que, segons els investigadors , és una “signatura única al món del graffiti”. La intenció de processar-los queda clara en els registres domiciliaris, que no van facilitar cap prova, a menys que consideris les “proves” anteriorment esmentada com a tal. La data del judici es va establir per al dilluns 21 de maig de 2012 a les 09:00 (GMT +1), al jutjat de Kempten (Alemanya), sala 170.
Berlín, hivern 08/09: anarco cor en un cotxe cobert de neu
Crida a accions de solidaritat per N. i M.
“Us necessitem a tots! Sigues creatiu, fes-te creatiu!
Realitza accions de solidaritat a la teva ciutat i recolza la nostra campanya pels acusats N. i M. ¡De Kempten! Enganxa cartells, distribueix pamflets, murals, plantilles, pancartes i altres.
Ens interessa el que t’agrada! Envia’ns fotos de les teves accions o el que reconegui com a acció de suport i publicarem la teva senyal de solidaritat pràctica al nostre lloc web.
Sußbauer (agent de l’anomenada “oficina de protecció de l’Estat) pensa que només els acusats poden pintar anarco cors i Ö amb barres. ¡Demostrem que no és així! “
La nit del 17 d’abril, nosaltres -graffiters i incendiadors de l’odi-, vam destruir tots els vehicles de l’empresa Grafiti Frei GmbH que es trobaven en el seu aparcament, utilitzant artefactes incendiaris especials. Aquesta empresa, amb base al barri central de Mitte, s’encarrega regularment de l’eradicació de les pintades polítiques a l’àrea de Kottbusser Tor, des del 1999.
El patró de l'empresa Gerald Schramm
Mentre Gerald Schramm, cap i fundador de l’empresa, especula amb que “només volíem provocar danys”, nosaltres volem subratllar la nostra motivació política. Quan un s’auto-defineix com a “esquerrà”, però al mateix temps ofereix un servei de neteja d’urgència en vespres del Primer de Maig -dia en el qual des de fa 150 anys les persones surten al carrer pels seus drets sense limitar-se a les barreres de legalitat-, doncs és d’esperar que es rebi una resposta per part d’aquells contra els quals actua constantment.
Ja estem molt farts de la necessitat de més ordre en aquesta societat, amb la seva obediència i les seves exigències de més policia, així que varem decidir contraatacar als quals s’aprofiten i recolzen aquesta bogeria de seguretat. Les parets netes són una de les condicions per a lloguers més cars i la transformació de barris obrers en centres d’entreteniment per als porcs rics.
Mai més pintades esborrades!
Un servei en el marc dels Dies d’Insurrecció!
Pinta la ciutat de Berlín
El dimarts 1 de maig es va realitzar la marxa des de la Estació Central, al davant de la Universitat de Santiago, fins a la plaça els Herois al centre de la capital.
La marxa, que va sortir a les las 11:00 del matí, va avançar de manera ràpida fins a on estava instal.lat l’escenari. Allà van començar els primers enfrontaments amb la policia, que van deixar com a resultat un banc Itau completament destrossat i saquejat, un institut d’estudis destrossat completament i una sucursal del Banc Estado cremada, a la qual van haver d’anar bombers per apagar-la, mentres al carrer es seguien encenent barricades.
Les forces especials de carabineros es van enfrontar a/lxs encaputxadxs que van atacar amb pedres, pals, ampolles i foc. La senyalètica de l’alameda va ser arrancada i els carrers omplerts de propaganda i acció.
Després la policia va arribar amb la seva cavalleria montada, els seus carros i bombes, dispersant a la gent. Es diu que van ser 20 els/les detinguts/des per desordres al centre.
Durant la manifestació es van contar 10 desgraciats ferits, dos són oficials i vuit suboficials, els quals van haver de ser atesos a centres hospitalaris amb lesions de diversa consideració.
El dia 11 de març de 2012, es van dur a terme, en algunes de les principals ciutats de Polònia, diverses protestes relacionades amb els drets de les dones, la igualtat i la discriminació anomenades “Manifa”. Es van realitzar concentracions a Varsòvia, Poznan, Gdansk, Cracòvia, Torun, Breslau, Lodz i Olsztyn. Aquestes manis anuals les organitzen feministes, grups i sindicats radicals, comunitats locals i associacions de gènere. És el dia en què dones i solidàries prenen els carrers de les ciutats poloneses per compartir les seves visions sobre els drets de les dones.
Aquí sota, es pot llegir la versió que van publicar Alguns/es membres del sindicat anarcosindicalista, Iniciativa de Treballadors (en polonès, Inicjatywa Pracownicza o IP) sobre la concentració a Varsòvia. Iniciativa de Treballadors es va crear a mitjans de 2001 com a grup anarquista informal i tenia com a objectiu la lluita pels drets dels i les treballadors/es comuns, el setembre de 2004, IP va començar a funcionar com a sindicat formal a nivell estatal.
¡Pa en comptes de campionats! ¡Guarderies en comptes d’estadis! ¡Sous decents en comptes de clavells!
L’11 de març de 2012, XIII Manifa (una manifestació anual organitzada a favor dels drets de les dones) va recórrer els carrers de Varsòvia. Aquest any, va atreure a diversos milers de persones, entre elles membres i solidàries de la Iniciativa de Treballadors (incloent sindicalistes i la Inter Comissió Sindicalista d’Escoletes de Poznan, el Comitè de Varsòvia, Torun, Poznan i el comitè funcionant en Kostrzyn).
El tema més recurrent de les concentracions d’aquest any ha estat el problema de la distribució desigual dels diners públics per part del govern i les autoritats locals, que perjudiquen els interessos i drets de les dones, sobretot, de les pobres. La distribució injusta de la sanitat és, particularment, visible quan es compara amb l’Eurocopa 2012. Alhora que s’inverteix en infraestructures relacionades amb el campionat d’Europa, les autoritats locals han augmentat el deute dels ajuntaments de forma considerable. Els problemes pressupostaris s’han solucionat, sistemàticament, amb retallades en despeses corrents primaris. Això ha comportat el tancament massiu de col · legis, escoles bressol i llars d’infants, l’augment del cost de les cures recau en les mares i pares o baixant el sou de les dones treballadores en les professions pitjor pagades, relacionades amb l’educació i les escoles bressol. Alhora, l’Estat proporciona suport financer a les institucions de l’Església catòlica, cobrint els costos de les classes de religió o les pensions dels capellans amb els diners dels i les contribuents (sense tenir en compte la seva religió).
Aquests assumptes van sorgir als discursos de les activistes feministes, entre elles, components de diversos sindicats, com NZZ agost 80 ‘, el Sindicat d’infermeres i llevadores i OPZZ. Els i les membres d’Iniciativa de Treballadors van donar els seus discursos des de la pròpia manifestació. Una activista del comitè que es va crear a les llars d’infants de Poznan ha posat èmfasi en la desastrosa situació de les treballadores d’aquestes institucions. El principal problema segueix sent els sous baixos que, per tant, afecta la qualitat de vida i a les dificultats de mantenir a les famílies. Les treballadores de les guarderies porten un temps ja en una batalla constant per un augment de sou, però les autoritats locals han ignorat eficaçment els seus esforços i les seves necessitats en rebutjar les seves demandes. Una membre del sindicat va expressar la nostra ferma posició cap a aquest tipus de polítiques que, d’una banda, limiten l’accés a serveis bàsics i programes socials -com el tancament de moltes escoles i parvularis, així com l’augment constant dels preus de les guarderies, alhora que hi ha un permanent rebuig a augmentar els sous, gairebé d’esclaves, de les seves treballadores-, i per altra, expressa un aparent afany per gastar centenars de millos de zlotys en espectacle, en forma de campionat de futbol.
Una activista de l’intercanvi comitè de Poznan ha afegit que ens oposem, no només a la distribució desigual del pressupost comú, sinó també a la divisió desigual del treball. En aquest context, les dones es socialitzen a través d’una gran quantitat de treballs gratuïts o mal pagats, un cost pagat gairebé sempre per persones provinents de llars amb baixos recursos. D’aquesta manera, les relacions socials establertes en els sectors de les dones treballadores, és a dir puericultura, continuen sent infravalorats i mal pagats. Hauríem d’enfrontar-nos a aquesta situació diàriament, reclamant millors sous per les treballadores de les escoles bressol, l’augment del finançament de sectors com la sanitat, l’educació i la cultura, així com la necessitat de realitzar canvis significatius en l’organització de les comunitats en les que vivim.
Durant la Manifa, Iniciativa de Treballadors va formar un bloc visible i separat, al qual es va parlar, sobretot, d’economia i del fet que les dones estan obligades a pagar el preu de la crisi. Portem pancartes i cartells amb les consignes: “Pa en comptes de campionats”, “Guarderies i cases en comptes d’estadis”, “Alcaldes, a veure si us atreviu a canviar bolquers per 1500 zlotys [uns 362 €]”, “Per la vaga a les escoles bressol “,” La cura dels nens i les nenes no és un deure privat de les dones “i” Pa i roses en comptes de Jocs “. També es van repartir pamflets anarcosindicalistes com a assumpte específic del butlletí informatiu d’Iniciativa de Treballadors, animant a participar en les protestes de juny en contra de l’Eurocopa 2012.
Gràcies a tots i totes per participar en Manifa 2012, sobretot, a aquelles persones que van viatjar centenars de quilòmetres per estar aquest dia amb nosaltres i lluitar pels drets de les dones!
La organitzadora de l’esdeveniment, Aliança de dones 8 de març, va preparar un diari on es va presentar la nostra declaració (aquí). També pots veure un vídeo curt, promovent la participació en la manifestació, on també parlen Alguns/es dels i les membres del nostre sindicat.
Qui creu encara que és millor apretar-se al cinturó i esperar temps més bons? Que val més deixar fer “als que en saben”, confiar en les promeses dels polítics d’un color o d’un altre, en els sindicats i els experts de tot tipus?
Qui creu encara que és millor no protestar, passar desapercebut a la feina, dir que si a tot? Agrair que tenim feina o agrair que cobrem l’atur, agrair que al menys tenim casa o agrair que no hem de demanar al carrer?
Qui creu encara que els seus problemes són només seus? Que mirant només per ell, fent tot el que li manin i trepitjant a qui sigui, podrà sortir-se’n?
Qui creu encara que tot el que està passant és normal, un error tècnic, una irregularitat que és solucionarà en pocs anys? Que els canvis que ataquen brutalment les nostres condicions de vida són temporals, i no han vingut per quedar-se? Que tornarem a un passat on tot estava bé?
Qui creu encara que aquest passat on totes érem iguals i hi havia benestar per a tothom ha existit realment? Que no ens van vendre la il·lusió de les classes mitjanes, de la felicitat a través del consum, de les llibertats democràtiques dins un capitalisme amable?
Qui creu que abans no hi havia misèria i explotació, i no que ja hi era però ha anat agreujant-se i estenent-se amb cada nova tornada de rosca, amb la nostra submissió, amb el nostre “deixar fer”? Qui no veu encara que, ho vulguem o no, estem enmig d’una lluita salvatge? En una lluita entre la riquesa econòmica d’uns i les necessitats humanes d’uns altres. En una lluita on ens ho juguem tot. En una lluita on una part ataca i l’altra no es defensa
El 29 de març sortirem al carrer i anirem a la vaga. Però no per seguir el joc d’uns buròcrates sindicals que ens han traït un cop rere l’altre. Sortirem al carrer i anirem a la vaga per dir PROU, per deixar clar que NO ENS DEIXAREM PEGAR durant més temps i que LLUITAREM PER LES NOSTRES VIDES.
