En moltes trobades i protestes mundials relacionades amb els últims esdeveniments a Grècia, moltíssims solidaris han fet servir la, aixi nomenada, consigna popular i populista: ”Tots som grecs”. Quin és el raonament que aquesta consigna expressa i quin impacte te, directa o indirectament, en Les persones que participen de lluites sense líders a Grècia?

Probablement, hi haja gent que senti algun tipus de compassió pels ”sufridors grecs” o, inclús, paor pel que poc a poc arribarà en un futur proper. Estan (des)informats, sobretot, a través de les lents dels medis de masses i de xarxes socials, del fet angoixós de que  Grècia està plena de injustes i antidemocràtiques mesures d’austeritat i retallades salvatges, i que això es tot el que hi ha en l’assumpte..Pot ser haja sigut cosa del marketing polític o del patriotisme ”consignista” el fet de que s’hagi rediontroduit en l’escena política global una de les frases més patriòtiques de l’Anglès (que es pot atribuir a P.B Shelley, en el seu ”Hellas, un drama liric” de 1821). De qualsevol manera, la frase recordà extensa i públicament en les xarxes socials i, posteriorment, als carrers.

Aixi que ara la propaganda de masses relacionada segueix en augment, moltes vegades, acompanyada de símbols amb banderes nacionals, escultures de l’Antiga Grècia, etc. Varis grups (des de l’extrema dreta fins els reformistes, o els patriotes d’esquerra) segueixen promovent la ”solidaritat” amb el poble grec, identificant-la amb la seva qualitat nacional, una qualitat de la ciutadania, inclòs amb arrels nacionalistes, i no sols terminà atrapant a qui adopta la merda aquesta dels ”tots grecs” com ja la projecció de l’Unitat nacional, sinó que magnifica la propaganda dels  medis de l’estat, que difama i persegueix a qualsevol subjecte polític radical, actiu de les diverses lluites socials, tant al territori controlat per l’estat grec com més enllà.

En lloc de destruir el compartiment hermètic en el que el sistema capitalista ens te confinats fins ara, en lloc d’aportar a la causa revolucionària elements més enllà de la lluita separada, aquesta mentira de ”tots som una nació atrapa els seus innocents seguidors en els moviments reaccionaris, fàcilment controlables i integrables per part del sistema. Per això, les forces neoliberals i d’ultradreta han agraït aquesta onada de recolzament com optimista, mentre els neonazis reforcen, quasi sense que se’ls molesti, la seva campanya electoral d’odi racista a Grècia, arribant, aixi, a tots els grecs.

En aquesta part del món, igualment que a moltes altres, l’estat i la patronal ataquen amb feresa als oprimits. Les elits financeres i empresarials dirigeixen atacs sense pietat contra els sectors més vulnerables de la societat, eliminant, del sistema burgés, les seves pretensions ”democràtiques”, mantingudes fins ara per pures raons ”tàctiques” per callar, sufocar o apagar qualsevol possible contraatac. La gent a l’exterior, veu cada vegada més manifestants sortint al carrer en les ciutats gregues, on alguns es neguen a manifestar-se amb calma sinó, més be, atacar directament amb les estructures que converteixen les nostres vides en mera supervivència.

Sempre que el recolzament a d’altres, que estàn combatent i lluitant, es bassi en un crit abstracte nomenat nacionalitat, aquest model patriòtic ajudà a l’estat i els seus patrons supranacionals a sufocar les lluites socials intensificades; les ajuts a aconseguir o assegurar el que volem destruir: la pau social.

A més, ofereixen a grups molts heterogenis el ”sostre” de l’unitat nacional. Res puja amb més eficiència que l’Untat nacional: una gran idea que pot unir la gent, front l’existent enemic o el seu perill interne o extern. Totes les autoritats fan servir aquestes armes en els temps de disturbis i revoltes, en un període de tensions que normalment, es caracteritzen per l’element d’una guerra civil-interna.

Però res pot unir-nos més als nostres opressors i explotadors. Cap frontera pot frenar els nostres somnis. Mai una bandera estatal sobirana podrà reflexa les nostres lluites. El major element unificador per nosaltres, anarquistes, no sols a Grècia, si no al món sencer, és el fet de que vivim el mateix context de penúries generalitzades, que les reconeguem i que els flames de la nostra passió per la llibertat crema i cremaran, mentre visquem; fins que, individual i col•lectivament, superem els habits, comportaments i mentalitats impostes durant anys, fins l’abolició d’una vegada per totes de l’estat i la seva legislació, el capital i les seves estructures. El nostre camí, el germen patriòtic, és un obstacle que es deu combatir sense cessar.

D’aquesta manera, qualsevol escena de recolzament amb ”consignes” digeribles provoca l’efecte contrari al que un aixecament busca. A més, demostra que danya el sentiment de solidaritat entre oprimits. No podem doncs, seguir veient com es converteix la solidaritat en un compassiu i desgastat missatge de despertar nacional. La solidaritat és la nostra arma i la defensarem a través de batalles constants contra el poder, tanta dintre com fora dels murs de les presons.

No som ni pro-nacionalistes, ni patriotes, som traidors de la nació que volen extendre la revolta.

CONTRA TOTES LES PÀTRIES I ELS ESTATS