Nou dels arrestats en el desallotjament de l’okupa Delta van ser alliberats sota fiança després del judici, en el qual van realitzar una declaració política col·lectiva. Tots els acusats van ser declarats culpables de diversos delictes menors, van rebre sentències suspeses de presó (de 3 a 16 mesos) i tres anys de llibertat condicional. La quantitat total de la fiança va ser de 7950 euros. Fins avui, el dècim acusat segueix sota custòdia, enfrontant-se al perill de la deportació a causa del perjuri policial: un madero va atestar en la tribuna que el/la compa tenia un passaport fals (el que no és cert).
Uns dels deu arrestats va escriure i ens va enviar un text el 22 de setembre, expressant la seva opinió sobre tota la farsa:
ara som tots persona non grata
Mai he vist a un home
que mirés amb tan àvids ulls
aquesta tenda diminuta i blava
que els penats anomenen cel
– Oscar Wilde. Balada de la presó de Reading
Compas, què puc dir sobre els últims dies?, a part del teatre de l’absurd, necessito dir més? Des del primer dia en un judici kafkiano, fins a la societat de l’espectacle per fora de la nostra porta principal. Ningú pot començar a entendre que la Junta mai va desaparèixer fins que té una pistola apuntant-li al capdavant a primera hora del matí, el cap copejat contra la paret, llançat al sòl sota una pluja de puntades amb les botes, en un espectacle de pantomima hollywoodiense, que va tirar a baix la façana de la democràcia grega mostrant la seva veritable cara feixista. A qui es creien que havien trobat quan van entrar a l’edifici encocats? A terroristes? No, els veritables terroristes són els de el Parlament que van donar l’ordre!
El que es va donar en Delta no va ser un acte terrorista, va anar un intent de crear un món diferent al que dirigeixen l’Estat i el Capital, de prendre el control de les nostres vides, contra la mort lenta de tots en aquest sistema, un espai alliberat per existir en llibertat, per viure de debò. No vam fer això solament per nosaltres, sinó que estàvem oberts a la comunitat que ens envolta, més del que mai ho estarà un polític.
Dins dels passadissos de la llei i la moral, vam ser sotmesos a la tortura de la societat-presó de l’Estat en la seva forma concentrada, dissenyada per destrossar-nos fins que cridéssim pietat, però vàrem negar! Fins i tot quan ens van forçar a donar les empremtes dactilars, no vam cedir, amb 20 maderos de la MAT en una sala, una pistola en el cap, doblegant-nos el cos de tal forma que no deixessin danys duradors que fessin els seus registres nuls i els deixessin sense efecte davant un tribunal.
Dins de les cel·les, segregats, a les dones se’ls deixava sortir de la cel·la, com si el sexisme no fos una sorpresa fins i tot en el sistema carcerari, sense considerar-les una amenaça en comparació de l’altre sexe. Amagats durant hores i hores dels presos socials, com si fóssim un virus llest per propagar-se.* Vam fer nous compas en les cel·les de comissaria, naturalment, com si fóssim tots el germen d’un sistema malalt. Van arribar a les nostres oïdes histories de brutalitat policial cap a tots els presoners, de confessions forçades a força de pallisses. Encara amb tot això, no has sentit l’alegria de la solidaritat fins que no has sentit als compas cridant des de fora, mentre crides els teus pulmons es tornen a assecar, l’energia de les cel·les tornant a la vida després de cada consigna.
Com a nota addicional, els porcs van decidir llançar a les nostres cel·les, com a mesura extra, a dos yonquis camells xivatos. Aquestes cares les havíem vist després de sortir de la plaça Rotunda, l’anomenat victoriós camp de batalla que els maderos han omplert de yonquis i secretes en cada cantonada. No fa falta dir que ens vàrem llevar de la seva vista de seguida, sense permís dels nostres carcellers, per evitar que se’ns taquessin les mans de sang, o pitjor, que les nostres paraules arribessin a les seves oïdes. Deixem una cosa clara: l’Estat pot reclamar qualsevol plaça o zona que vulgui, però no són més que símbols, espais físics; el nostre rebuig és molt més que això. Per això, deixa que el cap de policia es pavoneje per Rotunda envoltat d’una dotzena de maderos de la MAT; deixa-li que la pobli de xivatos; som molt més que això.
El procés judicial no va ser més que un tribunal militar, encara que fins a un tribunal militar hauria estat més precís en el tractament de les proves. Els jutges ja havien aclarit les seves ments burgeses amb ordres expedides des de dalt, sense pietat com va exigir el Ministre d’Ordre Públic i Justícia, però tampoc esperàvem menys i mai demanàrem la seva pietat. Això és la democràcia, que va ignorar el fet que el passaport d’un(a) compa de Colòmbia va ser jutgat falsament pels maderos, que no tenien cap dret a això. La prova va demostrar que la identificació d’aquesta persona és autèntica. Solament volien un ostatge, arrabassat de nosaltres just al final, sense que ho sabéssim. Així funciona la beneïda democràcia i no esperàvem menys.
La pitjor conseqüència possible d’aquest espectacle és que ens dividís.
La encarcelació va unir als compas, jo inclòs(a), fins i tot malgrat les diferències d’opinió. Quan tota la bota de l’opressió cau sobre els nostres caps, totes les tendències, rivalitats, conflictes interns –i em refereixo a tothom– perden el sentit, són més nocives que constructives. Vindran temps pitjors, no hi ha dubte, mentre l’Estat intenti infligir-nos més misèria, mentre ens esclavitzi més a imatge i semblança seva.
Són ells els qui es beneficien de la nostra desunió i ho saben. En el passat, m’hagués preocupat més per una tendència, però ara veient-ho des de fora em puc fer autocrítica. Tot el que importa ara és que estiguem units, resistim i ens organitzem de la forma en què triem, no solament assemblea després d’assemblea o text després de text, sinó amb praxi honesta, praxi, praxi contra el que vingui.
Al meu amic/ga de Colòmbia que segueix segrestat/ada per l’Estat, mans fora del(a) nostre compa.
A la resta de presoners de l’Estat que vam conèixer en les cel·les, foc a totes les presons, a totes les cel·les!
Delta està a tot arreu, segueix viva dins de nosaltres!
d’una persona non grata
* Recentment, es va publicar una carta forta, de presos socials tancats en les cel·les de la prefectura de policia de Tessalònica (GADTH), un text escrit durant els dies de tancament dels compas arrestats en l’okupa Delta a les monstruoses sales de detenció (on no hi ha pati, ni accés al bany sense permís, etc.). Els altres detinguts, òbviament, van lliurar la carta als compas perquè els anarquistes poguessin difondre-la (en grec, signada per Presoners en l’antre de mala mort de GADTH). Extracte: “Abans de res, hem d’emfatitzar que, encara que les cel·les de la prefectura de policia estan destinades a la custòdia temporal, molts de nosaltres hem estat tancats durant més de 8 mesos, amb l’excusa que no hi ha espai a les presons. Ara mateix, hi ha un total de 85 detinguts aquí.”
