Els sindicats ens venen, els polítics ens enganyen, les patronals i la gran empresa ens exploten… Fins a quan ens quedarem de braços creuats? Quantes vegades has sentit que alguna cosa falla en aquest engranatge social?

La situació és crítica, i mai millor dit. Amb el pretext de la crisi, se’ns estan imposant una sèrie de mesures socials i econòmiques basades en que el poble pagui les conseqüències dels excessos d’els qui precisament viuen de la seva misèria. Hem de viure pitjor cada dia perquè quatre politics i ‘sindica-listos’ de merda puguin anar en iot i menjar marisc. Al mateix temps, amb els guanys obtinguts per la introducció d’aquestes polítiques de lliure-mercat globalitzat, grans empreses continuen devorant el medi ambient, multiplicant els seus beneficis amb l’especulació i colonitzant països subdesenvolupats a través de les transnacionals.

Gradualment desapareixen les llibertats més fonamentals i, per assegurar l’embull davant possibles esclats socials, la repressió construeix una societat carcerària que s’assembla cada vegada més a aquell malson Orwellià; el quart poder imposa el silenci manipulant la realitat i tot aspecte de la vida quotidiana que no encaixi en les lògiques de la ideologia dominant és criminalitzat. La policia és cada vegada més violenta i la insultant retòrica amb la qual la classe política es dirigeix a “el seu poble” és més descarada cada dia que passa.

Especialistes de la tecnocràcia entonen eloqüents discursets que, darrere d’eufemismes i llàgrimes de cocodril, només amaguen excuses per justificar les seves retallades i abusos en nom de les oligarquies financeres a les quals serveixen. Somriures i bona cara cada 4 anys (quan convé) i després “si t’he vist, no m’enrecorde”.

Ara ho entenem. Tot era mentida.

Però de nosaltres no es van a riure. Les seves lleis, dissenyades per protegir el statu-quo dels poderosos de tota possible reacció que sorgís en conseqüència als seus abusos o a la desigualtat imposada pel seu suïcida model social, ens produeixen nàusees. Ja està bé de jocs estúpids i d’actuar com si no passés res. Ens hem afartat i ja no volem guanyar la partida, anem a destrossar el tauler sencer per deixar de ser peons d’escacs en les arpes d’assassins, lladres i explotadors i per poder construir noves relacions i desenvolupar eines que ens permetin gestionar per nosaltres mateixos les nostres vides.

Que per què?, però de debò necessites més raons?, perquè sabem que aquest món no té futur, perquè sabem que per les bones no aconseguirem gran cosa (i no serà per no haver-ho intentat, podeu creure’ns), perquè estar contínuament suportant les agressions del poder sense defensar-nos no ens sembla una actitud molt raonable, i sobretot, perquè odiem profundament aquest món d’injustícia i volem acabar amb ell d’una vegada per sempre.

La nostra única esperança és perdre la por i organitzar-nos de manera horitzontal, amb assemblees i acció directa, en tots els àmbits de les nostres vides, per a poc a poc recuperar el nostre control sobre les regnes de les mateixes i, al mateix temps, ser incontrolables, ser ingovernables.

Auto-organitza’t i lluita!
Cap a una vaga salvatge, general i revolucionària!